UA-38196275-1

dimecres, 30 d’abril de 2014

Deixebles eterns


Hèctor Serra,
retrobat a Benissanó
Un dels privilegis que la vida ens regala és haver conegut les primeres generacions dels que seran (i, en molts casos, ja són) els professors de valencià del futur. Parle del Màster de professor/a de secundària en l’especialitat de català. A recer de la marca d’Ausiàs March que dóna el nom il·lustre a l’edifici, amb la visió poderosa de les baranes del riu estellesianes, s’hi ha produït el prodigi de certes coneixences perdurables. Hi hem compartit hores, paraules i, fins i tot, una determinada poètica, reconeixible entre adolescents que són els aprenents a qui encomanem ensenyaments essencials. La filologia com una passió primigènia. La literatura com una forma de coneixement. I, l'ensenyament, recollint tots dos entusiasmes, com un acte d'amor.

No puc evitar d’esmentar, una vegada més, el nom d’Hèctor Serra, el periodista aldaier que trobà la dimensió formativa de la paraula en un taller poètic pensat per a futurs docents, on ell en fou protagonista. Aquell que, anys abans, havia estat alumne del taller de teatre de l’il·lusionant Xema Palanca és ara un poeta reconegut entre els seus i un jove periodista de verb precís que s'obri camí en temps de crisi. Activista de la sensualitat i la bonhomia, de bon començament va saber crear bellesa d’allà on regnava la desolació. El camí d’Aldaia a València ofereix les imatges d’una poètica del suburbi, que va saber copsar: “Veig contenidors fent paret. / Veig envasos. Paper, cartró i vidre convertits en parapet. / Veig una dinamo de revolta urbana. / Veig guerrilles metropolitanes. / Terrabastall suburbial.” Recorde que era el curs 2009-10, que tot just havia deixat la claredat de les aules de secundària i que tenia la il·lusió pura de les primeres vegades. (On sou, companys, alumnes del darrer curs de Diplomatura, del primer any de màster? i plorem per aquella puresa que no fou, / per aquella puresa que mai no hem pogut viure, / que no hem pogut tastar en cap de banda, mai.)


Tal com comentàrem a l’entrada “Som els nostres mestres”, el llibre de la falla Vila Nova de Gandia ha guanyat enguany els dos premis més prestigiosos als quals podia aspirar: el millor llibret de les falles de Gandia 2014 i el de la qualitat literària del CEIC Alfons el Vell. Si jo n’hi he parlat del meu mestre de la infantesa, l’Hèctor ho ha fet, molt generosament, del seu professor del màster. L’Hèctor Serra, el deixeble etern que estima amb deler la llengua, que tot ell es dóna per la carícia d'una emoció i que viu només des de la vida i per a la vida.




El taller literari d’Alexandre Bataller:
l’estima per la llengua i per la docència

Ni de bon tros penseu en aquell professor que entra a l’aula amb posa tibada, trau els seus apunts groguencs d’anys i anys de repetició infinita i solta la xerrada apàtic davant d’uns alumnes que es desesperen entre tanta monotonia. Alexandre Bataller és un professor diferent. Tinc el bonic encàrrec de presentar-vos-el. I, com a alumne seu que he estat, diré d’entrada que ens calen més ensenyants de llengua i literatura com ell. Professors que esdevinguen un agent més del procés educatiu. Que esperonen els alumnes a crear, però implicant-s’hi també, amb una actitud que palese que no estan per damunt de l’ensenyat, sinó que interactuen amb ell i participen activament en les consignes literàries. Que reforcen positivament cadascuna de les creacions que naixen de cada alumne. Pense que, només així, l’educand pot adquirir una certa confiança en ell mateix i valorar la llengua i la literatura com unes eines fructíferes i profitoses.

Dec molt als tallers literaris conduïts per Bataller en què vaig veure’m involucrat fa ara cosa d’uns tres anys. Jo ja portava un bon temps fent prosa poètica i, de fet, ja tenia alguns poemes prou treballats. Però el taller em va obrir els ulls: em permetia compartir els meus escrits amb la resta de companys en una espècie de retroalimentació productiva. I jo també em mullava de les idees que compartien amb mi els meus companys. Així doncs, aquella experiència em va reafirmar en la meua escomesa: vaig prendre embranzida, vaig confiar en allò que ja portava conreant des de feia un temps, vaig adquirir autoestima i, potser el més important, vaig seguir escrivint poemes amb la il·lusió geminada. La cirereta del pastís va vindre en forma de premi. Aquell mateix any, esperonat per l’aventura, vaig presentar-me al certamen literari convocat per Bancaixa i la Universitat de València. Fou un any rodó. Mesos més tard, algunes de les meues composicions formaven part d’una plaquette publicada per la Universitat de València que va ser l’inici de tot el que ha vingut després.

