UA-38196275-1

dimarts, 8 de maig de 2012

Donar nous als xiquets


Da nuces pueris. El vers de Catul que dóna títol a un memorable llibre de poesia Gabriel Ferrater. Expressa un principi ètic que parla a favor de la felicitat. Perquè, diu Ferrater, és ben sabut que als xiquets els agraden les anous.
De bon començament, aquesta ha estat la consigna ètica que hem tingut present cada vegada que hem entrat en una aula. Just això: donar nouetes. Elles i ells, ulls que miren i no es cansen, ja et recompensaran amb el seus somriures irrepetibles, les seues mirades encara no arrassades, si de cas amb un punt de record en la seua memòria.
El passat dia 27 d'abril s’acompliren 40 anys de la mort voluntària de Gabriel Ferrater.  Després de quaranta anys, el poeta de Reus és present i la seua influència no ha minvat. Les dones i els dies ens han acompanyat allà on hem anat, sempre al mateix lloc mentre el món girava. Uns versos que hem llegit dins i fora de casa. Que hem gosat comprendre, que hem volgut seguir com una mena de desllorigadors del viure. Allà on hem anat hem trobat lectors ferraterians.  La taula ferrateriana de Montolivet, amb alumnes intercanviant-se el Metrònom Ferrater. Un “noies ferraterianes” que comptem amb els dits d'una mà, que ja caminen soles en camps oberts, sense ombres de caverna. Sense anar més lluny, en l'intens Congrés Geografies Literàries hem comptat, a més de dues professores reusenques (de l'IES que du el nom del poeta, membres del Centre de Lectura, autores de guies i més), l'esplèndida ADP, que fou una de les alumnes a qui impartí l’última classe, una a dins i una altra a fora de l’aula, al Mesón de Sant Cugat (parlaven de la princeseta de l'obra teatral de Gombrowicz "Yvonne, princesa de Borgonya"). Una època que ens reporta a altres alumnes, entre elles la  Júlia prop-dels-dinou, que ens evoca el temps de trànsit vist en tantes joves. Aquesta és una faceta d'En Gabriel que encara ens sedueix. La del professor que fa classes, també, fora de les aules:
Recordo en Gabiel Ferrater gesticulant, desinibit, dempeus o assegut als tamborets de la peixera d’El Mesón, a la plaça del monestir de Sant Cugat, on els pocs privilegiats estudiants de lletres compartíem amb alguns professors begudes i esplai. En Ferrater era un tipus aventurer que semblava un veterà de la guerra del Vietnam i es deixava estimar, maternalment, per noies en flor que li haurien pogut ser filles. La més entremaliada era la M.A. una petita filipina que calçava botes de mitja canya i que semblava trobar-se a la universitat d’estiueig... (Oriol Pi de Cabanyes)

Algun teòric de la literatura ha volgut veure en aquesta actitud moral, una posició intel·lectual, basada en la mirada (de vegades pigmalionista) de l'adult sobre el jove, com ens explica  J.L. Marfany:
El seu ideal moral semblava ser el del jove ple de vida, que se sent centre absolut del món i que usa i abusa del seu cos. Ferrater, però, escrivia des del punt de vista d'un home madur, el cos del qual ja no sempre respon com caldria i que ha viscut massa per poder actuar ja amb la incomplicada naturalitat d'un adolescent. La poesia és aleshores —ho és, vull dir, per a Ferrater— una manera de reviure, en el record, i, alhora, d'explicar, el que l'adolescent va viure sense cap necessitat d'explicacions. Hom no escriu poesia fins «passats vint anys» dels fets.

Més d'una vegada el professor ha volgut eternitzar els instants de joia viscuts amb els aprenents, amb els lectors de poesia, amb aquells que renoven constantment la il·lusió. El professor voldria, ni que fora només en un llarg de setmana, reunir els seus alumnes, esdevinguts companys, al més pur estil ferraterià:
Gabriel hagués gaudit vivint amb tots els seus amics en una espècie de comuna, on els hagués tingut permanentment a la seva disposició per fer-los escoltar la seva última idea pintoresca (J.M. Servià)

Precisament d’això en parla, amb paraules justes i clarividència, el seu amic i poeta Jaime Gil de Biedma, en aquest poema escrit després del seu traspàs, on parla que la seua escriptura poètica, els seus poemes no eren sinó uns paranys per allargar els comiats de les reunions, per fer més llargs els instants compartits. “Añagazas”, això és, una altra mena de nouetes:

A TRAVÉS DEL ESPEJO
In memoriam Gabriel Ferrater
Como enanos y monos en la orla
de una tapicería en la que tú campabas
borracho, persiguiendo jovencitas...
O como fieles, asistentes
-mientras nos encantabas-
al santo sacrificio de la fama
de tu exceso de ser inteligente,
éramos todos para ti. Trabajos
de seducción perdidos fue tu vida.

Y tus buenos poemas, añagazas
de fin de fiesta, para retenernos.


Us he de confessar que m'és novédós haver feta pública la meua admiració ferrateriana (un autor que només s'explica fora de l'aula). Se'm remou alguna entranya en veure l'escrit encapçalat per aquesta icona de l'escriptor amb wambes, jeans i ulleres com les que duia mon pare quan jo era un xiquet. El recordatori se'ns ha imposat. Cloem l’entrada amb una dedicatòria manuscrita a Isabel Rocha, noia ferrateriana, coneguda abans de trobar Heleneta. Hi trobareu una consigna ètica que faig extensiva als lectors, inconeguts i propers, interessats per aquestes lliçons. "Et vull feliç". Jo, també, us vull feliços.  És aquesta la meua anoueta d'avui.

2 comentaris:

  1. Dins i fora de l'aula, puc dir que mai no ens han faltat les anouetes batalladores, delicioses; que les has repartides amb una generositat entendridora; que ens han arribat, implacables i infal·libles, a tots aquells batalumnes que t'hem pogut sentir vibrar aquesta tardor, amb unes rèpliques que traspassaven les quatre parets fosques i humides de Montolivet per acabar pessigant-nos l'entusiasme -sovint adormit, o qui sap si anestesiat per tantes injeccions al llarg de la vida en forma de controls de lectura absolutament prescindibles.
    Tu ens vols feliços. Nosaltres et volem així, com ets. I al bell mig, el pont immortal de la literatura ombrejat d'anouerets.

    ResponElimina
  2. Betlemeta, sabíem que quan tornares tornaries tu a ser tu, oberta perquè tot recomence només per una noueta, per un fruit saborós que t’ha plagut. Amb una noueta tens la força de moure el món. Només per guardar un moment de joia enmig d’una classe, pel gaudi del viure allunyats de tota impostura, ja ha pagat la pena haver alçat un curs més.Es joiós saber que continues ferma i que ens retrobarem en els dies calorosos que hauran de venir.

    A vosaltrers, helenetes, amb hac o amb dígraf, amb trellat o amb seny, però sempre amb el diminutiu que marca tots els afectes.

    a tu, Helena, que ara aprens
    a viure (digues, em permets
    que vingui a classe amb tu, i m'assegui
    al teu costat, fins que me'n treguin?),
    que llesta d'exàmens, demà
    a la una, veurem baixar
    de l'autobús, a tu, Helena,
    vull oferir-te aquest poema.
    (GF)

    ResponElimina