Quan
escrivim al blog, compartim una part de les nostres cabòries amb uns lectors que
sentim propers. La torre d’ivori de l’escriptor és una imatge, segurament ja,
associada a un passat. El treball continua fent-se al silenci de casa, però
tenim l’oportunitat de mostrar-nos a l’exterior. I, així, tenim la possibilitat
de saber el que uns altres estan fent des de les seues cases, des de l’aïllament
de la torre d’ivori, de les gàbies inaccesibles o en itinerància, tal com ara
vivim.
![]() |
| Caterina Valriu, a la casa de mossén Alcover a Palma |
Entre
els textos que havia deixat per escriure i per mostrar al blog, hi ha un que té
a veure amb la visita que vaig fer el passat desembre a la casa de Mossèn Alcover
a la ciutat de Palma, al costat mateix de la Seu. Una casa on un lleó de la
filologia, treballant intensament, fent hores tancat dins la gàbia, investigava amb passió la llengua que ara escrivim d’una
forma primigènia, voraç i entusiasta, amb uns resultats colossals. I vull
connectar aquella constància d’Alcover amb l’actual extensió del
coneixement del català (pobra però real) i, també, la del seu ús (sempre mirant pel costat positiu), com
mostren els escrits que cada dia llig, enllaçant-me des d'ací, de veus ben pròximes. Joves que escriviu i feu servir, amb rigor i precisió, la mateixa llengua que un lleó treballava tancat en una casa a tocar de la Seu de Mallorca. Un fet que arriba a emocionar-me.


