Això ens interpel·la!

 

Divendres.

Última hora del matí.

Reunió amb els joves estudiants que aviat començaran les pràctiques. Cares cansades, però atentes. El cansament també és una forma d’atenció, pense. En la presentació, llig tres fragments literaris diferents que evoquen la inexplicable bellesa i l'energia dels joves professors de valencià. No els anuncie massa: simplement llig. Notes finals de Vicent Borràs. Camins del sud de Sergi Durbà. I gose llegir el poema “Esperant els àngels”, del Llibre del professor. Textos que arrosseguen temps, mirades sobre alumnes, moments vitals i professionals diferents.

Un estudiant bota —literalment— i diu que això li interpel·la. No entra en gaires detalls. Tampoc cal. Diu que ara que encetem l’etapa de les pràctiques, els textos parlen d’ells, dels professors novells, del que estan a punt de viure. Només per això ja ha pagat la pena la trobada, la lectura, potser fins i tot tornar a escriure. Hi ha dies que l’ofici de ser mestre es justifica en una frase dita a mitja veu.

Són set estudiants. De set, més de la meitat treballen. Als matins segueixen la formació del màster. A les vesprades són elles qui es guanyen uns diners fent classes. En la major part dels casos, ho fan de manera utilitària, sense èpica ni entusiasme. Però treballen. I no és poc. No idealitzen la faena, no la confonen amb una identitat, però la incorporen com una peça més —necessària, provisional— del seu present.

Tot això ho pensava ahir, en llegir un reportatge al diari. Un text d’un sociòleg que parlava precisament del treball i de la seua diferent valoració generacional. Deia que el treball havia estat, durant molt de temps, el primer gran factor de socialització: el moment en què un començava a sentir-se part de la societat. I que perdre’l implicava un desacoblament, una desconnexió profunda. Això era especialment cert per a una generació —de la qual en forme part— que va sacralitzar el treball i el va integrar dins la seua identitat.

Els joves, en canvi, sembla que el miren d’una altra manera. Per a nosaltres —escola, família, universitat— tot era un itinerari orientat a l’ocupabilitat. Una preparació constant per a encaixar en un món que es definia, sobretot, pel treball. Ells no ho viuen així. Potser per això treballen —fent classes particulars, en la major part dels casos— sense un excés d’entusiasme.

I torne a pensar en la reunió. En el gest de l’estudiant que diu que el text li parla. En el fet que, malgrat tot, hi ha una connexió possible. Potser el treball ja no és el centre, però la paraula encara pot ser un lloc de trobada. Un espai on, encara que siga a última hora d’un divendres, algú se sent interpel·lat. Eren, certament, els àngels:

“Si un dia us féu visibles,

que siga en aules, corredors i patis,

transmutats en cant, en veu viva.”

En prenc nota.

Continue.

Tornar a escriure

 

Tornar a escriure. Fer-ho en forma d’anotacions obertes, amb vocació de blog, per a compartir-les amb els nous estudiants de pràctiques. Un ulls oberts al món, que duen l’esperit de descoberta. Un repte, sí. Però també una il·lusió antiga, permanent, que reapareix, i una responsabilitat assumida amb una certa tremolor. Escriure, al capdavall, sempre exposa.

Després de molts anys d’inactivitat, després de les hores veloces —anys ocupats per la gestió, la recerca, les urgències acadèmiques i els maldecaps que inevitablement les acompanyen— torne amb emoció i por a la paraula escrita. No com a informe, ni com a article de recerca, ni com a document administratiu. Intente de nou expressar la mirada del professor: allò que veu, allò que dubta, allò que aprén mentre ensenya. Una forma de vida, viscuda entre aules.

Torne al Llibre del professor. A la prosa lenta. A la literatura del jo, que no és tant parlar d’un mateix com provar d’entendre el lloc des d’on es mira el món. Escriure per ordenar l’experiència, però també per compartir-la. Escriure sabent que algú altre —vosaltres— hi entrarà, hi connectarà vagament o hi discreparà.

I mentre pense en aquest retorn, em ve al cap una cançó que no m’abandona en les últimes setmanes: Tornar a cantar, de Jaume Sisa, del disc Visca la llibertat. I no em deixa, no tant per la melodia enganxosa, o la lletra concreta com pel gest que suggereix: tornar-hi, sabent que ja no som els mateixos. Tornar a fer allò que semblava abandonat, però fer-ho diferent, amb el temps a l’esquena i una altra consciència a les mans. Tornar no és retrocedir: és reprendre el fil des d’un altre lloc.

Tornar a cantar

com abans, quan érem grans.

Tornar-ho a fer

solament si ets innocent.

Tornar a sentir

com ahir, sense patir.

Deixar-se endur

sols pel gust

d'allò més pur.

Tornar a cantar “com abans” no vol dir ser els mateixos, sinó recuperar una certa innocència: escriure sense patir en excés, deixar-se endur pel gust d’allò més pur. Parar l’antena. Estar atent. Escoltar si sona alguna música, encara que siga fragmentària, dispersa, incompleta. Potser l’art —o l’ofici de professor— és això: captar senyals, donar-los forma provisional, compartir-los abans que el temps els esborre.

El temps passa, tot envelleix, diu la cançó. Però de vegades ix el sol i tot sembla nou. Obrir aquest diari és un d’eixos gestos menuts que aspiren a renovar la mirada: sense temor excessiu al judici, sense dramatitzar la importància, conscients que un sol instant pot durar tant com un any si és viscut amb atenció.

El passat diumenge, precisament, vaig anar, en el primer viatge de l’any, amb la dona i la filla a Sant Sebastià, a Palafrugell, aquell espai únic i etern que Josep Pla va definir com “el punt més gloriós de Catalunya, l’angle més recte que en aquest país fan la terra i el mar”. Hi havia anat diverses vegades, amb alumnat de secundària, de forma entranyable. Tornar-hi era tornar a un lloc on el temps sembla aturar-se i ordenar-se, on la mirada es disposa a la meravella. Pensava en el jove Pla que, passejant-hi, es descobria capaç de quedar-se parat davant el vol d’un ocell o davant la mar. I en aquell dia que, gairebé sense saber com, es trobà amb un llapis i un quadern a la mà: començà a posar adjectius darrere de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar, tot intentant escriure allò que sentia, amb una barreja d’efusió i de fracàs, de joia aparent i de desesperança real. Cantar, escriure, no com a domini ni com a possessió, sinó com a temptativa obstinada, feta de repeticions i d’assaigs. Potser per això Pla podia dir que aquell dia va veure Sant Sebastià com l’eternitat: perquè hi va comprendre que tornar a cantar, tornar a escriure, no és començar de zero, sinó tornar a provar-ho, sabent que el gest és fràgil, però inevitable.

Dos dies després, el dia de Reis, mentre esmorzava en una cafeteria de Barcelona, vaig contemplar encuriosit com una jove desconeguda treballava amb el seu portàtil en una taula propera. La tenia d’esquenes, però em va sobtar el títol del document obert a la pantalla: un vers trobadoresc. El vaig anotar gairebé d’instint, i la sorpresa va ser descobrir després que aquell vers donava títol a una cançó occitana de la Comtessa de Dia, Ia de chantar non degr’aver talan, una de les poques veus femenines de la lírica medieval que ens han arribat amb nom propi i amb música conservada. El poema parla, amb una lucidesa antiga, d’una paradoxa que continua sent nostra: no hauria de tenir desig de cantar, i tanmateix canta. Tornar a cantar, tornar a escriure, no des del goig sinó des de la persistència, quan la paraula ja no consola però encara obliga; no perquè siga fàcil, sinó perquè callar seria pitjor, perquè hi ha una fidelitat a la veu que empeny a reprendre el cant, fins i tot quan ja no se’n tenen ganes.

Si ho hem entès, potser cada entrada pot ser eterna en el seu moment. Si no, no passa res: escriure també és acceptar la imperfecció, el dubte, la provisionalitat.

Així que ací estem. Torne a escriure. Torne a cantar, si més no en veu baixa. I convide a llegir, a pensar, a dialogar. Perquè aquest quadern no vol ser només meu: vol ser un espai compartit, obert, viu.