Entusiastes

Segona lliçó: el professor ha de projectar (si és que el té) el seu entusiasme sobre els alumnes. La passió de l’ensenyant per la matèria que imparteix i tot allò que l’envolta és una de les qualitats que pot afavorir i estimular les actituds favorables a l’aprenentatge de les llengües i al seu ús. La paraula “entusiasme” no té bona fama. “Entusiasta” pot confondre’s amb “ingenu”, “babau” o poc madur. Fer-se gran és, en certa forma, perdre aquell rastre d’entusiasme i d’il·lusió que trobem a la jovenesa. Un nit, en acomiadar-me del senyor Enric Valor, a la porta de sa casa, em digué unes paraules definitives per referir-se a la generació d’estudiosos i defensors de la llengua, a la qual ell pertanyia: “nosaltres només érem uns entusiastes de la llengua”. I era cert. Quan el valencià entra a l’escola, el seu ensenyament esdevé una professió (amb fe o sense). El poema que us presente tracta justament aquesta qüestió. Hi reinvidique  per damunt dels problemes i preocupacions que la vida ens depara  l’entusiasme de l’ensenyant (per la nostra llengua i literatura, s’entén) i empre, en la cita prèvia, un fragment de l’original discurs de Dario Fo en l’acte de lliurament del premi Nobel de literatura, dedicat precisament a aquesta qüestió: amb quin propòsit i cap a què projectar vitalitat i entusiasme?

Entusiastes

A che scopo e verso cosa far proiettare vitalità e entusiasmo?
Dario FO

És l’entusiasme una energia
contagiosa, tossuda i eufòrica,
com una sal que exalta l’ànima
i s’endevina pels ulls.
Efervescència incansable
vista en filòlegs innocents,
en savis laboriosos i decidits,
en mestres incitadors obrint
finestres de passió als cervells.
També, en poetes il•luminats,
enduts per l’embriaguesa i el somni,
enèrgics en la lluita i l’optimisme,
esperonant les gents a una vida més alta.
Un bany de jovença, com festa en plaça,
follia del gaudi que rebrolla,
divisa contra el desànim,
una perpètua marxa
per barrancs, colls i cingles.

Com entusiasta de primera volada,
així la imatge vista a l’espill,
així l’aire necessari.
Sóc d’aquesta nissaga,
de gent que plora dels seus ulls,
que somriu amb una sageta al front.
Sóc d’un llinatge humil,
amb flaire de taronges i garrofes,
que cull llicsons i planta faves,
que menja on ho fan mecànics i obrers.

“Érem només uns entusiastes,
uns entusiastes de la llengua”.
Així parlà el mestre assenyat,
gramàtic i rondallaire,
en aquell pis humilíssim
de Martínez Aloy, la Finca Roja prop,
fent-nos comiat des de l’escala
fosca, llòbrega i humida.
A fora, una altra llengua hi era.

Visquem el camí de llum:
un planter d’entusiasmes,
un rigor sense escarafalls,
un tremp de civilitat,
un fratern magisteri,
un bon dia escoltat a la plaça,
un delicat amor per les paraules.