UA-38196275-1

dissabte, 12 de maig de 2012

Nosaltres


El dia que va morir Joan Fuster jo era a Marsella, resseguint passos papassetians. Exvots mariners, cabanons i calanques (“Marseille port d’amour. Notre Dame de la Garde, priez pour nous”).  Em vaig assabentar de la seua mort llegint la premsa (que encara conserve) a l’alberg de Figueres, camí de tornada al sud.
Aquell curs que acabava (en concret, érem a la setmana prèvia a la desapareguda "suficiència") continuava a Ontinyent, al temps que seguia distància els cursos de doctorat a la Facultat de Filologia a València.  Un dels meus professors era Joan Fuster. Les classes, multitudinàries, eren una mena de conferències erudites sobre aspectes del temps aleshores anomentat "decadència". Amb els professors havia de parlar de la possibilitat de fer un treball alternatiu per la impossibilitat d’assitir a les classes (tenia les hores compromeses, feia classes a nocturn i pujava al diürn per fer l’assignatura de Literatura Catalana). Així que, donada la meua residència al cor de la Vall d'Albaida, li vaig plantejar la possibilitat de fer un treball sobre el pare Lluís Galiana, l’escriptor ontinyentí més important de tots els temps. “Vosté a Ontinyent no trobarà cap document sobre Galiana, no cal que perda el temps”, em digué solemne al seu despatx, cigarreta en mà. I era cert. Aquell jove investigador que jo era ignorava, entre d'altres coses, qüestions bàsiques com la dispersió de les fonts documentals històriques. Fuster, que ho sabia tot, em donava una lliçó prèvia.  Però us podeu imaginar que, com que el mestre va faltar abans que no acabara el curs, el projecte Galiana és ara un record.
El vint-i-ú de juny, farà vint anys de la mort del Montaigne, del Voltaire, de Sueca. Vint anys després, allò que ens queda és el seu llegat.  El solitari de Sueca que escrivia de tot , i en català, amb una inteligència i capacitats insòlites ens deixa una posteritat de lletres, de papers imprescindibles. També una actitud. Aquell home que ha estat el meu referent (el del meu jo i el de la meua tribu), més enllà dels detractors o dels aduladors, ens ha donat les claus per sentir-nos i construir-nos valencians. Admire, fins i tot, el seu sedentarisme, la seua fidelitat a un lloc en el món. No eixia de sa casa de Sueca i des d’allà movia el món. I, a més, un escriptor, com Pla, nocturn.
Un dia de juny del 1988, quan era un monyicot, vaig seure  davant de Fuster, en el dinar anual que Acció Cultural organitzava al Restaurant la Rosa de la Malva-Rosa. “Qui és aquest?” va dir com a presentació. Jo mirava, callava i escoltava fèrvidament. “El nacionalisme s’acaba quan un s’asseu a taula” recorde que va dir a algú que li increpava per beure segons quin vi.
Sempre he explicat Fuster als meus alumnes. El Diccionari per a ociosos, Combustible per a falles, Sagitari, qualsevol dels Aforismes, els  Pamflets polítics, aquella antologia dita  Ser Joan Fuster o l’Albufera de València conformen un cert cànon escolar, que ha fucionat, com una mena de "bomba d'idees", com m'escriví un estudiant. I, és clar, Nosaltres, els valencians.
El 23 d’abril de 1992, vaig anar amb dos o tres alumnes de Literatura Catalana de nocturn  d’Ontinyent a la Casa de Cultura de Berlleguard per assistir a la inauguració de l’exposició Josep Pla, escriptor i periodista i, molt en concret, a la darrera conferència de Joan Fuster: “El Josep Pla que vaig conèixer”. Hi havia una gran expectació en aquell poble de la Safor. Un homenot en parlava de l’altre homenot. Molt humilment, hi vaig dur el meu exemplar d’El quadern gris. En acabar l’acte, em vaig acostar a Fuster perquè me’n signara el pròleg. El seu nom escrit tremolosament, amb un bolígraf blau. Escriptura ascendent. I prou!

I, encara fa un parell d’anys, vaig trobar-me, a València, l'alumna que recorde d’aleshores, que m’evocà aquelles passions i em féu el relat esborronador de la seua vida. Han passat els anys. Uns records s'han barrejat amb uns altres. Els dies i els sentits se'ns muden. L'efemèride que celebrem avui no ha de passar-se per alt. Parla de nosaltres. Avui, dotze de maig, s'acompleixen cinquanta anys de la publicació de Nosaltres els valencians. Sense tot allò que ha remogut aquest llibre, els incendis i els entusiasmes compartits, aquest Llibre del professor no haguera existit. Segur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada