UA-38196275-1

dimarts, 31 de gener de 2012

Mirada d'alumne

Una mirada. Allò que t’emportes, com un tresor gravat a la retina, de la primera classe on entres per primera vegada en començar el curs. M'heu escrit que el guany del llaurador etern consisteix a collir això només, una sola mirada neta carregada d’interrogants.
Arribes a casa, tens la programació per revisar, les fotocòpies per endreçar, les orles i les llistes per passar a net i, alié al temps, el professor resta pres per una mirada, que ha de descriure en un poema.

Mirada d'alumne


prosigan su vivir interrumpido:
yo vuelvo a mi silencio sin respuestas.
José María VALVERDE


De l’escenari a casa.
Del verb al silenci.
Un dia més comence l'exercici
per escriure dels teus ulls, com sempre.
Entre l'exèrcit foll de mirades
la teua, bassal d'aigües clares.
Del món extrem de taules i cadires
rescabale només el teu esguard seré.

Quasi mai he arribat a una classe per exposar uns continguts i teories i, després, anar-me’n per on he vingut sense alçar pols ni remolí. Un model de classe que hem viscut, quan érem alumnes, en aules universitàries. José María Valverde, el professor de literatura i filosofia, mestre de Gabriel Ferrater, conta aquesta sensació en un sonet. El professor interromp la vida dels alumnes i, acabada la classe, torna al seu món fet de silenci. Resta, segurament només, el record d’una mirada.

Historia de la filosofía

Entro en el aula, empiezo a hablar a un ciento
de caras mal despiertas: por un rato
sobre sus vidas, rígido, desato,
cumpliendo mi deber, el frío viento

del Ser y de la Nada, de la Idea
y la Cosa; la horrible perspectiva
del vértigo que se ha hecho inofensiva,
espectáculo gris, vieja tarea.

Si alguno, casi inquieto, se remueve,
los más sueñan, o apuntan, o hacen ruido.
Pero basta: es la hora ya. De nueve

a diez, vieron el Ser, ese aguafiestas;
prosigan su vivir interrumpido:
yo vuelvo a mi silencio sin respuestas.

1 comentari:

  1. Plena de seny havia de saber-ne molt, de mirades còmplices...

    A l'aula, l'esguard dels alumnes fa que el professor s'irise, en veure's cobejat. Ara bé, els adolescents no han de ser belles figures inconegudes sinó diamants en brut d'una pedrera exquisida.

    Una salutació Papaseitiana (té, ara, ja he baixat!)

    ResponElimina