UA-38196275-1

dilluns, 8 d’octubre de 2012

Els mestres i la carretera



“I morir deu ser deixar d’escriure”. Ho deia Fuster en un cèlebre aforisme. I, segurament també, deixar de fer anotacions en aquest llibre siga també una forma de separació amb tots vosaltres que em llegiu i em doneu senyals de vida, aquests pocs fidels que entreu per ací i feu correspondència amb aquesta flama que encenc en escriure. (A risc de deixar-me’n molts i ser ingrat, esmentaré alguns dels noms que s’hi fan presents: la inestimable doctora Júlia, sempre fent guàrdia, mentre dormen les nostres gents; la sempre constant Andrea, que ara erasmeja a París i encara em llig entre papirs i textos bizantins; l’hedonista i tenaç Carmen, feliç a la capital de la Marina, mestra novella amb els seus alumnes de primària; o el jove poeta de pantalons vermells, perseguint somnis i versos; o totes les estimades noies sunionianes esparses pel món; els companys que aguarden encara una cimera amb un ordre del dia on tractar tants assumptes pendents; a tots aquells amics invisibles, en fi, que us feu visibles, com el cas del mestre poeta, monzonià i baixaulinià, que ara diu que fa arquitectura...).
Els últims dies he escoltat Joan Fuster, en la veu d’Ovidi Montllor (un disc que resucita la veu i la persona d’Ovidi, amb el Fuster poeta: A dos de val: Ovidi Montllor diu Joan Fuster i que he comprat en una recomanable botiga del meu carrer de Vic, que encara ven CDs, com l'últim d'Antònia Font que avui hi he escoltat). I, sí, companyes i companys, viure és escriure:
“jo no sé què és la vida i no m'agrada
deu ser aquest afany d'escriure versos”.

Els versos, les últimes setmanes, no han deixat de ballar per la ment. Com sabeu, he deixat temporalment l’observatori valencià per plantar bandera a la ciutat dels sants.Viatjant, amunt i avall per l’AP7, de València a Vic i viceversa, he comprés aquella dita que vaig escoltar fa molts anys a la redacció d’El Temps (Vicent Partal, potser): “l’autopista A7 és el corredor de ma casa”. El nostre país, ja ho sabeu, és allargat i té aquest corredor de pagament que travessa la vora de la Mediterrània. De vegades, l’espectacle de la mar en calma és prodigiós. A la nit, la llum del campanar d’Alcalà de Xivert pot ser-nos una guia. Un territori que s’endevina, com el llarg pont que travessa l’Ebre i deixa sentir les aromes del Delta. Hi ha, també, els vents i els aiguats, i l’amenaça de les llums que trenquen la calma de Marina d’Or o els fums tètrics de Vandellós. El recorregut dóna sempre per a molt. Els versos del record i els que hauran d’escriure’s ballen per la ment. Són quatre hores i mitja de viatge, amb una paradeta per estirar les cames i fer un café. Temps per escoltar músiques diverses. Temps per repassar la discografia oblidada de Joaquín Sabina (amb Serrat o sense), tan canalla i carregada d’escenes, que m’han transportat al temps jove. Lletres que m’han fet evocar, una vegada més, el mestre Vicent Hernàndez, el nostre professor de classes fora de l’aula. Per nosaltres era una provocació que al costat del poeta Ferrater, del semiòleg Garroni o del director Víctor Erice apareguera el nom de Sabina com un referent a seguir. El nostre mestre vivia la nit i del gènere humà, triava la seducció jove, les dones i la il·lusió. Molts motius me’l fan recordar a cada moment i algun dia en parlarem. Un mestre que ja no viu per contar-la i que ha estat homenajat en els meus pensaments darrers. Ell parlava d’amor. Però no de la “bruta i trista civilitat” de què en blasma Estellés o de l’”amor civilizado” que defuig Sabina. L’he vist reflectit en moltes lletres dels darrers dies, però ara vull evocar-lo en la idea de demanar allò més difícil, un amor més enllà de la mort, “que mueras por mí”:
Y morirme contigo si te matas
y matarme contigo si te mueres
porque el amor cuando no muere mata
porque amores que matan nunca mueren

