Desolació de la quimera

Les quimeres, tan necessàries per mantenir la il·lusió jove, són fràgils i es poden trencar a trossets com ho fa un espill quan cau a terra. La vida són canvis, portes que obrim i que tanquem. Per esdevenir adults, cal tancar-ne unes per poder obrir-ne d’altres. Del nostre primer any com a mestres ens comprometérem a no ser mai nosaltres qui trencàrem les abundants il·lusions adolescents. Mai seríem assessins de quimeres. Per exemple, mai seríem nosaltres qui duguérem a una aula una cançó que diu coses com “Mai trobaràs el teu príncep blau”. L’experiència ha de ser viscuda i no admet l’explicació. Poc sabíem, ni de joves ni tampoc de més grans, que vindria un temps d’il·lusions arrassades com les nostres pròpies mirades.

Limoncello entre cavallers

Per celebrar l’estiu que ens naix… Passat sant Joan, aquell professor de secundària sentia que la seua feina havia acabat i era aleshores el moment de retrobar l’altra vida, fins aleshores oculta als afores de l’escola. I, així, la primera celebració consistia en el ritual  de l’adéu als alumnes que mai no havien de tornar, elevant amb ells les copes de la joventut després de l'última passejada compartida per la ciutat tantes vegades evocada.

Ara el joc és un altre, però és també el cicle de la vida allò que ens mou. Ahir la vida era un viatge d’anada i tornada a la ciutat de Tarragona. Un viatge en cotxe per l’A7, que ens puja i baixa, com un corredor familiar, sempre al costat de la mar tan nostra. Un viatge nascut de la feina, que voldríem transmutar en l’impossible: trobar aquella joventut que ens habita i acompanya, perquè, com una mena d’Alacant del nord, “Tarragona rejoveneix” com recorda sàviament Josep Pla. Però ahir, tanmateix, Tarragona em va fer sentir adult.

Una altra València

Professors del futur amb Ferran Torrent (Casino Agricultura, València 2014)

La nit de diumenge Mònica Oltra, celebrant l’èxit electoral, a la plaça del Pilar de València, va repetir un d’aquells versos per a Jackeley, tan citat en els últims temps, com una consigna que ha fet fortuna: “perquè hi haurà un dia que no podrem més / i llavors ho podrem tot”. El miracle electoral s’havia produït. En són testimoni les exultants piulades del narrador i visionari Ferran Torrent: “Els valencians som els únics animals que només ensopeguem cinc vegades amb la mateixa pedra. A la sisena, Rita al carrer”. “Tinc fe”. “Vosaltres sou molt joves i no sabeu que és passar de l'1'5 per cent a tindre la possibilitat de governar València”. “Ho he dit: tenia molta Feeee!!! No estàvem morts, estàvem de parrandaaaa!!!”

Quan la festa acaba

Aquesta és l’entrada que fa 100 del blog. Un blog que començà un 11 de gener del 2012, com un complement necessari en les classes de formació del professorat, per poder contar tot allò d’important en la professió que no té cabuda als programes oficials, en les classes reglades. I d’aquesta voluntat han nascut uns textos que han anat pensant-se i escrivint-se a mesura que es vivien, ampliant i transformant els seus lectors. Gràcies a vosaltres, que habiteu darrere la pantalla i per a qui faig l’esforç d’escriure. Gràcies per ser-hi, i per ser-ne l’estímul.

Lliçons de vida

La vida són lliçons. El quadern que ara escric porta, en el subtítol, la paraula “lliçons”. En el temps present, resulta difícil trobar algun mestre que gose emprar el mot per definir la seua tasca docent. Aprendre la lliçó, saber-la o dir-la, són operacions associades al saber memorístic. I, també, hi ha una altra accepció de lliçó, que ens causa rebuig, que ens remet als moralistes, relacionada amb els preceptes o regles de conducta. Quan dic que la vida són lliçons, parle, bàsicament, d’ensenyaments. Els mestres de l’edat mitjana, els magisters, feien la lectio, la lliçó, a partir de la lectura i comentari de sentències dels clàssics. A ella seguia la disputatio on mestres i deixebles discutien els arguments a favor o en contra d’una tesi qualsevol. La lliçó d’ahir (ni dictada ni magistral) ens la donava la pròpia vida, amb la simple operació de traure la classe fora de l’aula.

Unes botes

La setmana passada vaig tenir un encontre fugaç, fent un café en un bar de la plaça Cánovas de València, on fórem atesos en valencià, amb el meu exalumne Alfred per tancar uns comptes i perquè em fera el lliurament d'unes botes. Un parell de botes de dona. D’una dona jove. Una participant en les Jornades d’Ontinyent, hostjada en la Casa Rural “La Vila”, de la qual n’és el propietari, que se les hi havia deixat oblidades. Com viu fora de València, encara no li les he pogudes retornar. Des d’aleshores que duc les botes al maleter del cotxe, òrfenes i silencioses. I, sobretot, viatgeres. Són unes botes de canya baixa, que just cobreixen el turmell. Les tinc presents, em saluden quan òbric la porta trassera i, en certa manera, m’acompanyen.

Festa i eternitat a la Vall d’Albaida

La vida són moments. Moments viscuts, compartits amb la gent. M’ho repetia, el dia de sant Jordi, amb insistència desfermada, un alumne a qui l’experiència li aporta una dosi suplementària de saviesa, condimentada amb la sornegueria i el sentit de l’humor necessaris per sobreviure. I, com que són uns determinats moments allò que la nostra ment voldria eternitzar, em sent obligat a escriure unes ratlles amb voluntat d’alçar acta i compartir-los amb els feliços pocs lectors.

El passat vint-i-tres d’abril encetàvem a Ontinyent, joiosos i feliços, el VI Curs de Cultura Popular, altrament dit II JornadesLiteratura Territori i Educació, dedicat a explorar les relacions entre la festa popular i la seua dimensió i possibilitats educatives. Una trobada intensa de tres dies de la qual comence ara a eixir-ne, recuperades les constants emocionals i físiques.

Focs de març, focs de March

Queda només una hora perquè cremen les falles de la ciutat. La primavera inestable ens ha dut fred i vent en les últimes hores. Però les gents omplen els carrers i des de la meua talaia sent el soroll, persistent i interminable, dels coets i la resplendor dels castells que és la llum que ens acompanya. Sent també les músiques populars, que marquen el ritme urbà. En els últims dies, hem passejat la ciutat, que mai no deixem, de banda a banda, entre multituds que saluden la vida que recomença. En els dies que hui es tanquen, hem viscut de prop els focs diversos i ara ens en resta només l'últim. És el moment d'abaixar novament al carrer i esperar el renovellament darrer amb els més pròxims i estimats, amb la gent que cada any ix a celebrar el ritual comunitari ("Els agradava molt la nit de sant Josep"). Siga'm la mort una major naixença! D’això en parle, precisament, al text que he escrit per al Llibret de la Falla Vila Nova de Gandia d’enguany.
 

Cremà de la falla Arrancapins 2015