En
tornar d’un viatge per Elx i Tabarca, amb parada a Altea, amb alumnes de
batxiller, carregats de sensacions i d’esclats juvenils de vida, ara farà cinc
anys, vaig escriure un correu a Joan Borja amb aquest mateix títol. La seua
resposta immediata acabava amb una demanda hedonista i vitalista: "per a quan, nous "instants eterns"?"
Hem
hagut d’esperar uns anys per retrobar-nos, amb alumnes pel mig, per viure uns nous
instants que ens han tocat fibres molt sensibles. Joan Borja, estovant-se per
terra, amb ulls de peix, somriure d'infant, torcent dolçament el coll, mentre Miquel Gil cantava enmig
el corredor el "Veles e vents" marquià o “La cançó de la rosa de paper” estellesiana, esguitats per versos sobre
mestres (dels que hem anat compartint ací) recitats per universitàries amb acreditació de col·laboradores al pit,
com sagetes directes al cor. I, com una aparició tel·lúrica, la bella alumna de
Guardamar, amb la seua fonètica de frontera de la ratlla de la
llengua, llegint el poema “Entusiastes”, que es clogué entre aplaudiments i que,
ben segur, m’hagué de rebentar alguna vena íntima que encara perdura.
El I
Congrés Geografies Literàries quedà clausurat el dia de sant Marc, el
vint-i-cinc d’abril. Alegries als rostres dels participants. Bonhomia col·lectiva.
La bona gent que s’havia aplegat a la cita, marxava amb rastres felicitaris. A
la cloenda el professor parlà als assistents de les seues beceroles docents. De
les seues primeres eixides escolars. De Reus. De Sant Sebastià de Palagrugell.
De joves d’Ontinyent que boten, la boina al cap, el cementeri de Llofriu. De la
Girona de Josafat i de la Palma de Mort de Dama. De joves que escriuen al
tren o al cafè. De l’emoció per eixir de l’aula amb el professor. Parlà d’entusiasme
renovellat. D’alumnes d’institut i d’alumnes d’universitat.
Del
xic del pantaló vermell (que, com a bon biògraf, s’hi féu present) que es capaç
de fer escriure i cantar versos populars. Del periodista que, en acabar una
recitació, quedà clavat a la casa on morí la filleta d’Estellés. D’aquella alumna
que, en tornar d’una jornada burjassotiana, escrigué en un fòrum un compendi d’emocions
de tot allò que perdura dit “Oh, Súnion” (la mateixa que fa unes hores, com una
profecia de fidelitat, m’ha escrit, des de la Marina, per preguntar-me pel
congrés). Hi havia antics alumnes que m’escoltaven i treien somriures emotius.
Com la xica que gravava i feia fotos, com el novel·lista recercador de
llegendes, com els alumnes del màster, com els més recents encuriosits per l’atmosfera
congressual. Hi era a l’epicentre de la sala, com una mostra de fidelitat, la
cap de departament de l’institut on el professor treballà dèsset anys abans de
deixar-ho. Cal deixar els llocs, abans d’esdevenir incompetent. Ho ha explicat
avui Pep Guardiola, en un exercici més de dignitat i saviesa: 'L'entrenador ha de tenir l'energia necessària per
contagiar-la als jugadors, i jo ho l'he de recuperar, reposant, allunyant-me”.
En
els últims anys el professor ha reposat ben poc. Treballs i dies. Costen de trobar i, quan arriben, són efímers. Cal caçar
instants, instants eterns. Aquell moment en què el cor de ferro s'entendreix. Mirades joves, somriures de joia, paraules captivadores, abraçades que exalten la vida. De tot açò hi ha hagut en els darrers dies.
Com
si fora protagonista d’una pel·lícula de John Ford, en la taverna celta, amb
cerveses denses que netejaven les goles i les ànimes, amb una música irlandesa
de fons, el meu escuder fidel, davant de les sis àngels per testimoni, pronuncià
la sentència: “a partir de demà rebràs les ires i els calbots, jo no podré
defensar-te, ara company hauràs de caminar sol”. Naixem i morim sols, però necessitem dels altres ("You'll never walk alone"). La nit era freda i la sempre
valenta doctora del seny, havia encara de travessar el cos mortal de València
en bicicleta. Abraçava l’amic fidel, el poeta amb còrpora de pilotari. El violí
encara foradava la neurona quan deixava a la finca dita Ferca la biòloga de més
efusives abraçades.
Enrere
quedaven moments de rara intensitat. La vida havia trencat l’asèpsia de l’edifici
blanc. Somnis molt geolocalitzats havien aturat el dia. Anirem a Reus amb les
professores del GF. Menjarem una paella multitudinària a Carcaixent. Amb els
més resistents pujarem a Castelló per enraonar llargament amb l'home savi, el senyor Monferrer.
Pujarem a la terra interior de Vic. Anirem a Bocairent en una nit d’hivern.
Buscarem encantades impossibles per barrancs nostrats. Cercarem geografies interiors. Ens trobarem
tots plegats en un dia sense hores. Farem xarrera. M’aclame a tu. Uns amors,
uns carrers. Tot retorna, agrupant-se.
De
tot això, de les vostres paraules, de cors ferits, d’alegria, dels vostres
gestos, d’allò compartit, es fa la pasta del paper d’aquest llibre del
professor.
