UA-38196275-1

divendres, 27 de gener de 2012

El llaurador etern

Algú de vosaltres ha definit la feina del professor com la d’un jardiner. Més bé, podríem parlar del professor com una mena de llaurador, que cada any sembra i té cura d’unes collites, que no sempre té ocasió de veure’n el resultat. Aquesta és la bondat i aquest és el drama. Cada curs els alumnes són nous i cal començar una nova collita. Si a això afegim que moltes vegades la terra on hem de llaurar és una ciutat palermitzada, una Palerm dita València (prenc el referent del poeta i amic Isaïes Minetto), ja tenim una nova dificultat per obtenir bones collites. El poema que ara us presente, parla precisament d’això.


El llaurador etern

Un mestre tendeix a l’eternitat; no pot dir mai quan s’aturarà la seva influència.
Henry ADAMS

Vindran nous estius
per colgar la vostra memòria.
La llavor que fou sembrada
restarà coberta en la terra del pensament.
I si haurà brotat, si la tija és ferma,
si la collita haurà estat bona,
això no ho sabrem quasi mai.
Com un llaurador que sembra
cada curs, que té cura
d’esporgar els sarments
que cerca l’aigua si no és any plovedor,
així em trobe ignorant
del fruit, de la seua rodonor somniada.
El nostre guany imperceptible
cerca brots amb afany perdurable.
No sembràrem per menjar avui.

Per això, quan passat el temps,
tant fa deu com quinze anys,
aquells a qui vaig professar
la fe d’aquestes lliçons
em saluden, trobats a l’improvís,
en una llengua altra
constate, decebut, un fracàs.

Algun hivern haurà semat la llavor,
la grama que ningú no haurà mort,
ocults ceps de canyissos, junça,
companys hostils per florir.
Aquest Palerm de gentilhòmens
no és, certament, la millor llacor
que pot tenir la terra argilosa
on han de crèixer arbres que caminen.
Hi calen llauradors curosos,
séquies amb trestelladors oberts,
una atmosfera respirable,
el temps de les estacions, paciència,
constància, un treball etern.

Per aproximar-vos a la citació que acompanya el text, us adjunte una columna periodística de Martí Domínguez, que no us pot deixar indiferents, relacionada amb la qüestió que hem plantejat.

Divagacions d'Eduardo Alonso    Un professor mai no sap on acaba la seua influència" escrivia Henry Adams. Ho pensava mentre llegia un article d'Eduardo Alonso titulat Divagaciones en el aula (Levante-EMV, 6/XI/04). Eduardo Alonso és professor a l'Institut Benlliure de València, i les seues observacions sobre els estudiants són sàvies i afectuoses, amarades d'una tendra melancolia. Hi traspua un home que lluita cada dia per fer millors els seus alumnes, aquella batalla dura i ingrata que tan bé resumeix Vicent Borràs en Notes finals (una novel·la on s'exposa l'afany del professor per fer de l'estudi un conreu agradable, esperonador, que humanitze). L'any passat Alonso va publicar un altre article divagador, i com tots els seus, àgil i intel·ligent, on concloïa alarmat: "Nuestros bachilleres no leen nada, no estudian nada. Como en la selectividad no se pide literatura, no tienen ni idea de Blasco Ibáñez, de Machado, de Espriu. Bueno, alguno recuerda que don Quijote tenía un escudero sordo, llamado Pancho" (Divagaciones de un rumiante, Levante-EMV, 4/VI/03).    I té raó: els alumnes no lligen. Ho saben i ho reconeixen amb indiferència: llegirien si tingueren temps. O almenys això asseguren. Quan els preguntes per algun autor que els haja colpit es queden en Stephen King o Pérez-Reverte, que posen com a exemples de literats insuperables. Una situació que també advertia l'amic Enric Sòria, en un dels seus articles d'aquest Quadern, on copsava magistralment la realitat de les aules universitàries: "Mire els meus estudiants. M'agraden. Sovint n'aprenc, d'ells, dels seus punts de vista, de les seues aspiracions. Són joves, tenen gràcia i energia. Són espavilats. Van a una facultat de pagament, i la majoria han rebut una educació escolar més o menys privilegiada. I han aprés bé. Fins i tot redacten bé, sense massa faltes. Però no Llegeixen ni les revistes que parlen de la música que els agrada" (EL PAÍS, 171X102).    Però és clar que sempre hi ha excepcions. L'any passat vaig tindre en classe una exalumna d'Eduardo Alonso. Una estudiant excel·lent, amb una formació segura, una cultura incipient, però tot i això molt destacable. Quan vaig repartir l'article del seu antic professor vaig notar en els seus ulls una emoció pregona i sincera. Em va confessar que fou ell qui la va animar a seguir escrivint, i que per això s'havia decidit per la carrera de Comunicació Audiovisual. En les seves paraules vaig descobrir un bri d'orgull, una punta de satisfacció, des d'una timidesa absoluta i una inquieta vacil·Iació del cor. Hi havia gratitud, així com una emocionada alegria de reveure -en la petita fotografia del diari- el seu mestre. L'orgull, el privilegi, d'haver tingut un bon professor. Un bon professor mai no s'oblida, em va suggerir amb un somriure. I és cert. Un bon professor mai no sap on acaba la seua influència. O, per dir-ho així. on poden arribar les seues melancòliques i fructíferes divagacions.El País, 25-11-2004

