La ràdio silenciada

Una pàgina del nostre llibre Tabarca 4

Els matins és l’hora d’escoltar Mònica Terribas, la veu que ha crescut amb nosaltres, perquè moltes nits del passat les acabàvem amb els comentaris directes d’aquell informatiu de culte televisiu dit “La nit al dia”. Al migdia sintonitze “L’oracle”, amb temes polítics punyents i tertulians que ens aportaven una interpretació distinta, on podíem escoltar algunes de les veus valencianes que ací ens neguen, com Josep Vicent Boira, que ha escrit de l’odi secular dels valencians capitalins cap a tot allò que fa olor d’horta. I, per això les portes i les muralles. El programa el presenta Xavier Grasset. Quan fa un temps vaig dur alumnes valencians a la ràdio, assitírem al programa que aleshores presentava el periodista de Vila-seca, a l’estudi 1, que mira a la Diagonal. Tot això és a la nostra memòria, perquè el meu sintonitzador només té que emissores caigudes en el silenci. De nit, en tornar a casa, escoltava “El café de la República” de Joan Barril, amb aquella música contagiosa, de ressons balcànics (“Nane Tsora”, interpretada pels Bratsch), que diu just això que ara ens manca: "no tinc falda, no tinc brusa..." Els caps de setmana, associe els matins a la veu imperativa de Sílvia Coppulo a “El suplement”. I, sempre, sempre, ens acompanya i en fa conhort Joaquim Maria Puyal, precís, incombustible i font de saviesa, en les transmissions dels partits del Barça. Aquest és l’únic paisatge sonor, català i en català, que ens quedava després del tancament de Ràdio 9. La resta, el buit lingüístic i colonial, un món sonor castellà i en castellà. Unes emissions que ahir, per imposició governamental, acabaren. L’últim programa que vaig escoltar era un valuós comentari sobre l’aportació del director d’orquestra italià Claudio Abbado, mort fa un parell de dies. Però el silenci imposat d’una ràdio no ha estat cap mort natural. Ahir a les vuit, els governants que el poble no es mereix –els eterns “índigenes indignes” en paraules de l’enyorat patriarca de la ràdio en valencià Toni Mestre- ens tancaren Catalunya Ràdio. Volen destruir-nos, fer-nos tornar al temps de la foscor, mentre els motius que funden la ràbia d’un poble es multipliquen. Ens queda internet. Mentre la llengua és cada vegada més oculta, sense cap gran mitjà en català que puga ser escoltat a terres valencianes, ens resta una realitat sonora virtual. "Gràcies i fins sempre a tota la gent del País Valencià", després de vint-i-quatre anys, aquestes han estat les darreres paraules emeses per ones valencianes.