UA-38196275-1

dimarts, 27 de març de 2012

Els còctels del Boadas



Ahir a la nit, una bella alumna del passat venia a veure’m per conversar sobre Llorenç Villalonga i Mallorca. Les paraules ens traslladaven a un món de gent afable, al plaer renovellador de la literatura. Amb un somriure mesurat, la dona del seny em donà un present que havia guardat durant dos anys per a mi, i que no ha estat fins avui que he sabut valorar en la justa mesura.
Perquè el dia vint-i-set ha començat per a mi amb una breu i sentida estada al cementeri de Burjassot. Com un retorn als orígens, dèneu anys després de la mort del poeta.
Del regal d’ahir m’havia quedat amb la idea d’humanitat que el Perich adjudicava a la històrica cocteleria Boadas de Barcelona. Però ha estat al migdia quan he quedat clavat en llegir al despatx de parets blanques, la fi de la nota: “Sempre que senta nostàlgia de les teues classes tornaré i brindaré a la teua salut”. Glups! La nostàlgia ens deixa atrapats en el passat i segurament ens trau forces per al present. Però ens ajuda a corregir brúixoles i a quadrar els sextants. M’he transportat a les classes de fa dos cursos (a dins i fora de l’aula, clar), quan tinguérem ocasió de parlar d’Estellés, però també de Ferrater. La tauleta dita ferrateriana era la primera a mà dreta segons s’entrava al bar de l’edifici de Montolivet. Segurament hi hauríem parlat d’aquell grup de poetes que bevien ginebra seca, segurament hi hauríem parlat d’algun viatge barceloní carregat de referències literàries, amb alumnes encesos de coneixences.
El llaurador torna al solc un dia rere un altre. Du un bon grapat d’anys de dedicació exclusiva a la terra i ja ha tingut ocasió de comprovar que la llavor pot donar arbres esponerosos. El llaurador ha hagut de deixar l’aixada uns instants durant el dia del seu aniversari i pensar que la vida té també alguna cosa d’alquímia. Com els còctels del Boadas.

1 comentari:

  1. Cal agrair que el blog es perllongue més enllà de la imminència de l’ escriptura. El passat diumenge Joan de Sagarra, titolà la seua crònica dominical de La Vanguardia així: “Aperitiu en Boadas”. La mateixa Júlia em lliurà el retall. També em donà la notícia que el primer programa “Usted perdone” de Sardà estigué dedicat a Serrat i, que a més de la mestra Conxita, aparegué Sabina tancant el programa a la cocteleria del carrer Tallers, número 1 (com ha escrit l’admirat Sergi Pàmies “un dia que probablement serà més inoblidable pels protagonistes (tornant a l’escola, dinant, anant a La Boqueria o compartint un últim còctel a can Boadas) que per l’espectador”).
    El Boadas d’ara no és el del seu fundador Miguel Boadas, allà per l’any 1933, ni tan sols el de Maria Dolors Boadas, que ha deixat d’acostar-se pel local. Ara tot és distint. Queda en l’aire, suspés, l’evocació d’un món. Potser per això hem anat tantes vegades i encara hi tornem, per evocar certs fantasmes:
    Entonces, en la cinta musical sonó una vieja canción que hacía tiempo que no escuchaba: Papa loves mambo, mama loves mambo... en la voz de Nat King Cole y, de pronto, la barra del Boadas se me llenó de fantasmas: Manolo (Vázquez Montalbán) soltando una carcajada ante el chiste que acababa de contarnos Perich; Ovidi (Montllor) con sus ojillos de perrillo abandonado intentando ligarse (con éxito) a una sueca estupenda; el poeta Vinyoli, entrando precipitadamente en el local, huyendo de las porras de los grises y, a la tercera ginebra, cantando como un chaval el Himno de Riego con gran regocijo por parte de la parroquia. ¡Qué bien nos lo pasábamos en el Boadas! (Joan de Sagarrra, 22 d’abril de 2012).

    ResponElimina