Deixebles eterns

Hèctor Serra,
retrobat a Benissanó

Un dels privilegis que la vida ens regala és haver conegut les primeres generacions dels que seran (i, en molts casos, ja són) els professors de valencià del futur. Parle del Màster de professor/a de secundària en l’especialitat de català. A recer de la marca d’Ausiàs March que dóna el nom il·lustre a l’edifici, amb la visió poderosa de les baranes del riu estellesianes, s’hi ha produït el prodigi de certes coneixences perdurables. Hi hem compartit hores, paraules i, fins i tot, una determinada poètica, reconeixible entre adolescents que són els aprenents a qui encomanem ensenyaments essencials. La filologia com una passió primigènia. La literatura com una forma de coneixement. I, l'ensenyament, recollint tots dos entusiasmes, com un acte d'amor.

El vol d’un jove poeta

Els últims anys han estat els de la descoberta dels universitaris posseïts per la passió expressiva pel llenguatge, per la poesia. Un dels més visibles ha estat Joan Castellano, l’inefable alumne de somriure irònic, amb el seu punt díscol, com Ícar, sempre atent  a les meues paraules, observacions i comentaris (sobre la literatura, la vida i l’educació), fins al punt de saber-los de memòria i reproduir-los fins a extrems sorprenents. Han estat moltes les converses i les paraules compartides dins i fora de les aules (també s'ha manifestat com a lector i comentarista del present blog). Fent-se i desfent-se, l'hem vist crèixer fins começar a volar sol. És per això que, quan m’ho va demanar, no vaig poder negar-me a escriure-li el pròleg del seu primer llibre de poesia, Icària (Germania, 2014): “L’escriptura poètica com a forma de coneixement i desplegament d’ales”.

El més bell i difícil dels jocs

Ensenyar és una feina tan bella com difícil. Així ho he escrit als versos inicials del poema “El tauler i el simulacre”, que prenen la imatge del joc dels escacs, amb les seues regles precises i, en el cas de la partida continua i continuada que té lloc a les aules,  amb unes peces (de fusta de boix i, en algun cas, d'ivori)  que es presenten davant nostre perquè les acabem de tornejar. Un tauler sempre encés, com descriu la tradició dels escacs amorosos. Com una declaració de principis, hi faig meu l'esperit del vers del príncep de França Charles d'Oleans: "J'ay aux échecs joué devant Amour". 

He jugat als escacs damunt taulers encesos.

Davant amor també, en nits d’insomni.

Des d’un octubre plujós de fa més de vint anys,

sobre un escaquer plegadís,

amb peces encara per tornejar,

pense i jugue el més bell i difícil dels jocs.

Més enllà d’aquest tauler,

la vida diversa té el do del simulacre,

les regles del joc en són unes altres.

A dintre, tot té un ordre:

aules, corredors, escales i pati.

A fora, el món en construcció,

una intempèrie d’artificis.

Precisament amb el títol "El més bell i difícil dels jocs", la reconeguda revista de poesia Reduccions, editada a Vic, a la secció "Llibre" de la seua seua web, ha publicat una impagable ressenya del Llibre del professor, escrita per Vicent Borràs. Agraïm la difusió d'aquest text, que també reproduïm ací.