Història d'un entusiasme

Quan la meua benvolguda exalumna ICB em va proposar de participar en el llibret de la falla de la Vila Nova de Gandia d’enguany no ho vaig dubtar un instant. Perquè fou en aquest carrer on vaig veure la llum primera. L’encàrrec deia així:

“Volia demanar-te un article o poesia per al nostre llibret. La temàtica d'enguany és trobar l'encant de les coses. La idea que portem és que cadascun dels escriptors que hi participen intenten transmetre l'encant d'allò que més estimen; la seua professió, el seu barri, la seua família, o fins i tot l'encant de qualsevol cosa quotidiana, a la qual no solem donar importància i que se'ns passa de llarg, però que ens transmet uns sentiments que podem descriure amb paraules. Allò que pretenem és que cadascun de vosaltres ens feu arribar què hi ha d'encant en les vostres vides”.

Això tan aparentment senzill és una tasca esvarosa i complicada. Ignores qui et llegirà i què vols dir als feliços pocs que siga cert i compartible. Cal posar-s’hi, a l’estil JP: “tema literari: dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d'un ocell”. En el dubte, les sàvies paraules de l’amic (amb majúscules) VB, foren determinants:

“Faça el text! Faça'l en positiu. Parle del pimentó torrat de l'Estellés, de la delícia de les coses bàsiques i importants, creme els iphons i tota la bagatel·la suplèrfua. Parle de la rondalla vora foc, de l'acudit al taulell del bar entre amics, del gust de la conversa per la conversa enfront de la virtualitat de les xarxes socials, parle de la poma que es menjava Alpera en  aquella pizzeria alacantina després de la presentació de l'Hotel Àfrica del Cremades, de la noia galant de Carner, de la bella inconeguda del tram, del cel alacantí blau i diàfan en dies com els de hui. Parle de la vida. Parle del matí del 18 de gener d'enguany en què dos amics es troben vora mar per compartir conversa i una frugalitat de peixets fregits i una cerveseta. Faça-ho!”

Us copie el text, per compartir-lo amb vosaltres. És més, us el dedique. Ja sabeu de quin entusiasme parle. “No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.” Aneu amb compte, ser entusiasta no vol dir ser babau. I aquest tresor cal lligar-lo curt, amb molt de seny. Perquè ja sabeu que “el món te la fel amarga / mai no perdona a qui du com un ram una esperança”.

Història d’un entusiasme

Haver nascut al carrer de la Vila Nova ens havia de marcar d’alguna manera. I si, a més a més, la nostra vinguda al món es produïa una nit de Divendres Sant, en certa forma, l’estigma de la passió ens havia d’acompanyar de per vida. Ser xiquet en la Gandia del anys seixanta equivalia a viure un món de descobertes més o menys vigilades, trescant sense rumb pels carrers polsosos amb un pantaló curt i els genolls pelats. Mentre un solar a la vora de la fàbrica de xocolata Nogueroles podia ocultar la cabana dels jocs i la por, el temps de les falles aprofitava per explorar una ciutat amagada, com aquell barri tan perifèric, amb un nom d’evocació asiàtica, que tenia la gosadia de reivindicar al seu lema la llum elèctrica. El món dels grans era encara ple d’enigmes, però en aquells estius viscuts a una ciutat en blanc i negre descobrírem que el cinema podia veure’s a terrasses obertes a la llum de les estrelles amb unes veus doblades que retronaven pels carrers i unes imatges en technicolor que il·luminaven les nostres primeres passejades nocturnes. El Pino, Cristina, Bulevar o Alameda eren noms que parlaven de llibertat. El soroll de la nostra Gandia d’aleshores era el de la pilota de vaqueta rebotant al dau del trinquet El Zurdo amb una remor de fons barrejada amb una agror suada. La veu d’un marxador oferint travesses se’ns confon sempre amb el record dels avis, que té el tacte dels barquillos de la cistella de Marieta i la llum dels ciris de les esglésies. Rebot! La veu del pilotari és ara un eco d’un altre temps, que ressona de forma fantasmal en un desconcertat carrer Ferrocarril d’Alcoi.

La passió original esperava encara noves revelacions. En el camí, sempre hi ha mestres que ens són determinants. Per a la generació dels monyicots que anàvem a l’Escola Pia hi hagué un home decisiu, que ens sacsejà les consciències. “Pares, per què em parleu en castellà, i no en la vostra llengua?”. Els pixavins en formació que seríem arribàrem un dia a casa reclamant la llengua negada. A la fi de la nostra primària, quan encara vivia el dictador, el pare Faus ens ensenyà a llegir i escriure en aquella llengua silenciada. Des d’aleshores, cap melodia del món, cap nimfa ni cap sirena no ens ha atret més que poder escoltar la vivesa d’aquell romanç fet de romanços. Una llengua que ens havia de remenar l’estómac, però també la llengua per algun dia dir un tremolós “et vull” o un fidel “t’estime”.

Una nit d’estiu, en un revoltat aplec al camp de futbol de Bellreguard, escoltàrem per primera vegada un galàctic Jaume Sisa, que ens havia de desvetllar un secret essencial: el setè cel, de tots el més important, no existia al món exterior sinó que residia i s’engendrava dins el nostre cap. Quan érem xiquets no sabíem del temps veloç ni dels anys que s’escolen. Alguna cosa sospitàvem en veure com una palometa eixia d’un capell fet de fils subtils on un cuc s’havia tancat. Quan érem jóvens ens créiem immortals i és ara que ens desvetllen les pors humanes i que sabem que ja no serem mai Rimbaud, que hem aprés que l’únic temps que es viu és el present.