I és que no només de memòria viu l’educació. A banda d’incentivar l’habitud lectora i de difondre i promoure el valor de la literatura, els tallers literaris orquestrats per Alexandre Bataller provoquen una certa satisfacció per veure’t participant d’un procés creatiu o d’una obra productiva. Alhora, et permet familiaritzar-te amb les possibilitats del llenguatge per a expressar sentiments o estats d’ànim. En conjunt, els tallers inciten a llegir i escriure, i amb això ja hauríem d’estar ben satisfets en un país com el nostre, on les xifres de lectura no són precisament massa engrescadores. No debades, el taller literari en base a consignes va formar part de manera cabdal de les meues propostes executades a les pràctiques del màster de professor de secundària. A la fi d’aquestes pràctiques que vaig realitzar en un centre d’Alaquàs, van ser els mateixos alumnes qui van valorar el taller com una “estratègia trencadora i atractiva”. Per a mi era un repte aplicar això: en la meua experiència estudiantil d’anys enrere les classes de literatura amb prou feines havien consistit en llegir i comentar biografies i fragments. Res d’incitar la part creativa ni de potenciar les facultats de la inventiva. Però a les pràctiques vaig comprovar que una metodologia molt més sensual i estimulant com és el taller donava uns resultats força més engrescadors en els alumnes. Es tracta, al capdavall, d’enfrontar-te amb els teus propis escrits. Trobe que tan important és estudiar les obres d’altres com llegir i escriure les teues pròpies. I també l’ensenyant es troba més còmode.

Més enllà de l’experiència personal als tallers de Bataller, la feina d’aquest gandià, ben mirat i en perspectiva, resulta profunda i inabastable. Amb més de vint cursos a l’esquena com a professor de llengua i literatura a secundària, i actualment exercint de professor del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de València, Bataller ha fet honor al seu llinatge, ha projectat una fèrria aposta per la dignificació del fet literari a les aules i ha aconseguit que estols sencers d’aprenents visquen la creació amb les lletres com una renovada pràctica on acudir, experimentar i gaudir, lluny de les actituds àrides i cantelludes pròpies dels caducs plantejaments historicistes. El seu primer poemari, Llibre del professor, recentment publicat per l’editorial Bromera, no és sinó la consecució en vers d’una estima per la professió, una pissarra infinita d’apunts i dates clau del curs escolar que li ha valgut el Premi Roís de Corella dins dels XXX Premis Literaris Ciutat de València (2012).

El poemari de Bataller arriba després de molts anys esguardant els xavals i les xavales i, per això, s’hi dóna una aconseguida convivència de composicions íntimes i sentides que s’adrecen directament al cos d’educands (“Ara us veig, avui i sempre, mesclats entre vosaltres / independents i únics vivint plegats el somni / que des d’avui us emporta a escenaris no escrits“) amb d’altres on el plural inclusiu dilueix la presència de l’educador en l’espai col·lectiu i el recol·loca al mateix nivell dels vertaders protagonistes, fent saltar pels aires tribunes i classes magistrals, i projectant una experiència educativa basada en la interacció i la participació (“Hem escoltat la felicitat en un conte, / hem palpat les aspres baranes del riu, / hem fet del missatge massatge“). I si hi afegim Foix, Beneyto, Graves, Comadira, Ferrater, March o Vinyoli, cúmul de noms que han ajudat a vestir el treball d’inspiració, el butlletí de notes per a Llibre del professor resplendeix amb tot d’excel·lents i punts positius. Lectura imprescindible i poemes per a emmarcar. No deixeu de fullejar-lo. És una humil recomanació.

Fa poc, el protagonista d’aquest article em contava en una entrevista que, com a apassionat del joc dels escacs, li fascina aquella qualitat descrita per Marcel Duchamp de ser un art que es crea i mor mentre es juga. És la idea que Bataller ha aplicat a les seues classes. I encara el recorde, uns anys després, esforçant-se per a no perdre l’equilibri quan irrompia a l’aula amb el rostre cobert per una inacabable columna de llibres de diferents mides i tactes que minuts després repartiria a l’atzar sobre els pupitres corcats habitats pels seus granats alumnes a la vella Escola de Magisteri de València. Un vers, un sol vers de Granell, Casasses, Marçal o Parcerisas esdevindria, al llarg de la sessió, una espurna des d’on bastir poemes maldestres, un pretext per esbandir el temor al full en blanc, on els mots i les idees voletejarien lliures en un ritus d’iniciació engrescador i suggerent.

Els bons professors mai no s’obliden.


Hèctor Serra
Periodista i poeta
Exalumne d’Alexandre Bataller



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada