De Moustaki a Gainsbourg, metecs i mestres

La setmana passada ens deixava, a Niça, George Moustaki. El cantant francés, jueu grec d’Alexandria, ha format part de l’educació musical, sentimental i literària de més d’una generació. Com que no sé ben bé quina és la meua generació i com que no he tingut un germà major per atribuir-li lectures i discos, puc dir que ha estat el camí i el temps qui m’ha deparat les descobertes (“robinsonisme cultural” com deixà dit Fuster?). I la cultura francesa, en el meu cas com per a tants d'altres companys,  és el fruit d’un temps, i d'un país, al qual pertany. I és així com, en un moment indeterminat d'un temps jove, vaig accedir als autors de la la 'chanson française'. A Moustaki, a més, arribàrem a escoltar-lo en discos, i sobretot en cintes de cassette, que foren el nostre aliment durant dècades. Fins i tot el veiérem actuar a València, camisa blanca i cabells blancs al vent, un 25 d’abril, a la plaça de bous.

Llibre del professor, editat per Bromera

Poc atent a les normes i rituals de les convencions socials més elementals, m’he botat, almenys, un pas previ. He donat la notícia de l’aparició del Llibre del professor, i dels seus primers dies de vida, sense haver-lo presentat convenientment. I els bons costums indiquen que cal mostrar el nadó, posar-li cara, celebrar la seua entrada joiosa al món, com un bateig, com una mena de presentació de la criatura al temple. Per als lectors del blog ‑i, com no, per a l’afició, en general‑ unes notes explicatives.

La primera nota fa referència a la portada del número 99 de la col·leció de poesia editat per Bromera. La col·lecció, dissenyada pel tristament desaparegut Enric Solbes, té per costum incloure, a l’angle inferior esquerre de la portada, una imatge del “Jardí de les delícies” del pintor gòtic flamenc de finals del XV El Bosch, que inclou escenes del paradís, de la humanitat i l’infern. En la imatge que m’ha estat adjudicada, un home nu ofereix a una dona nua un fruit (maduixa o arborç), símbol dels plaers que la vida ens depara. Ja em va bé. Ensenyar, com sabeu, és un acte d’amor. Donar anous als nens és una màxima, procedent de Catul, que Ferrater va esculpir com a títol d’un celebrat llibre seu i a qui jo sempre li he vist el referent didàctic. De fet, els lectors del llibre hi trobareu versos que parlen d'anous que són donades als deixebles i, també, evocacions d’arborços, aquesta antiga fruita de llarga maduració. Per això, considere la imatge de la portada suggestiva i ben trobada.

Afirma Bataller

Va ser una vesprada de dissabte, concretament el 27 d’abril. Dies de tempesta i de fortes pluges primaverenques. Al passeig Machado dels Jardins dels Vivers de València, allà on s'ha esdevingut la 48ª Fira del Llibre. Uns dies després de les exitoses I Jornades “Literatura, Territori i Educació”, on el sol havia lluït resplendent damunt l'espai obert del Lluent de l’Albufera. Havia passat per la caseta de l’editorial Bromera a signar els primers llibres i, just abans de l'escena de la imatge, em cridaven per a fer l’entrevista, prèvia a la presentació del “Llibre del professor”, aquest nou fill, que ens ha nascut fa escasses setmanes. Anava amb pressa, la jaqueta i el llibre a la mateixa mà, la mirada perduda, segurament cansat, obrint-me pas entre la gentada que passejava entre llibres. La imatge amb què encapçale l'entrada  va ser presa pel fotògraf de la Fira. En veure-la publicada vaig recordar l'estampa d'aquell Marcello Mastroiani, fent de Pereira, el periodista cultural creat per Tabucchi, a l’Afirma Pereira.