Pares que diuen adéu a l’escola

El difícil ofici de ser pare –una important variant del difícil ofici de viure‑  té també els seus rituals de pas. Un dels més importants s’esdevé quan toca deixar (com a pares) l’escola primària. Perquè l’escola és la referència indispensable i indefugible per a pares i fills, durant un espai d’almenys nou anys. És per això que el col·lectiu dels pares acostuma a organitzar una cerimònia de celebració per als fills que deixen l’escola, amb una acte on s’expressa públicament l’agraïment cap els mestres i la resta de membres de la comunitat escolar que s’han ocupat de la formació dels fills. El passat divendres, el Col·legi Teodor Llorente de València va organitzar la seua particular cerimònia. Un acte festiu, carregat de sentiments, on eren convidats els mestres de de tots els cursos, amb un sopar –un plantonet entranyable‑ de confraternització col·lectiva en el mateix pati escolar, gaudint d’una magnífica i irrepetible vetlada. En nom del sentir dels pares, vaig tenir la responsabilitat de pronunciar-hi unes paraules.

Paraules de comiat (Ceip Teodor Llorente, 6-6-2014)

Bona vesprada,

Després de sis cursos a primària i tres més a infantil –que es diu prompte!‑ ha arribat el moment de dir adéu a l’escola.

Després de nou anys ‑que se’ns han passat d’un bufit!‑ ha arribat el moment de deixar el lloc on els nostres fills han viscut tants moments i, segurament, moltes de les seues hores felices.

Quan els nostres fills tenien tres anyets els acompanyàvem agafats de la mà, potser encara amb carret, i l’escola era l’escenari on aprenien els primers hàbits i les primeres rutines. Ara, amb els dotze anys fets o a punt de fer, amb les motxilles carregades de llibres i d’experiències, ja no ens busquen la mà com abans, els sedueix el misteri de la mar oberta i ja intuïm que tot just els esperen noves travessies i nous ports que els faran conéixer i obrir-se al món.

Els nostres fills deixen enguany l’escola, per passar a l’institut, però el cicle de la vida escolar continua fent el seu camí. És llei de vida: unes generacions se’n van i unes altres venen i vindran. Ho explica un passatge de la Ilíada: “Les generacions dels homes són com les de les fulles, l’una creix i l’altra s’acaba”.

Ara deixem un port, conscients que la navegació ha de continuar, perquè un món s’obri, entre onades i vents, per construir l’aventura d’un viatge: el viatge de la vida.

És, per tant, ara el moment just d’agrair, en nom de tots els pares de 6éA i de 6éB, les dedicacions i els esforços a tots vosaltres, els membres de la Comunitat Educativa del Centre.

·        Gràcies a l’equip directiu, per la gestió eficaç. A l’ampa, per la seua energia decidida, per infondre vida i generositat en els detalls. A les conserges, sempre vigilants en les entrades i eixides, perquè sou la pedra angular on descansa la maquinària escolar. Al personal de serveis i al personal de cuina, pel tracte humà donat al xiquets.

·        Gràcies a les monitores i monitors del menjador per la vostra paciència infinita i per la vostra capacitat per generar influències positives perdurables, en les moltes hores que heu conviscut amb ells.

·        Gràcies a les mestres i els mestres de tots els temps. Des dels més concrets fins aquells que heu vist crèixer curs a curs els nostres fills. Especialment els tutors, des de les esforçades tutores d’enguany fins a tots i cadascun dels tutors que us han acompanyat –i que ara també us acompanyen‑, per saber-vos transmetre la constància i l’entusiasme. Una vegada més, volem reconéixer la vostra feina, pacient i callada, com si fóreu una mena de llauradors eterns, que sembreu i treballeu per a l’eternitat, sense saber mai fins on pot arribar la vostra influència.

·        Gràcies a les mares i pares, els que ara pleguem, els que ens han precedit i els que venen darrere, per creure en la força de l’escola pública, en la seua dignitat, en uns temps ben difícils, de dubtes i de retallades, perquè units ens sentim grup, des de la fidelitat del dia a dia al centre fins les reivindicacions i convocatòries que ens han reunit tantes vegades pels carrers de la ciutat.

Darrere la façana anodina del número 58 de Joan Llorens, travessant la porta, hi hem trobat sempre la vida. Al fons del passadís hi ha un pati on s’eleva una palmera, de parets pintades en colors, com un gest d’esperança.

Deixarem l’escola –és llei de vida‑, però cada vegada que passem per la porta, cada vegada que la pensem, ens assaltaran dins nostre centenars de records associats a la vida dels nostres fills:

·        L’emoció primera de dur-los (o recollir-los) a l’escola.

·        L’alegria vista a diari en els seus rostres.

·        La il·lusió compartida en els dies de festa o de carnestoltes.

·        Els jocs i la cridadissa que donen la vida al pati, faça fred o calor.

·        Potser recordarem unes olors concretes, unes cançons, el mussol dissecat dins una vitrina, l’escala imponent, el dibuix d’un xiquet vist en una paret o el murals que decoren alguna de les aules.

·        O potser la memòria ens retornarà aquella emotiva conversa amb una mestra.

·        O fixarà la imatge en algun dels molts moments compartits amb altres mares i pares.

Un temps i unes experiències, associades al sempre difícil ofici de ser pares, que des d’ara, aniran unides a la memòria del Col·legi Públic Teodor Llorente.

Una escola que du el nom d’un important escriptor valencià, mort fa més de cent anys, com fa un parell de cursos commemoràrem ací. Per tancar estes paraules d’agraïment col·lectiu, m’agradaria compartir amb tots vosaltres uns versos on Teodor Llorente evoca els records de la seua infantesa. Recorda els dies feliços viscuts en una casa al camp, en un mas concretament, situat en la comarca de la Ribera, prop d’Algemesí, al costat d’un barranc de nom sonor. I diuen així:

Vora el barranc dels Algadins

hi ha uns tarongers de tan dolç flaire

que per a omplir d'aroma l'aire,

no té lo món millors jardins.

Allí hi ha un mas, i el mas té dins

volguts records de ma infantesa;

per ells jo tinc l'ànima presa

vora el barranc dels Algadins.

I el poema acaba recordant-nos que els llocs ideals i les imatges felices queden i perduren, mentre nosaltres passem sense poder més que guardar dins nostre senyals eterns:

Vora el barranc dels Algadins

mourà demà les palmes l'aire,

li donaran los horts son flaire,

i sa cantúria els teuladins.

Lo mas demà guardarà dins

dolços records i imatges belles;

¡jo no podré gojar ja d'elles

vora el barranc dels Algadins!

Als nostres fills, els vostres alumnes, persones diverses i entranyables, ara els esperen uns altres patis, uns altres cels protectors, unes altres experiències, uns altres mestres i uns altres companys, per arribar a ser, en definitiva, els ciutadans futurs.

Don Teodor va morir sense saber que un dia de l’any 1951, s’alçaria una escola Extramurs de la ciutat, en el barri d’Arrancapins, envoltada encara d’hortes i séquies (i no de bars com ara), que portaria el seu nom.

Aquella escola perdura i és la nostra, i en el camí ha format diverses generacions de valencians. I si no és l’escola somniada, si no és la de més recursos i dotacions de la ciutat, per a tots nosaltres és i ha estat la millor de les possibles, perquè ací, tots plegats, xiquets i grans, hem aprés alguns dels ensenyaments essencials de la vida. Una escola que hem d’abandonar inevitablement, però que, allà on ens porten els nostres passos, evocarem sempre amb un crit d’alegria.

I, finalment, he de dirigir i fer extensiu l’agraïment d’estes paraules a tots els ulls que mireu i no us canseu de mirar, vosaltres, els encara alumnes dels dos grups de 6é, protagonistes del ritual de pas que ara vivim, per haver arribat fins ací amb la vostra curiositat intacta, amb les vostres ganes per viure sempre dins l’alegria, per buscar entre jocs el camí del coneixement i la felicitat, per haver-nos deixat aprendre tant de vosaltres i per haver-nos donat, en cada gest vostre, les lliçons impagables. També, per fer-nos somniar i, sobretot, perquè el nostre desig no és cap altre que, per damunt dels obstacles que haureu de vèncer en la nova travessia del viatge, pugueu fer realitat els vostres somnis.

Moltes gràcies per la vostra atenció!