I així em trobe, evocant els mestres i els seus ensenyaments (com si em preparara per contrastar-ho amb el programa de tv3 “Mestres demestres”) mentre travessse carreteres nocturnes, mentre veig bombetes blaves, roges i grogues que m’acluquen l’ull, com una mena de Magdalenes il·lusòries.
Canvie el disc i torne a Fuster. Els versos de Fuster en la veu d’Ovidi m’han evocat el To Donat, aquell entranyable alumne ontinyentí, amb qui assistírem a la recitació d’Ofici de difunt de Fuster, a l’església circular de l’Escola Pia de València, i que després de coincidir als urinaris del vell Café Lisboa, tingué sempre presents els versos fusterians sobre València:
A l'hora del record seràs València,
una ardent mida d'obres i raó.
Trobarem que si ens queda la cançó,
en ella et sorprendrà nostra insistència.

Viatjar per aquest corredor del nostre país em reporta això, records. Els mestres, fets versos, a la carretera.

6 comentaris:

  1. Som alguns més, els que ens passem regularment per aquest llibre seu. Els que en compartim algunes dèries. Els que fem servir de guia el campanar d'Alcalà de Xivert o, millor encara, l'ermita de Santa Llúcia i de Sant Benet, a dalt de tot de la serra d'Irta, que es veu des de molt abans...
    Però, què és això de Vic, que no en teníem notícia, Mestre?

    P.C.

    ResponElimina
  2. He pensat diverses combinacions per a les inicials P.C. però no en trobe el desllorigador. Anava distret evocant la santa del cor “tan cinc estrelles” que em deixava de banda uns altres fars en la boira. No conec aquesta ermita de sants dobles i compartits, però en prenc nota: l’ermita de sant Benet i santa Llúcia a la serra d’Irta. Quan siga, PC ens hauria de compartir aquestes coordenades vitals.
    El professor veu ara el món des d’aquesta anomenada “reserva espiritual de la catalanitat”. Demà coneixeré els alumnes i dijous faré la ruta del comte Arnau. Hi esteu convidats.

    ResponElimina
  3. "I morir deu ser deixar d'escriure". Submergida en una dolça nostàlgia, potser per això de la data de hui, se m'acudeix entrar al blog del professor per veure què em trobe... I de sobte, com si res, Fuster em captiva i em dóna respostes. Feia temps que no escrivia, fins que m'he trobat amb açò, i ara tot embolic mental, tota vivència fugaç, tota pena i goig, em pareixen molt més clars i evidents. Com puc haver estat tan cega i sorda? Era tan senzill com prendre un bolígraf i deixar a la tinta córrer tota sola. "I morir deu ser deixar d'escriure". Potser amb l'acceleració ininterrompuda erasmusiana una part de mi jeia quasi sense vida, fins aquesta nit.
    Gràcies professor, que tinguem sort als nostres viatges.

    ResponElimina
  4. Vosté és com qualsevol dels jugadors del Liverpool abans d'eixir a Anfield: no caminarà sol. Sort que el camí li mostra molts indrets literaris, perquè el quilometratge feixuc de l'AP7 no deu ser fàcil de suportar... Farà bé en recordar que aquest món paral·lel vigila la seua Torre d'Ivori. Faça bondat!

    ResponElimina
  5. Després de molts dies de dur treball entre i-SORPRESA!!! Un nou escrit del nostre professor. Un professor que va amunt i avall fins la zona més llunyana del nostre territori. I ara li pregunte jo: què l'ha fet viatjar fins a terres tan llunyanes?
    Professor, no deixe d'escriure, no deixe els seus fidels lectors sense aquests moments, sense les seues històries, sense les seues paraules... I sobre tot, espai amb la carretera.
    CT

    ResponElimina
  6. He vingut a Vic a trobar-me a mi mateix. A trobar la presència de totes les veus del passat (les de vosaltres, els fidels companys de viatges, d'aules, de corredors escolars, de converses pels racons de la ciutat) en la "dolça remor de cada tarda", canviants sempre com la plaça major de la ciutat. Ben aviat us faré arribar una sèrie d'estampes de la vida local i d'algunes experiències universitàries viscudes. Demà dimecres, segurament entre pluges, farem la ruta literària per les envistes del Ter, entre Martí i Pol i Verdaguer. I, diumenge, acabat el temps de la meua estada, tornaré (si Déu vol!), ja per més temps, a València.

    ResponElimina