De Moustaki a Gainsbourg, metecs i mestres

La setmana passada ens deixava, a Niça, George Moustaki. El cantant francés, jueu grec d’Alexandria, ha format part de l’educació musical, sentimental i literària de més d’una generació. Com que no sé ben bé quina és la meua generació i com que no he tingut un germà major per atribuir-li lectures i discos, puc dir que ha estat el camí i el temps qui m’ha deparat les descobertes (“robinsonisme cultural” com deixà dit Fuster?). I la cultura francesa, en el meu cas com per a tants d'altres companys,  és el fruit d’un temps, i d'un país, al qual pertany. I és així com, en un moment indeterminat d'un temps jove, vaig accedir als autors de la la 'chanson française'. A Moustaki, a més, arribàrem a escoltar-lo en discos, i sobretot en cintes de cassette, que foren el nostre aliment durant dècades. Fins i tot el veiérem actuar a València, camisa blanca i cabells blancs al vent, un 25 d’abril, a la plaça de bous.

Moustaki ha argumentat com ningú les bondats de la soledat que ens acompanya ("Non,je ne suis jamais seul / Avec ma solitude") i ha estat un precursor a explicar el món canviant que vivim, on sempre som sotmesos a esdevenir  uns metecs, uns estranys, per a uns altres (“Avec ma gueule demétèque, / de juif errant de pâtre grec / et mes cheveux aux quatre vents”). I ens ha proclamat la llibertat com a divisa (“Ma liberté / Longtemps je t'aigardée / Comme une perle rare”). Metec (aquesta vella paraula grega per designar, amb desdeny, els estrangers), solitari i lliure, són qualitats gens desdenyables per a la vida i, segurament també, per al viure cíclic del professor. El professor no és precisament un apàtrida, però sap que hi ha pàtries lliures que cal conquerir. Sap que el seu treball es basa a compartir una mena de pàtria que no té bandera, el seu esforç passa per guanyar-la i mostrar-la, més enllà de les fulles caigudes i de l'oblit. La pàtria del professor ‑almenys el de llengua i literatura‑ són els seus llibres, les seues lectures, però sobretot la llengua, la llengua fràgil i viva, la llengua històrica, la llengua dels documents i la llengua inaprensible.

El nostre “Llibre del professor” està encapçalat per aquells versos que la dama de la cançó francesa Bárbara dedicava, amb aquella veu feridora, al seu públic: “Ma plus belle historied’amor c’est vous”. Una declaració de principis. Que es complementa amb els vers final, que tanca i resumeix el llibre: “amors del meu temps feliç”.

El món de la chanson, ara evocat amb Moustaki, em remet a un personatge singular, provocador i seductor, lleig i femeller, orellut i fumador de Gitanes, a un dels més grans lletristes en llengua francesa, Serge Gainsbourg, nascut a París el 1928, fill de pares jueus rusos, mort el 1991. Hi apareix esmentat en un poema del nostre llibre de versos, “Les fulles mortes”. En concret, prenem uns versos de “La chanson de Prévert”, una cançó que naix d’una intertextualitat amb una altra cançó mítica, “Les feuilles mortes”, escrita per Jacques Prévert i interpretada pels grans de la çançó francesa (Edith Piaf,  Juliette Gréco, Yves Montand o Françoise Hardy). "Les fulles mortes" és la cançó amb majúscules, una sageta que arriba directa al cor. Escolteu-la sense falta i trobareu allò de “Vodria que te’n redordares dels dies dels dies feliços... ara que les fulles mortes porten el record”.

I, per si no hi havia poc, Serge Gainsbourg publicà el 1961 un himne, "La chanson de Prévert". Un pas més en amunt. Una cançó que ens transporta la seua energia evocadora, que ens remou fulles d'arbres que ja no hi són, versionada per infinitat de cantants (Lavilliers, Kevin Johansen, o la inevitable musa i amant Jane Birkin). Que ens parla, en definitiva, d’amors que no acaben mai de morir. Una cançó que cíclicament torna, perquè sempre hi és. La música de fons d’uns versos. Tot això, que sense buscar-ho, al professor el deixa touché.

Com a tancament ‑si més no, provisional‑ de la nostre apunt d’avui, us repoduiré un poema, que no és sinó una adapatació del text de Gainsbourg. Jacques Prévert és, en la meua versió Vicent Andrés Estellés. Kosmas és per a mi Ovidi Montllor. I “Les feuilles mortes” esdevenen a la meua versió “Coral Romput”. Aquesta és la nostra proposta, escrita així perquè així fou sentida i així fou viscuda. El text pertany al nostre llibre inèdit Art de l’oblit, premiat al Certamen Literari Jalpí i Julià de 1999, a Sant Celoni.

Variació sobre una cançó de Serge Gainsbourg

Voldria jo tant que t'enrecordares

Aquesta cançó era la teua

La teua preferida

Jo crec

És la de l'Estellés

i l'Ovidi

Amb d'altres, ben cert, jo m'abandone

Però el seu cant és monòton

I poc a poc jo en reste in-

Diferent

Mai no es pot saber per on comença

Ni quan acaba la indiferència

Passa la tardor ve

L'hivern

I la cançó de l'Estellés

Aquesta cançó de CORAL ROMPUT

S'esborra del meu record

I en aquest dia

Els meus amors morts

Hauran acabat de morir