3 comentaris:

  1. Jo crec que més que ser una virtud, això del llaurador que no podrà recollir els fruits de la seua collita, és un drama. M'ha recordat a Batiste i Pimentó, a la barraca de l'horta de València, partint-se el llom per l'amo a canvi de res, d'una casa on viure segurament. Nosaltres, per sort, tinguem una casa per viure, però anem a un institut, gèlid, on almenys dues o tres persones ens escolten amb els ulls oberts i trobe que això és el que nosaltres rebem a canvi, les atentes mirades d'unes poques persones.

    Palerm o no, vivim a una trista València. A propòsit d'això, un novetler (de Novetlè) ha fet un vídeo amb la cançó "Qualsevol dia pot sortir el sol al País Valencià" i diu:

    Ohh benvinguts, passeu passeu,
    de les tristors en farem fum (em sembla una imatge valenciana sublim)
    que casa meua és casa vostra,
    si és que hi ha cases d'algú.

    Crec que estes lletres, estimat mentor, defineixen prou bé, i en fan un resum d'allò que volies dir-nos. Ningú va dir que això seria fàcil, tampoc va dir ningú que a mi m'agradaren les coses fàcils. Una salutació desde la meua cafeteria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A hores d'ara, servidor pot dir que no sols Pau Alabajos, amb el seu "Inventari", ha arribat al coret dels saforencs, sinó també Ausiàs March, que ha captivat com a mínim una parelleta d'enamorats que tinc a l'aula pel fet d'haver estat considerat fusterianament com un "megalòman eròtic". Anem fent camí, aprenentatge significatiu com l'ús dels senyals o vídeos com el de RTVV dedicats al nostre poeta són les llavors que hem sembrat al llarg de les tres setmanes. Com a colofó, un poema de Marc Granell (Primer festival internacional de poesia) que espere que siga agradable de llegir. (Nota: publicació del 2010):

      Lletra de consol adreçada al poeta Ausiàs March amb motiu de la commemoració perpetrada pel sis-cents aniversari del seu naixement:

      Enguany et toca a tu, poeta il.lustre,
      rebre memòria, tones i tones
      de memòria, allaus interminables
      de paraules tan buides i tan fredes
      com la tomba en què un dia et soterraren
      fart ja de viure tanta meravella.

      Enguany et toca a tu, ho sent moltíssim,
      ser motiu d’espectacle i propaganda
      de polítics terribles i culpables
      d’altíssima traïció als teus versos,
      servir de pulcríssima coartada
      al teu assassinat de cada dia,
      de lleixiu per rentar la consciència
      perduda d’aquest poble que vol perdre’s,
      morir de la més alta indignitat.

      Passarà prompte, però, no et preocupes.

      I tornaràs a ser oblit il.lustre,
      benigna companyia sols a estones
      d’algun cor enamorat i ferit
      pel mateix desig, per la por mateixa
      que a tu et feriren i cantar saberes
      per a tots, per a ningú, consol nostre.

      Elimina
  2. De la mateixa manera que no podem determinar el moment en el que germinarà una llavor, és difícil mesurar la influència d'un professor sobre els seus alumnes. No obstant, cada persona que travessa les nostres vides deixa sempre una emprenta, encara que moltes vegades aquesta no siga visible. Un llegat que frega l'ànima i la deixa marcada eternament d'una o una altra manera, tot i que moltes vegades ni nosaltres mateixos en sigam conscients.
    Jo, igual que mai no oblidaré els professors que em van fer avorrir la literatura en la meua llengua, recordaré per sempre l'any que vaig descobrir tot l'univers que fins aleshores se m'havia amagat, tot un món de vells versos que emocionantment naixien per a mi. Això sí que és Súnion.

    ResponElimina