Ser poble

Falles folles fetes foc. El profesor ha tornat de la festa de les falles amb el regust d’un premi. Un guardó molt especial. La “Història d’un entusiasme”, el text on parlava de l’entusiasme associat a l’estudi, ús i ensenyament de la llengua, ha estat considerat l’article guanyador del millor article entre els llibrets fallers de Gandia. Un esdeveniment local, com vaig tenir ocasió de veure pels meus ulls en el lliurament del premi. Aquell disssabte d’abans de falles, vaig comprovar que tenia lectors que s’havien identificat amb el text. “Jo també vaig ser alumne del pare Faus”, “parles de coses que coneixem, dels cines d’estiu que ja no existeixen”, “jo vaig anar aquell aplec de Bellreguard on cantava Sisa”, “el teu article s’entén”, “però tu eres de Gandia, tu de quin any eres?”, “a mi m’agrada això que contes de l’amic amb qui et menges uns peixets”, “a mi les marellades, perquè als Marenys es fan melons com el sucre”, “quan vaig acabar de llegir l’article vaig plorar”. Coses d’aquest estil. I tot, en el meu poble, en un ambient d'exaltació positivament tendra del valencià. Aquella llengua negada de la infantesa a qui retia l’homenatge i que és el fil conductor d’aquest dietari que us faig públic.

Mai havia experimentat una sensació com aquesta. No parle tant de l’acte del lliurament del premi, amb un públic atent i espectant, com d’allò que vingué després. Molta gent a qui descobria per primera vegada i que venia a fer-me una encaixada de mans, una salutació o un comentari d’un escrit que demostraven haver llegit. Per uns moments em vaig fer poble. Després, al casal de la falla de la Vila Nova, vaig ser jo qui vaig agrair que m’hagueren convocat per participar amb ells. Ho vaig fer, fent esment als versos taladrants de Joan Manuel Serrat a la cançó Per sant Joan, que també cantava el xativí Bruno Lomas:

Doneu-me un tros de fusta per cremar

o la prendré d'on pugui, com ahir,

com si no n'hi hagués d'altra.

Jo he sigut com vosaltres.

No vull sentir-me vell aquesta nit.

Us he d’agrair a tots, molt sincerament, els comentaris que me n’heu fet. Els que m’heu deixats ací escrits o els que m’heu enviat personalment. Em conten que mon pare es llegí per cinc vegades el paper i que vessà la seua corresponent dosi de llàgrimes. No era la meua intenció. El mateix dia m’escrivia per felicitar-me el meu admirat Gabriel Garcia Frasquet (l'editor de les Paraules de la seda), que el dia abans havia rebut un sentit homenatge per la seua dedicació a la cultura comarcal. En aquell acte, un altre escriptor admirat de ben jove i amb qui he compartit trobades amb alumnes, Josep Piera, sabia de l’existència de l’article entusiasta. En un correu posterior, m’escrivia açò, com una lliçó que vull compartir amb vosaltres:

Molt bonic, molt poètic, molt generós i amable, el teu relat memorialístic de la teua Gandia infantil, i un encert haver-lo publicat com a primícia on l'has publicat. A mi, personalment, m'ha encantat. L'he trobat redó, molt personal i alhora compartible -com ha de ser la literatura-, i m'ha encisat, per l'estil, per l'amor a la llengua que comunica, i perquè sent debilitat per aquesta mena d'escrits, com bé saps.