El cosmos d'un institut

Vicent Borràs davant alumnes de batxiller de l'IES Campanar (18.9.2009)

“Un institut de secundària és el cosmos on es pot produir el miracle de la metamorfosi, que farà que els preadolescents que hi entren, quan en surten ho facen com a persones tocades per l’alè de la literatura. Aquests poemes d’Alexandre Bataller són el nostre espill”. Aquest és el destacat del text que Vicent Borràs publicà divendres passat (17.1.2014) al suplement Posdata del diari Levante. He d’agrair a l’amic Vicent el to de les seues paraules. I especialment haver remarcat, com a fil conductor del llibre, la recerca de la bellesa viscuda a les aules, com una mena de currículum ocult que ens acompanya. I considerar, per tant, que l’ofici d’ensenyar i l'ofici d'aprendre a viure són una mateixa passió.

Vicent Borràs és l’autor d’aquell imprescindible Notes finals (1999), que ens aportava la mirada d’un professor sobre les aules, amb el qual ens hem identificat (quasi com un espill), el dissident Bernat Bonet. Segurament uns altres relats sobre el món de les aules han pogut tenir un major resssó: és el cas del desencisador panorama descrit pel professor i escriptor Toni Sala a Petita crònica d’un escriptor de secundària (2001). No negarem que les situacions que ens toca viure són dures i que ens posen davant dilemes inapelables (Camins del sud, de Sergi Durbà, és el cru relat d’un curs, com una mena de descens als inferns, assajant d’explicar llengua en terra de frontera, al sud del nostre sud). La setmana passada, a la llibreria Tres i Quatre, em vaig trobar amb un parell de llibres amb uns títols que apunten cap a escenaris descoratjadors: Caos a les aules (2012) d’A. Dalmases i la novetat Tragicomèdia a secundària (2014) de M. Ll. Vives. No els hem llegits (però en prenem nota) i, per tant, no en podem dir res. Si de cas, reivindicar, en aquests temps que corren, una vegada més, aquella poètica de l’entusiasme on sempre tornem, la força d’una mirada com a energia transformadora.

Us reproduïm, tot seguit, la ressenya de Vicent Borràs, escriptor i professor de llengua i literatura a secundària.

Aquests poemes són el nostre espill

El Llibre del professor (Premi de Poesia Roís de Corella de 2012, dels XXX Premis Literaris Ciutat de València) fa visible com a poeta Alexandre Bataller, conegut pels seus treballs de recerca filològica i didàctica.

El fet que els cinquanta poemes que configuren el llibre hagen estat escrits al llarg d’una vintena d’anys no li resta unitat; ans al contrari, n’augmenta la significació última, perquè una sàvia i repensada disposició dels textos ens els mostra com una proposta poètica, que afegeix un plus de sentit, tot oferint un nou dibuix global. Cada poema contribueix a configurar una imatge, que només prendrà valor si s’observa des de la distància justa: la passió per l’ofici d’ensenyar no és distinta de la passió per l'ofici d'aprendre a viure, es retroalimenten, interactuen en l’escaquer de la vida. La vida, però, és diversa i múltiples són les realitats que la composen; així les coses, la mirada de l'autor s'ha centrat en allò que és la seua vida: el cosmos d'un institut de secundària, allà on es pot produir el miracle de la metamorfosi, que farà que els preadolescents que hi entren, quan en surten ho facen com a personetes tocades per l'alè de la literatura.

Els poemes, nascuts molts d’ells a partir d’una anècdota concreta de l’univers institut, s’organitzen al voltant del calendari escolar. I és justament ací on entra en joc la visió personal que caracteritza els versos de Bataller: l'anecdòtic d'un moment fugaç a les aules o als laberints escolars transcendirà en categoria. Bataller fa seues les paraules de Gabriel Ferrater: “Ben poca cosa és un poeta si no és capaç de redactar sense angoixes, pas a pas i en qualsevol moment, amb una assegurada eficàcia estilística, qualsevol motiu que hagi arribat a concebre amb claredat. Òptimament, tot poema hauria d’ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir en una paraula, divertit.” Així, aquests divertits poemes són clars, lúcids, apassionats i, a més, ens descriuen el posicionament moral del jo poètic davant la realitat que l’envolta.

Ara i ací, en iniciar el curs, el professor s’enfronta a “l’àrdua tasca d’alçar / de nou l’edifici”, i es planteja el repte com una partida d’escacs “contra la freda estructura, /(...) contra l’engranatge del poder, / contra la llei de la misèria”. Al seu davant els alumnes són “peces encara per tornejar” i per això pensa i juga “el més bell i difícil dels jocs”. Parla dels escacs, i de l’ensenyament, i de la vida. Amb els textos d'altri com a pretext i arma, davant el lector atent van apareixent els motius habituals, és a dir tota la litúrgia pròpia de l’any acadèmic i els espais físics i metafísics d’un institut (les aules amb taules, cadires i pissarres; els corredors; el patí; el punyent diàleg amb el jovent...), mentre a fora, hi ha “el món en construcció / una intempèrie d’artificis”. Davant aquest panorama entre professional i vocacional, és remarcable (i lloable) l’actitud de l’autor: sovint entusiasta, sempre apassionada i brillant, de vegades irònica; i sempre mostrant un difícil equilibri entre el pigmalionisme i l’enamorament cap a l’objecte de les seues preocupacions (“recordeu-me demà com jo us contemple avui”, exhortarà els alumnes quan ja l’olor del comiat comença a palpar-se).

D'altra banda, per tot el llibre, a més del soliloqui, sura un diàleg constant amb l’alumnat, però sobretot amb alguns textos i autors, els quals tracen el full de ruta, la bibliografia d’un currículum ocult, els fonaments d’una matèria no sempre avaluable com és acompanyar uns adolescents en el trànsit cap al món adult, per tal que cresquen feliços d’una sal exaltada i esdevinguen futurs ciutadans, lectors i, per què no, també autors. La nòmina d'intertextualitats seria llarga però hi trobarem noms dispars de poetes nostrats i foranis.

En els poemes, Alexandre Bataller tira mà d’un repertori ampli de formes i recursos, que fan que els seus versos es deixen llegir tot acaronant l’epidermis i l’oïda. L’autor no se sent víctima o abanderat de propostes hipòcrites i fàcils, per això no defuig els metres i les estrofes que la tradició posa a l’abast, però sense sentir-se’n esclau, amb la qual cosa els alexandrins o els decasíl·labs compartiran escenari amb els versos lliures i blancs i el poema en prosa. Així mateix volem observar, ni que siga de passada, que al llarg del poemari podrem trobar distints tons, ja que, llegint els poemes, tenim la sensació que realment es tracta del llibre, del dietari, que escriu el professor; de manera que, en aquesta crònica d’un curs fictici (en realitat al darrere dels poemes, ja ho hem dit, hi ha més de vint cursos!), el jo poètic de vegades reflexiona sobre un fet, d’altres està vençut per l’elegia, però també en ocasions amb enginy i humor ironitza, per exemple, davant la comèdia d’un qualsevol dinar de jubilació per transcendir i parlar de l’expulsió del paradís que suposa abandonar “el més bell i difícil dels jocs” .

Des d’ací, animem, doncs, a la lectura atenta d’aquest quadern de bitàcola a tot aquell que transita aules, que és sensible als vents adversos i que s’interessa per això tan simple i complicat alhora que és la vida i el pas del temps, perquè parafrasejant un dels versos “aquests poemes són el nostre espill”.