Ana Díaz-Plaja presenta Llibre del professor

Amb una generositat fora mida, la professora de la UB Ana Díaz Plaja, presentà el passat 30 d'octubre, a la Bodega Lo Pinyol de Barcelona, el Llibre del Professor. La seua actitud vital gaudidora d’instants i les seues paraules –precises, encertades i directes‑ tenen un valor molt important. Són un regal, del qual no puc estar sinó agraït. Com ho estic de la seua ressenya tan elogiosa a la revista Faristol de setembre. Una setmana abans de la presentació, la filla de Guillem Díaz-Plaja m’havia acompanyat a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, per mostrar-me l’enorme biblioteca i llegat d’un savi, del seu pare. Una fita més per afegir als moments de joia viscuts a Barcelona. Pel seu interés reproduiré tot seguit les seues paraules.

Presentació d’Ana Díaz-Plaja

El Llibre del professor acostuma a ser el nom d’aquell volum que les editorials de llibres de text ofereixen amb l’exemplar destinat a l’alumne. Acostuma a portar el solucionari dels exercicis i altres materials complementaris. Tot i la seva bona intenció, l’acostumem a relacionar amb rutina, amb solucions fàcils, i, sobretot, amb un llenguatge abstrús de competències, transversalitats i altres paraules bàrbares.

I justament aquest és el nom del poemari de l’Àlex Bataller. Aquesta és la primera picada d’ull de l’Àlex. Perquè en el seu Llibre del professor se’ns parlarà d’ensenyament amb el llenguatge de la poesia. L’Àlex és un professor enamorat de la seva professió. I és, a més, un professor poeta, que dedica un poema al seu mestre poeta, Ferrer (El mestre poeta).

Continua picant-nos l’ullet fent servir com a títols dels poemes algunes de les paraules de l’argot d’ensenyament, com ara Inici de curs (p. 18), Prova d’accés (p. 77) i Intercanvi escolar (p. 54), els quals adquireixen tot un altre sentit en el context del llibre: fites que condueixen el lector a fer camí amb l’Àlex, des del primer dia de curs fins a la buidor de les aules quan les actes ja són tancades. I la buidor infinita d’una temuda separació definitiva, quan el professor

Obrirà portes la clau,

mes no mai els panys subtils,

vedats per sempre més.

Sense alumnes

no brollarà la font,

res, que siga cert,

no hi serà.

(Clau mestra)

L’Àlex ens convida a viatjar amb ell a través del curs, a través de descobriments, de petits moments de llum, de records gravats, de la il·lusió d’obrir la capsa de les ments que té al davant, els seus alumnes. Els crits a l’aula, l’envelliment sobre la tarima, la mirada d’astorament quan s’ha descobert la bellesa. Són els alumnes el que dóna sentit a la tasca d’aquest professor-poeta. Les notes, els exàmens, les proves, tot, són un joc –un joc d’escacs, potser, que ens glossa en un dels primers poemes, El tauler i el simulacre- que amaga l’autèntic joc real que pot oferir als seus alumnes: la força de la paraula. 

Es tracta del llibre d’un poeta que ensenya, i que fa del seu ofici el més sublim dels poemes per la il·lusió de fer descobrir, de llegar els mots als estudiants que no els coneixen, de fer-los descobrir les petjades del vers en diversos indrets del món, de portar-los pels viaranys de l’autèntica poesia.

I és per això que

Com els poetes admirats fan,

cerques les respostes

al cor dels poemes.

Quan els lliges i penses,

quan els escrius.

Ets una veu i moltes.

Què tenen aquests llibres

que remenes amb fruïció

al mercat de Sant Antoni?

De què et parlen?
Per què t’atrauen?

(La lectora de Baudelaire)

Aquests poetes admirats reben dues classes d’homenatges. Per una banda, encapçalen els seus versos amb una citació reverent d’aquests poetes: Margarit, Borges, Ausiàs March, Narcís Comadira, Luis Cernuda, David Jou, Gaspar Jaén, José María Valverde, Homer, Foix, però també de cantants com Sau o Serge Gainsborough. Cada poema sota l’advocació d’unes paraules que sentides, llegides, fins i tot ballades, l’han mogut a continuar-les. Àlex Bataller ens mostra el seu cànon, ens confessa les seves lectures més intenses, les lectures generadores d’escriptura.

Però hi ha un segon tipus d’homenatge: tots aquells versos, cadències, figures, metàfores o ritmes en els quals l’Alex ha volgut evocar els seus mestres, els seus amics, tot amagant entre les seves paraules una espurna manllevada a un altre poeta.

Així, Espriu:

Als fulls de l’agenda escolar

dibuixe la roda del temps.

Amb la vostra vida faig el meu horari.

(El meu horari)

Blas de Otero

El seu costat més fredament humà

(Esperant els àngels)

Neruda

En quin lloc, en quin temps,

en quin curs a venir, un gest com el teu?

(El gest prudent)

Gimferrer

El teu somriure jove i còmplice.

L’agent provocador dels versos

(El gest prudent)

De Vinyoli,

Tot és ara i tot és res

De Machado –en aquest cas amb tota la ironia del món,

El caminant

que feia camí en caminar

(Dinar de jubilació)

Paul Bowles, el títol d'El cel protector; L'hora violeta, amb Montserrat Roig; El raig verd, que evoca títols de Jules Verne i films d’Eric Rohmer.

I molt, molt especialment, Ausiàs March:

En mar per l’etern esdevenir, un curs.

Onades i vents, sigueu-me favorables

(Inici de curs)

Com un llaurador que sembra

cada curs, que té cura

d’esporgar els sarments,

que cerca l’aigua si no és any plovedor,

així em trobe ignorant

del fruit, de la seua rodonor somniada.

(El llaurador etern)

I deixo pel final Ferrater, perquè crec que sobre moltes estimacions poètiques –en poesia l’Àlex és promiscu, com hem insinuat- sura una constància per seguir els ritmes del poeta de Reus, ficat a professor vés a saber per quins estranys motius de la vida. Així ens diu, en Incerta nit,

Febrosament despullat

m’he pres sense gel

un parell de gins

(volia assuavir l’excés).

Nous ressons ferraterians a Els nostres fills:

Mira, amiga, aquest són els nostres fills

nascuts de l’atzar que ens uneix

O a Adolescent a la plaça

Te’m mostres

amb l’esguard absort al llibre,

les belles pàgines de Rodoreda

que demà seran pasta d’examen.

Ritual de pas de l’irrepetible

Que tantes reminiscències té d’alguns poemes de Les dones i els dies.

Però potser, d’aquestes pistes ocultes, no n’hem encertat ni una, i totes aquestes pistes posades als seus poemes eren per confondre a professores com jo, aprenents d’erudits i buscadors d’intertextualitats. I potser ara mateix l’Àlex pica l’ullet, i pensa com tot això no té cap importància. I que es donaria per satisfet si un sol dels seus alumnes pensés, al capdavall del curs, que ha après autèntica poesia.