Això ens interpel·la!

 

Divendres.

Última hora del matí.

Reunió amb els joves estudiants que aviat començaran les pràctiques. Cares cansades, però atentes. El cansament també és una forma d’atenció, pense. En la presentació, llig tres fragments literaris diferents que evoquen la inexplicable bellesa i l'energia dels joves professors de valencià. No els anuncie massa: simplement llig. Notes finals de Vicent Borràs. Camins del sud de Sergi Durbà. I gose llegir el poema “Esperant els àngels”, del Llibre del professor. Textos que arrosseguen temps, mirades sobre alumnes, moments vitals i professionals diferents.

Un estudiant bota —literalment— i diu que això li interpel·la. No entra en gaires detalls. Tampoc cal. Diu que ara que encetem l’etapa de les pràctiques, els textos parlen d’ells, dels professors novells, del que estan a punt de viure. Només per això ja ha pagat la pena la trobada, la lectura, potser fins i tot tornar a escriure. Hi ha dies que l’ofici de ser mestre es justifica en una frase dita a mitja veu.

Són set estudiants. De set, més de la meitat treballen. Als matins segueixen la formació del màster. A les vesprades són elles qui es guanyen uns diners fent classes. En la major part dels casos, ho fan de manera utilitària, sense èpica ni entusiasme. Però treballen. I no és poc. No idealitzen la faena, no la confonen amb una identitat, però la incorporen com una peça més —necessària, provisional— del seu present.

Tot això ho pensava ahir, en llegir un reportatge al diari. Un text d’un sociòleg que parlava precisament del treball i de la seua diferent valoració generacional. Deia que el treball havia estat, durant molt de temps, el primer gran factor de socialització: el moment en què un començava a sentir-se part de la societat. I que perdre’l implicava un desacoblament, una desconnexió profunda. Això era especialment cert per a una generació —de la qual en forme part— que va sacralitzar el treball i el va integrar dins la seua identitat.

Els joves, en canvi, sembla que el miren d’una altra manera. Per a nosaltres —escola, família, universitat— tot era un itinerari orientat a l’ocupabilitat. Una preparació constant per a encaixar en un món que es definia, sobretot, pel treball. Ells no ho viuen així. Potser per això treballen —fent classes particulars, en la major part dels casos— sense un excés d’entusiasme.

I torne a pensar en la reunió. En el gest de l’estudiant que diu que el text li parla. En el fet que, malgrat tot, hi ha una connexió possible. Potser el treball ja no és el centre, però la paraula encara pot ser un lloc de trobada. Un espai on, encara que siga a última hora d’un divendres, algú se sent interpel·lat. Eren, certament, els àngels:

“Si un dia us féu visibles,

que siga en aules, corredors i patis,

transmutats en cant, en veu viva.”

En prenc nota.

Continue.