Tornar a escriure. Fer-ho en forma d’anotacions
obertes, amb vocació de blog, per a compartir-les amb els nous estudiants de
pràctiques. Un ulls oberts al món, que duen l’esperit de descoberta. Un repte,
sí. Però també una il·lusió antiga, permanent, que reapareix, i una
responsabilitat assumida amb una certa tremolor. Escriure, al capdavall, sempre
exposa.
Després de molts anys d’inactivitat, després de les
hores veloces —anys ocupats per la gestió, la recerca, les urgències
acadèmiques i els maldecaps que inevitablement les acompanyen— torne amb emoció
i por a la paraula escrita. No com a informe, ni com a article de recerca, ni
com a document administratiu. Intente de nou expressar la mirada del professor:
allò que veu, allò que dubta, allò que aprén mentre ensenya. Una forma de vida,
viscuda entre aules.
Torne al Llibre del professor. A la prosa
lenta. A la literatura del jo, que no és tant parlar d’un mateix com provar
d’entendre el lloc des d’on es mira el món. Escriure per ordenar l’experiència,
però també per compartir-la. Escriure sabent que algú altre —vosaltres— hi
entrarà, hi connectarà vagament o hi discreparà.
I mentre pense en aquest retorn, em ve al cap una
cançó que no m’abandona en les últimes setmanes: Tornar a cantar, de Jaume Sisa, del disc Visca
la llibertat. I no em deixa, no tant per la melodia enganxosa, o la lletra
concreta com pel gest que suggereix: tornar-hi, sabent que ja no som els
mateixos. Tornar a fer allò que semblava abandonat, però fer-ho diferent, amb
el temps a l’esquena i una altra consciència a les mans. Tornar no és
retrocedir: és reprendre el fil des d’un altre lloc.
Tornar a cantar
com abans, quan érem grans.
Tornar-ho a fer
solament si ets innocent.
Tornar a sentir
com ahir, sense patir.
Deixar-se endur
sols pel gust
d'allò més pur.
Tornar a cantar “com abans” no vol dir ser els
mateixos, sinó recuperar una certa innocència: escriure sense patir en excés,
deixar-se endur pel gust d’allò més pur. Parar l’antena. Estar atent. Escoltar
si sona alguna música, encara que siga fragmentària, dispersa, incompleta.
Potser l’art —o l’ofici de professor— és això: captar senyals, donar-los forma
provisional, compartir-los abans que el temps els esborre.
El temps passa, tot envelleix, diu la cançó. Però de
vegades ix el sol i tot sembla nou. Obrir aquest diari és un d’eixos gestos
menuts que aspiren a renovar la mirada: sense temor excessiu al judici, sense
dramatitzar la importància, conscients que un sol instant pot durar tant com un
any si és viscut amb atenció.
El passat diumenge, precisament, vaig anar, en el
primer viatge de l’any, amb la dona i la filla a Sant Sebastià, a Palafrugell,
aquell espai únic i etern que Josep Pla va definir com “el punt més
gloriós de Catalunya, l’angle més recte que en aquest país fan la terra i el
mar”. Hi havia anat diverses vegades, amb alumnat de secundària, de forma
entranyable. Tornar-hi era tornar a un lloc on el temps sembla aturar-se i
ordenar-se, on la mirada es disposa a la meravella. Pensava en el jove Pla que,
passejant-hi, es descobria capaç de quedar-se parat davant el vol d’un ocell o
davant la mar. I en aquell dia que, gairebé sense saber com, es trobà amb un
llapis i un quadern a la mà: començà a posar adjectius darrere de cada pineda,
de cada camp, de cada tros de mar, tot intentant escriure allò que sentia, amb
una barreja d’efusió i de fracàs, de joia aparent i de desesperança real.
Cantar, escriure, no com a domini ni com a possessió, sinó com a temptativa
obstinada, feta de repeticions i d’assaigs. Potser per això Pla podia dir que
aquell dia va veure Sant Sebastià com l’eternitat: perquè hi va comprendre que
tornar a cantar, tornar a escriure, no és començar de zero, sinó tornar a
provar-ho, sabent que el gest és fràgil, però inevitable.
Dos dies després, el dia de Reis, mentre esmorzava en
una cafeteria de Barcelona, vaig contemplar encuriosit com una jove desconeguda
treballava amb el seu portàtil en una taula propera. La tenia d’esquenes, però
em va sobtar el títol del document obert a la pantalla: un vers trobadoresc. El
vaig anotar gairebé d’instint, i la sorpresa va ser descobrir després que
aquell vers donava títol a una cançó occitana de la Comtessa de Dia, Ia
de chantar non degr’aver talan, una de les poques veus femenines de la
lírica medieval que ens han arribat amb nom propi i amb música conservada. El
poema parla, amb una lucidesa antiga, d’una paradoxa que continua sent nostra:
no hauria de tenir desig de cantar, i tanmateix canta. Tornar a cantar, tornar
a escriure, no des del goig sinó des de la persistència, quan la paraula ja no
consola però encara obliga; no perquè siga fàcil, sinó perquè callar seria
pitjor, perquè hi ha una fidelitat a la veu que empeny a reprendre el cant, fins
i tot quan ja no se’n tenen ganes.
Si ho hem entès, potser cada entrada pot ser eterna en el seu moment. Si no, no passa res: escriure també és acceptar la imperfecció, el dubte, la provisionalitat.
Així que ací estem. Torne a escriure. Torne a cantar,
si més no en veu baixa. I convide a llegir, a pensar, a dialogar. Perquè aquest
quadern no vol ser només meu: vol ser un espai compartit, obert, viu.