Cosa d'un dia

Sempre ens satisfà que un dels nostres estudiants (deixebles o batalumnes, per dir-ho amb uns altres sinònims) guanye un premi literari. Amb els joves alumnes de secundària ja havíem experimentat el goig de veure recompensada la seua creativitat, però la vida universitària també ens depara la trobada amb joves que tenien una llavor literària que hem vist crèixer. I, més encara, joves que escriuen més enllà dels tallers literaris compartits a les aules, joves que perllonguen la la passió literària i que, fins i tot, reben premis literaris i publiquen els seus textos.

Sembrador i collita

Una de les emocions que la vida ens depara és el retrobament amb els nostres mestres. Més encara si tenim la sort que ens puguen donar encara una última lliçó. Una propina inesperada. Així ho va fer el meu mestre Antoni Ferrer, que el passat octubre va assistir al lliurament del premi al Llibre del professor al Palau de Cervelló -d'aquest moment parla la imatge que reproduïm- i ara ens regala un il·luminador i mesurat escrit sobre aquest poemari, que és sobretot una reflexió sobre el món de la paraula, és a dir, sobre el fil que uneix ensenyament i poesia.

Vós, mestre Ferrer

Antoni Ferrer Perales fou el meu professor a 2n i 3r de Bup, els cursos 1978-79 i 1979-80, a l’Institut “Cid Campeador” de la ciutat de València. Encara el recorde ara com l’he recordat sempre. Arribava Antoni Ferrer al Cid, amb aquell Citroën dos cavalls, brut de la pols dels camins de l’Horta, quan els campanars eren encara els senyals més elevats dels pobles. Algun llibre sempre a punt per ser llegit, la cigarreta a mà, la barba concreta i els cabells vagament desendreçats, amb aquells pantalons vaquers de tergal, tan dels anys setanta, com els que jo mateix duia aleshores.

Dir versos a Gràcia

A l’espai de Gràcia on conviuen vins i llibres, regentat per la valenciana Pau Raga, acudiren una trentena de persones vingudes d’àmbits diversos. Des de les estimades professores de la UB (Glòria Bordons i Margarida Prats), la bibliotecària d’amable conversa (Elsa de la Fuente) fins a alumnes del mateix campus d’educació de Mundet, esdevingudes lectores ("Envia'm un àngel" va ser el primer poema que diu haver llegit una d'elles). Entre les cares conegudes hi hagué actrius (Isabel Rocatti) i crítics literaris (Marina Espasa). També m'acompanyaren docents del Servei d’Ensenyament (Cecília Lladó i l'almassorí Miquel Albert). I l’entranyable i fidel exalumne, ara professor a Barcelona, Jordi Borràs. I, com no, el meu company inseparable de converses, passejades i lectures durant la meua estada barcelonina, Jordi Clopés, amb el seu amic d’Arenys de Munt, Jordi  Daumal, fent  bandera del riure, d'un estat felicitari ben contagiós.  I, a més, gent diversa, veïns de Gràcia (fins i tot, la dona que buscava el llibre per al seu marit alteà). Tot ben entranyable, senzill i autèntic. En un ambient amb caliu, entre vins que proclamaven "més que paraules". En el mateix barri on visqué Ovidi Montllor. En un ambient jove i creatiu. Potser per això, la nit acabà a la Terreta, apurant les últimes converses, on un fill de saforencs regenta l’establiment. Us anote tot seguit les paraules que hi vaig pronunciar en aquell moment, per a tota la bona gent aplegada a Lo Pinyol, prèvies a la lectura pública d'uns versos.

Ana Díaz-Plaja presenta Llibre del professor

Amb una generositat fora mida, la professora de la UB Ana Díaz Plaja, presentà el passat 30 d'octubre, a la Bodega Lo Pinyol de Barcelona, el Llibre del Professor. La seua actitud vital gaudidora d’instants i les seues paraules –precises, encertades i directes‑ tenen un valor molt important. Són un regal, del qual no puc estar sinó agraït. Com ho estic de la seua ressenya tan elogiosa a la revista Faristol de setembre. Una setmana abans de la presentació, la filla de Guillem Díaz-Plaja m’havia acompanyat a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, per mostrar-me l’enorme biblioteca i llegat d’un savi, del seu pare. Una fita més per afegir als moments de joia viscuts a Barcelona. Pel seu interés reproduiré tot seguit les seues paraules.

