UA-38196275-1

dimecres, 6 de febrer de 2013

La gàbia del lleó





Quan escrivim al blog, compartim una part de les nostres cabòries amb uns lectors que sentim propers. La torre d’ivori de l’escriptor és una imatge, segurament ja, associada a un passat. El treball continua fent-se al silenci de casa, però tenim l’oportunitat de mostrar-nos a l’exterior. I, així, tenim la possibilitat de saber el que uns altres estan fent des de les seues cases, des de l’aïllament de la torre d’ivori, de les gàbies inaccesibles o en itinerància, tal com ara vivim.

Caterina Valriu, a la casa de mossén Alcover a Palma
Entre els textos que havia deixat per escriure i per mostrar al blog, hi ha un que té a veure amb la visita que vaig fer el passat desembre a la casa de Mossèn Alcover a la ciutat de Palma, al costat mateix de la Seu. Una casa on un lleó de la filologia, treballant intensament,  fent hores tancat dins la gàbia, investigava amb passió la llengua que ara escrivim d’una forma primigènia, voraç i entusiasta, amb uns resultats colossals. I vull connectar aquella constància d’Alcover amb l’actual extensió del coneixement del català (pobra però real) i, també, la del seu ús (sempre mirant pel costat positiu), com mostren els escrits que cada dia llig, enllaçant-me des d'ací, de veus ben pròximes. Joves que escriviu i feu servir, amb rigor i precisió,  la mateixa  llengua que un lleó treballava tancat en una casa a tocar de la Seu de Mallorca. Un fet que arriba a emocionar-me.


Us vull compartir dos textos, que foren llegits allà mateix per la nostra impagable guia, na Caterina Valriu. El primer és un text biogràfic de Francesc de Borja Moll i explica la por i fascinació d’arribar a la casa de l’home lluitador, a la gàbia del lleó:

Aquell 2 de gener de 1921 és un dels dies més transcendentals de la meva vida. Acabava la meva etapa infantil i començava a sentir-me únic responsable dels meus actes. Sortia del niu i emprenia la primera volada.
Eren les 10 del matí quan, amb la meva modesta maleta, vaig pujar l’escala d’aquella casa canonical, i després de passar l’ampla naia del primer pis, vaig sonar la campaneta de la segona porta. Jo duia ben gravada en la memòria l’adreça de mn Alcover: Sant Bernat, 5, pral segona. L’havia llegida moltes vegades en el Bolletí i ja la mirava atribuint-li una mica de valor mític i una aureola de prestigi reverencial. Estava francament emocionat de pensar que entraria a habitar en aquella casa que era la d’un gran home lluitador, la gàbia d’un lleó temible que per a mi era, en aquell moment, no sols inofensiu, sinó paternalment acollidor.

El segon text, que ens esborronà literalment, és de Leo Spitzer, professor de Filologia Romànica a la Universitat de Colònia, i va ser escrit el 1930:


  1. En el lluminós migdia de la festa de Pasqua de 1929, després que en la Seu de Palma de Mallorca que estén sobre la mar ses agudes fletxes vaig haver vist com deia l’Ofici el vicari General Antoni M. Alcover com a suplent del bisbe difunt, vaig pujar a la caseta del savi prevere, situada darrera l’església, i vaig entrar a la modesta mansió, a on n’Alcover des dels seus llibres pot contemplar la mar blava, a on la seva famosa calaixera, que s’empra en el Diccionari català-valencià-balear, està a veïnat del senzill dormitori ple de Mares de Déu; a on el lleial col.laborador de n’Alcover, En Francesc de B. Moll (un jove que des de l’edat de setze anys, desistint d’acabar sos estudis oficials, posa al servici del Diccionari català la seva formació filològica vertaderament autodidàctica i la seva fabulosa feneria) i, per últim el feel criat del prevere, que al mateix temps és administrador de les Rondaies i impressor del Diccionari, uneixen les seves forces amb les del seu canut senyor. En les hores que vaig passar a Ca n’Alcover, vaig veure clarament amb quin gran i singular idealisme, per si mateix acreditat, tres homos de tant diferent edat, estat i caràcter, treballen plegats per una causa nacional que ni tan sols està segura de l’èxit, sinó que se du endavant cap a la seva finalitat a pesar d’un íntim sentiment pessimista, i que no té, com les nostres empreses d’Alemanya, el sosteniment de l’Estat, ni d’una forta tradició científica, ni de l’interès d’un públic de savis, ni de la força moral d’una Universitat, ni d’una organització que asseguri la part econòmica; vaig sentir com és d’emocionant aquesta ciència realitzada en vida patriarcal de comunitat, baix del senyal de la creu, a una illa, lluny de l’Europa del gran moviment; vaig sentir tota la poesia d’aquesta reunió de ciència popular, d’art popular i de religió popular.

1 comentari:

  1. Amb certa seguretat puc afirmar que si no hagués estat pel treball tenaç d'aquesta gent valenta, no hauria pogut sentir mai la poesia dels mots escrits en la meua llengua materna. Les paraules que no tenen traducció, les de les meues iaies quan em deien "Bona nit cresol, la llum s'apaga", "dolça nineta del meu cor" o les de mon pare "moniato, potingo, pelaïlla". Tot tindria ara un altre caire, una altra vida sense la clandestinitat carregada de la força que ens descriu Leo Spitzer amb tant d'encert.

    La llengua encara es nodreix de "la vida patriarcal de comunitat" i, encara que li pose entrebancs, també li dóna una essència poètica que la fa eterna.

    Mestre, seny i catalanitat! Sempre!

    Júlia

    ResponElimina