Quan vam deixar de veure a diari el campanar de la Seu i d’escoltar el so de les campanes del rellotge de l’Escola Pia, allò que percudia en la nostra ment era aquell “bon dia” escoltat a la plaça. Pot ser per això, quasi sense voler-ho, ens férem mestres. I així, un dia inesperat, en un promontori d’Alacant, començà una navegació que ens aportaria les troballes fonamentals de la vida. El deixeble donava pas al mestre. I un curs rere un altre, la professió docent ens ha transportat als anys adolescents. A compartir el temps amb uns alumnes que viuen dins un cel protector enmig d’un riu d’eufòries, carregats d’interrogants, amb esguards serens i cors que bateguen, en una atmosfera carregada de poesia vertadera.

Amb els anys vam saber que l’entusiasme no era un pecat d’ingenu, sinó que constituïa una energia que podia moure’ns la vida. Un nit valenciana, acomiadant-nos d’Enric Valor, després d’una conversa iniciàtica, a la porta de sa casa, vam rebre una revelació sobre el sentit d’una feina que ja ens apassionava, l’estudi i la divulgació de la llengua per part de la generació que ell representava: “Nosaltres érem només uns entusiastes”. Aquesta era la lliçó. Escoltar la paraula viva, la paraula incontaminada de la gent diversa i senzilla. Percebre els accents diversos de la terra diversa. Conèixer els múltiples noms de cada cosa. Restar fascinats per la fonètica d’una frase, per l’etimologia d’una paraula, per una nova accepció. “Reprimala” o “Puigmola”, topònims frescos o “Reconx”, cantellut com una pedra, són veus que ens fan viatjar pel temps i la història.

“Com la primera dent d’un infant”, així de minúscules són les coses importants de la vida, segons la comparança de l’estimat poeta Estellés. Seduït pels productes senzills d’una mil·lenària cultura agrària, ho declarava amb rotunditat: “em reconec en una ceba crua”. Aquest és el camí. Les passions essencials són savieses humils. Allò que ens fa sentir vius és a l’abast de nosaltres. Per això confesse que m’agraden les places i els mercats plens de gent, de vida, de cridòria, de llum i de Mediterrani. M’agrada tirar un raig d’oli d’oliva damunt un pimentó torrat tallat en tires. M’agrada escoltar el relat d’una rondalla dels llavis d’algun major. Simplement em fa feliç un arròs amb crosta que em recorde els dilluns de la infantesa. Em plau encara jugar una partida als escacs, un dissabte a la vesprada, en el casino d’un poble, indiferent al temps i al món. Com aquella sensació de llibertat experimentada en aquella conversa trobada a l’atzar, en aquella escapada inesperada. Com l’encontre amb un amic a la vora de la mar, un dimarts, només per conversar gustosament mentre mengem unes clòtxines i uns molls fregits. M’agrada pujar a un autobús urbà només per provar de veure els ulls a una bella inconeguda lectora. I el soroll de les gents en un dia de pasqua. O el silenci clamorós del lector àvid de manuscrits en una biblioteca recòndita. M’agrada imaginar històries dels personatges anònims que trobem en un passeig. Rellegir en primavera, el dia del meu aniversari, poemes d’Estellés i fer després un passeig solitari pels carrers de Burjassot. O escriure uns versos en un café de Ciutat Vella al redós d’uns alumnes. Gitar-me amb un transistor pegat a l’oïda, com quan era adolescent. L’atracció dels cirerers de la Vall de Gallinera que ens reclamen. Escoltar Ovidi Montllor dir d’una tirada tot “Coral Romput”. La trobada ritual d’uns amics en una marellada donant compte dels productes de la terra: “peres, melons, poma i sucre”. La lectura d’uns versos d’Horaci, una vesprada d’agost, a l’ombra d’una parra. Contemplar a la tardor l’home que pica ametlles en un banc del camí. Trobar en una llibreria de vell el llibre amb les postals que Papasseit enviava a les seues filles des del sanatori. Sentir el batec de la dona estimada ben a la vora. La lluminosa frescor del bany d’estiu en una cala de la Marina mentre la filla et segueix buscant recer patern.

I, ben segur, d’aquella marca natal de passió a la Vila Nova, urbana i civilitzada, dreta i humil, és d’on ens ve el rastre de pertànyer a una raça ben amarga d’amargs, però també la il·lusió primera que es transforma i modifica cada any que la gent d’on provinc es reuneix per fer festa, com assenyala l’etern retorn anual de les falles. Com una flama inextingible, com el foc més sagrat que ens alimenta i ens configura, tot ens parla de fugacitat i de renovació ritual. Per a ser feliços, seguirem el consell del riberenc Remigi Palmero que celebrava l’any nou l’endemà de la nit de sant Josep: “La vida comença quan la primavera, la nit del vint de març”. Mantenir els ulls atents del primer dia, caminar recorrent els camins de llibertat, trescar de nou el camí de la Vila Nova, sorprendre’ns amb la falla novament plantada enmig del carrer. Si en la infantesa era la gent de la comissió qui tocava el timbre de casa per fer la replega, ara en sóc jo qui demana, encara apassionat, ser de nou un més entre el grup. Com abans, accepteu-me, per cremar amb vosaltres, l’estoreta d’un vell entusiasme.