UA-38196275-1

dimecres, 25 de gener de 2012

Dintre el claustre

Aquell jove que divisà l’esplendor de Súnion, el temple mutilat obert a la llum del nostre Mediterrani, en aquell primer curs del vuitanta-sis no és el mateix que ara escriu des d’un temple blanc damunt la terra assolada de l’horta. Aquestes lliçons que vull compartir amb els seguidors d'aquest "Llibre del professor" són testimonis d’unes mervelles i uns buits viscuts entre aules, corredors i patis.
Súnion durà un curs que valgué per tots els que havien de venir i aquell jove passà la nova temporada escolar, com una mena de professor en pràctiques, retirat a una vila marinera a la vora del Montó, en un fred pis del carrer Pilota, remembrant les més altes vivències, entre l’esplendor i la ruïna. I el destí volgué que la terra interior fóra el seu nou cau per als cursos a venir, l'observatori on aprendria tot allò que encara és fonamental, amb el Benicadell com a guardià mitològic dels actes i la memòria.
Si les revelacions es produïen a l’aula, les reunions claustrals en aquella gran sala de professors (tanatori al capdavall, amb tendur i tot) havien de remoure-li les entranyes. En el revers d’una d’aquelles convocatòries, va escriure uns versos que salve ara de l’oblit, i que us presente acompanyats d’una glossa o comentari, escrit molt de temps després, estranyat d’aquell sentiment d'acarar el jo al grup,  que mai no mor i que he pogut albirar de nou en vosaltres, àngels encara.
Vull encapçalar el text amb una citació procedent d’un sonet de Sol i de dol, de l’estimat poeta J. V. Foix, que morí un 29 gener del 1987 (“Mort JV Foix, seminari de valencià sol i de dol” gosàrem esriure aleshores al tauler principal d’aquell Súnion de la nostra memòria). De vegades, els professors, també podem reconèixer-nos en aquell “macip errabund” enamorat de la Virtut, a qui finalment “plora enganys”.

Dintre el claustre

Com el macip errabund per les aules
J.V. FOIX


Per què el cuc del neguit t’assaltava
en aquelles assemblees professionals?
Què t’impel·lia a escriure versos
darrere el full de la convocatòria?
Quina tensió la del cor jove,
aquell debat entre acceptació i tria!


* * *

Si el quadrat és el grup
i el grup és la convenció,
el cordill i la lligadura;
si el cercle és només
la lluna i l'onada clara;
jo, nadador incert, naufrague
en l'entranya de la forma.
I si camine per les vores
del quadrat, i trobe fredes les parets,
aleshores mossegue cendra i arrape
la pell salvatge que em crema endins.
Quan la paraula no és l'argila ni el foc
i és només l'acer i el fang de claveguera,
és aleshores que sent el cor
com un estrany i busque a l'espill
les aigües clares de l'estany antic.

1 comentari:

  1. Mestre Alexandre, la veritat és que sí. Una experiència horripilant, però com diu el company Castellano sempre hi ha una primera vegada, una pèrdua de virginitat. Va fer mal, no ho negaré. Però no es pot ser un David en un món de Goliats. Intentaré passar discretament entre els gegants per reunir-me amb els Davids, que al cap i a la fi són la meua feina.

    ResponElimina