“I morir deu ser deixar d’escriure”. Ho deia Fuster en un
cèlebre aforisme. I, segurament també, deixar de fer anotacions en aquest
llibre siga també una forma de separació amb tots vosaltres que em llegiu i em
doneu senyals de vida, aquests pocs fidels que entreu per ací i feu
correspondència amb aquesta flama que encenc en escriure. (A risc de deixar-me’n
molts i ser ingrat, esmentaré alguns dels noms que s’hi fan presents: la inestimable
doctora Júlia, sempre fent guàrdia, mentre dormen les nostres gents; la sempre constant
Andrea, que ara erasmeja a París i encara em llig entre papirs i textos
bizantins; l’hedonista i tenaç Carmen, feliç a la capital de la Marina, mestra
novella amb els seus alumnes de primària; o el jove poeta de pantalons
vermells, perseguint somnis i versos; o totes les estimades noies sunionianes
esparses pel món; els companys que aguarden encara una cimera amb un ordre del
dia on tractar tants assumptes pendents; a tots aquells amics invisibles, en
fi, que us feu visibles, com el cas del mestre poeta, monzonià i baixaulinià,
que ara diu que fa arquitectura...).
