El difícil ofici de ser pare –una important variant
del difícil ofici de viure‑ té també els
seus rituals de pas. Un dels més importants s’esdevé quan toca deixar (com a
pares) l’escola primària. Perquè l’escola és la referència indispensable i
indefugible per a pares i fills, durant un espai d’almenys nou anys. És per
això que el col·lectiu dels pares acostuma a organitzar una cerimònia de
celebració per als fills que deixen l’escola, amb una acte on s’expressa
públicament l’agraïment cap els mestres i la resta de membres de la comunitat
escolar que s’han ocupat de la formació dels fills. El passat divendres, el
Col·legi Teodor Llorente de València va organitzar la seua particular
cerimònia. Un acte festiu, carregat de sentiments, on eren convidats els mestres
de de tots els cursos, amb un sopar –un plantonet
entranyable‑ de confraternització col·lectiva en el mateix pati escolar,
gaudint d’una magnífica i irrepetible vetlada. En nom del sentir dels pares,
vaig tenir la responsabilitat de pronunciar-hi unes paraules.