Les nits que van fent la nit

El 23 d’abril de 2007 tres artistes de l’underground, Lou Reed, Patti Smith i Laurie Anderson, van recitar una selecció de poemes de la literatura catalana contemporània a Nova York, en un acte promogut per l’Institut Ramon Llull. Avui, que ens hem assabentat que Lou Reed ha mort, vull recordar el poema de Vicent Andrés Estellés --procedent de La nit (1956) aquell llibre escrit quan el jove periodista de Burjassot, arran de la mort sobtada de seua filla de tres mesos, es féu adult d'un cop--, que el rocker recità, sense xupa i amb americana, en aquella nit novaiorquesa, amb un títol difícilment oblidable: “Les nits que van fent la nit”.

Presentació al Palau de Cervelló

L’acte de lliurament del Premi de poesia Roís de Corella comptà amb la presentació del llibre premiat per part d’un dels membres del jurat, Ricard Bellveser, escriptor d’ampli espectre (poeta, novel·lista, assagista i crític literari), periodista de llarga trajectòria en diversos mitjans i, també, profesor universitari. Entre d’altres càrrecs, ha estat membre de l’AVL i ho és del CVC. No sabia quin tipus de parlament faria ni tampoc havia parlat amb ell abans (en un temps llunyà, quan encara no era professor, sí que vaig tractar el seu germà, el documentalista Quico Bellveser, amb qui vaig compartir un parell d’anys deliciosos a l’arxiu de documentació de la revista El Temps, a meitat dels vuitanta). El moment tenia la seua dosi de sorpresa. Jaime Siles, en un apart, em felicitava pel poemari (un “llibre lliure”). El mobiliari lluïa esplendorós, com si fora extret d'una escena de Bearn o el Gatopardo. I, entre tantes ànimes, el conhort el trobava en els cors propers i amics que m’acompanyàveu. En acabar les presentacions, Ricard Bellveser m’entregà, molt generosament, el fulls de la seua presentació i em donà l’autorització per divulgar-ne el text. Una personal lectura que es deixava escoltar amb interés, seguint el fil argumental dels poemes. No cal dir que podria fer-ne diverses puntualitzacions i precisions a algunes afirmacions que s’hi fan, però deixe el text de la presentació per ser llegit tal com va ser dit per Ricard Bellveser en aquell dijous valencià d'octubre al Palau de Cervelló.

Lliurament del premi de poesia Ciutat de València

Fa unes hores que hem tornat del Palau de Cervelló, a la plaça de Tetuan, en el barri de la Xerea de València. Un espai que és molt més que l’Arxiu Municipal o la biblioteca Serrano Morales, perquè la seua càrrega històrica és considerable (més enllà del seu origen medieval, fou residència temporal de reis durant el segle XIX). Precisament l’acte de lliurament dels XXX Premis Ciutat de València, organitzat per la regidoria de cultura de l’Ajuntament de la ciutat, ha tingut lloc en la Sala dels Borbons (decorada amb els retrats d'aquesta nissaga, poca broma!), escenari d'una cerimònia amb unes notes de solemnitat considerables. Hi han assistit algunes personalitats municipals i autonòmiques, els membres del jurat i un Santiago Grisolía, entrat ja en anys. En síntesi, se m’ha fet entrega de l'escultura commemorativa (una peça d'acer inoxidable) de Miquel Navarro, he llegit un parlament d’agraïment, un poema i, tot seguit, Ricard Bellveser ha glossat (fins i tot, novel·litzat) el Llibre del professor. Amb Mayrén Beneyto, la regidora, Carlos Sebastián el guanyador del premi de novel·la, i tot un seguici de jurats, ens hem fet fotos diverses en distintes estances (que ja deuen haver repartit entre les agències d’informació). Allò important, en tot cas, ha estat el retrobament dels companys (els sempre fidels i estimats companys), dels bons amics (també els coneguts i els saludats), i de la família en sentit ampli, que el moment ha fet reunir. El meu més sincer reconeixement per ser presents (fins i tot a aquells de contacte més efímer, perquè ha hagut moments que no donava a l’abast amb les signatures de llibres). Per emmarcar el moment irrepetible reproduiré, a continuació, les paraules que hi he pronunciat.