Pares que diuen adéu a l’escola

El difícil ofici de ser pare –una important variant del difícil ofici de viure‑  té també els seus rituals de pas. Un dels més importants s’esdevé quan toca deixar (com a pares) l’escola primària. Perquè l’escola és la referència indispensable i indefugible per a pares i fills, durant un espai d’almenys nou anys. És per això que el col·lectiu dels pares acostuma a organitzar una cerimònia de celebració per als fills que deixen l’escola, amb una acte on s’expressa públicament l’agraïment cap els mestres i la resta de membres de la comunitat escolar que s’han ocupat de la formació dels fills. El passat divendres, el Col·legi Teodor Llorente de València va organitzar la seua particular cerimònia. Un acte festiu, carregat de sentiments, on eren convidats els mestres de de tots els cursos, amb un sopar –un plantonet entranyable‑ de confraternització col·lectiva en el mateix pati escolar, gaudint d’una magnífica i irrepetible vetlada. En nom del sentir dels pares, vaig tenir la responsabilitat de pronunciar-hi unes paraules.

L'herba creix de nit

En la seua visita a la universitat, el professor Xema Palanca ens explicà la seua concepció de la “pedagogia de l’invisible” amb una citació d’un vers d’Enric IV de Shakespeare: “l’herba creix de nit”. La feina del mestre és, llevat de les excepcions que ens semblen evidents, invisible. Hui divendres han acabat definitivament les classes i he aprofitat per dir adéu als alumnes irrepetibles, amb unes paraules i versos que els he llegit com a parlament final i dedicatòria, mentre al meu darrere es projectaven unes dolces imatges d'aquella sessió d'improvisació teatral viscuda amb ells --entre elles, l'estampa a favor de la felicitat que encapçala aquesta entrada--, i, al davant, se’m mostrava una escampada de mirades úniques i estupefaents, que encara vigilen els meus somnis.

Nàpols al cor

Comentava el medievalista Jaume Turró que investigar a la Biblioteca Nacional de Nàpols era tot un privilegi perquè des de les seues finestres podia contemplar els més bonics capvespres del món. La silueta de Nàpols, vista dels del mar, no pot ser una altra que la que mostra la Tabola Strozzi, una imatge pintada entre 1472 i 1473 que il·lustra l’entrada triomfal de l’armada catalanoaragonesa després de la victòria naval a Ischia, contra Giovanni d’Anjú el 12 de juliol de 1465. El Castel Nuovo, la impressionant fortalesa reial que guardava el port i la ciutat, és encara una imatge en la memòria. Així la vaig trobar l’any 1997, quan hi vaig anar per parlar del joc dels escacs durant el regnat del rei Alfons el Magnànim. La ciutat se’m revelà esplendorosa com un ensomni i, des d’aleshores, a les classes de batxillerat el segle d’Or valencià va tenir sempre la seua parada napolitana.

Primavera poètica i literària

Deixebles eterns

Hèctor Serra,
retrobat a Benissanó

Un dels privilegis que la vida ens regala és haver conegut les primeres generacions dels que seran (i, en molts casos, ja són) els professors de valencià del futur. Parle del Màster de professor/a de secundària en l’especialitat de català. A recer de la marca d’Ausiàs March que dóna el nom il·lustre a l’edifici, amb la visió poderosa de les baranes del riu estellesianes, s’hi ha produït el prodigi de certes coneixences perdurables. Hi hem compartit hores, paraules i, fins i tot, una determinada poètica, reconeixible entre adolescents que són els aprenents a qui encomanem ensenyaments essencials. La filologia com una passió primigènia. La literatura com una forma de coneixement. I, l'ensenyament, recollint tots dos entusiasmes, com un acte d'amor.

El vol d’un jove poeta

Els últims anys han estat els de la descoberta dels universitaris posseïts per la passió expressiva pel llenguatge, per la poesia. Un dels més visibles ha estat Joan Castellano, l’inefable alumne de somriure irònic, amb el seu punt díscol, com Ícar, sempre atent  a les meues paraules, observacions i comentaris (sobre la literatura, la vida i l’educació), fins al punt de saber-los de memòria i reproduir-los fins a extrems sorprenents. Han estat moltes les converses i les paraules compartides dins i fora de les aules (també s'ha manifestat com a lector i comentarista del present blog). Fent-se i desfent-se, l'hem vist crèixer fins começar a volar sol. És per això que, quan m’ho va demanar, no vaig poder negar-me a escriure-li el pròleg del seu primer llibre de poesia, Icària (Germania, 2014): “L’escriptura poètica com a forma de coneixement i desplegament d’ales”.

El més bell i difícil dels jocs

Ensenyar és una feina tan bella com difícil. Així ho he escrit als versos inicials del poema “El tauler i el simulacre”, que prenen la imatge del joc dels escacs, amb les seues regles precises i, en el cas de la partida continua i continuada que té lloc a les aules,  amb unes peces (de fusta de boix i, en algun cas, d'ivori)  que es presenten davant nostre perquè les acabem de tornejar. Un tauler sempre encés, com descriu la tradició dels escacs amorosos. Com una declaració de principis, hi faig meu l'esperit del vers del príncep de França Charles d'Oleans: "J'ay aux échecs joué devant Amour". 

He jugat als escacs damunt taulers encesos.

Davant amor també, en nits d’insomni.

Des d’un octubre plujós de fa més de vint anys,

sobre un escaquer plegadís,

amb peces encara per tornejar,

pense i jugue el més bell i difícil dels jocs.

Més enllà d’aquest tauler,

la vida diversa té el do del simulacre,

les regles del joc en són unes altres.

A dintre, tot té un ordre:

aules, corredors, escales i pati.

A fora, el món en construcció,

una intempèrie d’artificis.

Precisament amb el títol "El més bell i difícil dels jocs", la reconeguda revista de poesia Reduccions, editada a Vic, a la secció "Llibre" de la seua seua web, ha publicat una impagable ressenya del Llibre del professor, escrita per Vicent Borràs. Agraïm la difusió d'aquest text, que també reproduïm ací.

Passeig d'aniversari

El meu passeig d’avui no ha estat el de Narcís Comadira –Un passeig pels bulevards ardents‑, per bé que hi haja sedes que m’abrassen, ni tampoc el de Jaime Gil de Biedma –“Barcelona ja no és bona, o mi paseo solitario en primavera”‑. Més aviat, s’ha aproximat al de Joan Vinyoli –Passeig d’aniversari‑ que ens recorda la lliçó bàsica del temps: “Mai-més i Sempre són germans / irreconciliables, de naixença, en l’home”.

El passeig del vint-i-uné aniversari de la mort d’Estellés m’ha dut a les coves de Paterna, des d’on he albirat la seua torre, símbol de la història, de la memòria, de la finitud de les nostres vides i de la permanència de les generacions.