Xicrandes de juny

"Xicrandes de juny": punt de lectura de Júlia Boronat

No hi ha cap imatge, cap símbol de la natura, que transmeta millor el desconcert del professor davant la fi inapelable d’un curs --que fins aleshores havia estat la seua raó de ser-- que aquesta exhuberant florida blavenca de les xicrandes que s'esdevé cada mes de juny. Per més previsible que siga, sempre resulta sorpresiva i inesperada. L’arbre invisible és fa visible durant unes setmanes només per anunciar-nos l'existència d'una vida, latent fins aleshores, al marge de l’aula, en la frontera entre els sentits i les ficcions, entre la realitat i el simulacre.

Un curs més, les xicrandes són per tot arreu. En cada avinguda, en cada revolta del camí, emergint de la terra sepultada de formigó. Els arbres em criden, el seu blau m'atrau i em detinc a contemplar la seua flor. En aquestes alçades, els alumnes escadussegen i esdevenen presències fortuïtes, en una escala, en un corredor, en un darrer missatge. Fa anys, quan érem a peu d’obra adolescent, vaig abandonar per unes hores la pau del centre escolar (un entranyable dia de paelles al pati, amb professors i alumnes, per celebrar la fi del curs:  "colguen les gents ab alegria festes") i vaig acabar cercant refugi als Vivers, sota una gran xicranda, per escriure aquest poema --evocador i enyoradís-- que se’m fa present cada curs per recordar-me aquesta fita concreta del camí, aquest  moment especial de l’existència. Ens cal una aturada. Ens cal mirar el cel. Com si plantàrem un arbre, ens cal alçar acta.

Xicrandes de juny

xicranda florida de juny als jardins arruïnats del temps

Joan Navarro

Per l'home incert que ha vist passar els dies

sense posar senyals als camins: falques.

Pel viatger sens rumb. Per qui només

mira de prop i no alça els ulls del terra.

Pels qui vivim adormits en l'anestèsia

de tot sentit d'octubre a sant Joan.

Vosaltres sou, ara sí, el clar avís.

Se us veu al lluny: les xicrandes de juny.

Del cotxe estant la meravella em sobta:

el triomf blavós dels morats, dels suaus

lilàs. Vingut l'alt punt d'aquest moment

em ve l'impuls de cercar-vos arreu.

La intensa flor fa veure també l'arbre,

abans perdut entre els alts verds del camp,

vigia absent de marges i jardins,

marcant el temps, la mà de qui l'alçà.

Amb mi duré, tresor, el blau fanal,

us faré lloc al centre del meu hort,

seré curós amb el temps. Espectant

d'eterns retorns anuals. De llums, d'aigües.

Ací al parc, aquest matí de juny

fort, calorós, cauen hores i flors.

Voltat de blaus, una remor em té:

arbre sens fruit, quin és el teu delit?