Unes botes

La setmana passada vaig tenir un encontre fugaç, fent un café en un bar de la plaça Cánovas de València, on fórem atesos en valencià, amb el meu exalumne Alfred per tancar uns comptes i perquè em fera el lliurament d'unes botes. Un parell de botes de dona. D’una dona jove. Una participant en les Jornades d’Ontinyent, hostjada en la Casa Rural “La Vila”, de la qual n’és el propietari, que se les hi havia deixat oblidades. Com viu fora de València, encara no li les he pogudes retornar. Des d’aleshores que duc les botes al maleter del cotxe, òrfenes i silencioses. I, sobretot, viatgeres. Són unes botes de canya baixa, que just cobreixen el turmell. Les tinc presents, em saluden quan òbric la porta trassera i, en certa manera, m’acompanyen.

No és la primera vegada que unes botes giravolten els meus pensaments. A Rubén, que ara és professor a Catarroja, li agrada rememorar aquella imatge de les botes dins el relat sobre el conjunt de pèrdues i absències que el poeta amic declarava haver-se deixat en la casa de la seua (ex)dona, a Extremadura, abans de separar-se definitivament. La separació de bens no sempre és perfecta: “Només he perdut això: unes botes”. També el professor i company benasauer em contava que havia tornat fa un parell d’anys a la ciutat l’Alguer, a l’illa de Sardenya, per recollir algunes pertinences que s’hi havia deixat. I, entre elles, unes botes. És clar que aquests dos últims parells de calcer són botes masculines, d’evident origen militar, tot i que en els peus dels nostres propietaris han tingut usos civils o, simplment, finalitats excursionistes. Les botes usades per algú que no coneixem ens podrien parlar de la persona que les ha calçat, els camins per on ha transitat, les cambres on han reposat…

Però, en aquesta ocasió, aquestes botes m’han evocat la persona que me les ha dutes, dins una humil bossa de plàstic. Alfred, que fou un dels primes alumnes que vaig tindre a Ontinyent i que fou una presència propera i constant durant els cinc anys que hi vaig viure. Quan la setmana passada em va lliurar les botes em va dir que li recordaven les que duia aquella jove alemanya (potser es deia Karen?) que vingué amb un grup de companyes del seu país, que ja feia temps que erasmejaven per València, un fred més de febrer a festes de Bocairent, que encara recorde.

I, parlant de la Vall d’Albaida, cal dir que ahir dissabte, vora les vuit, vaig rebre una trucada telefònica des de Muro, població de la comarca del Comtat. S’hi celebravesn les Festes de Moros i Cristians. La trucada era col·lectiva i, a més del xicot de Muro, un llicenciat en filologia, em parlaven les alumnes del temps present, procedents de punts diversos de les comarques centrals valencianes: Barxeta, Pego i Castelló de la Ribera. “Saps? Ontinyent ens ha unit”. Les Jornades d’Ontinyent han fet colla. Han unit persones i han nascut grups nous. Buscant-ne l’origen de tot, potser em volien dedicar l’eufòria de la seua trobada, segurament amb el café licor excitant els propòsits. “Te’n vens a Muro?”. 

Entrada de Moros a Muro del Comtat (9-V-2015)

Ahir dissabte, quan vaig rebre la trucada, era concretament a Gandia i acabava d’eixir de la mar, en el primer bany de la temporada, i em trobava llegint les pàgines que el diari Ara dedicava a la ciutat de Palma. Pensava aleshores en el grup mallorquí trobat en els dies ontinyentins, just en el moment mateix que em trucava aquest altre grup valencià, que resumia moltes de les forces tel·lúriques de la terra que estimem.  “Saps qui som?” És clar que els he reconegut de seguida i que me n’he alegrat d'escoltar-los perquè no és cosa fàcil que el sistema universitari permeta que els docents puguem fer arribar a les ànimes joves els nostres ensenyaments. Amb unes assignatures quadrimestrals, els professors, víctimes de les guies docents i les seues rutines, exercint el paper de guies i acompanyants dels aprenentatges, podem caure en el parany del distanciament. El parany i la dificultat certa de no saber arribar-hi, de no abocar les energies suficients, en el curt espai de temps de què disposem. És per això que la trucada de la vesprada era la constatació que, també a la universitat, és del tot necessari connectar amb cada ull silenciós, amb cada mirada, i fer viu el sentit últim de les coses. “El dimarts ens veurem al teatre”, em van recordar. “Ves reservant engergies”. És clar que sí. Perquè el curs és viu i, com la mateixa vida, encara no ha acabat.

Alfred a la porta de la casa de la Vila, el dia de la festa escolar de Carnestoltes

Però jo volia en aquest escrit dominical recordar l’Alfred, a qui les botes de les quals us parlava a l’inici em remeten constantment. Tant és així, que he trobat uns versos maldestres que li vaig dedicar pels volts del 1992. Fins aquell moment, havíem compartit històries diverses, ell havia encetat els estudis de filologia, escrivia versos memorables (“l’actor de nits ha mort / i jo en tinc el sudari-reliquia”), i els últims temps tornava a Ontinyent per buscar el seu camí. En més d’un viatge literari a Barcelona i Girona, vaig trobar el seu acompanyament. I, fins i tot, en aquell congrés de l’AILLC d’Alacant-Elx de setembre del 1991, ens va acompanyar, escoltant tant Joan Fuster parlant del Tirant com les revelacions de Jaume Riera sobre falsificacions de la història literària. Del conjunt d’aquells alumnes primers, jo el considerava un deixeble especial i imagine que amb aquell escrit, que mai no li vaig fer arribar, sentia la necessitat de reflexionar sobre la distància generacional que ens separava (els meus vint-i-molts front als seus encara dèneu o vint anys).

Deixeble esquerp

Accepte el teu posat de sentida

víctima ferida per la incomprensió

i sense resposta escolte els teus retrets

dels quals algun dia en parlarem.

Compartisc el teu encís per les fembres

i em faig càbales si tornaria als dèneu

per assajar les estratègies d’acostament

que tu ara m’has fet presents.

Fores, un temps, deixeble esquerp

mentre jo defugia ser mestre.

i avui que m’obliguen a ser-ho

una amistat ens retroba sens careta.

Sovint ens traslladem el neguit del viure,

i, amb la quimera, conjurem els seus efectes.

El Benicadell ens escolta els sarcasmes,

i, davant els crits esbojarrats, somriu.

Vigilant del temps, ben segur

que gaudeix en veure’t

encalçant una lluna germànica

o bevent un glop de llet en un esguard seré.