Recordeu-me demà

Un matí lluminós tornem a l’aula, repartim treballs acadèmics que han estat avaluats: un poemari, un dietari escrit en els dies de pasqua, els comentaris d’uns relats, la valoració d’una ruta literària, d’un congrés geoliterari, la ressenya d’una sessió teatral, la de la vinguda de l’escriptor, tot això que hem anat fent i que ha establert un vincle escolar, que són ara els vostres escrits, les imatges fugisseres i els relats digitals que hauran de perdurar. El professor, en les seues últimes paraules, glossa les qualitats dels seus alumnes, en remarca els gestos que li han arribat. Hi ha una certa expectació. Passen les hores i encara fem un rogle per compartir unes últimes lectures. És aleshores que el professor llig un poema, de versos alexandrins, que un dia va emprar per acomiadar uns alumnes que deixaven l’institut per esdevenir universitaris. Els alumnes passen i el mestre resta sol a l'escenari esperant una nova funció (ho diu Parcerisas, que és poeta i professor d'anglés, en els versos citats, que un dia haurem de comentar).. L’avui que tanca el poema ha anat, inevitablement, actualitzant-se en cada nova generació.

Recordeu-me demà

Ja ho saps, tu seguiràs el teu camí

I ells passaran d'una revolada, sense veure't

Francesc Parcerisas

Ara us veig, avui i sempre, mesclats entre vosaltres

independents i únics vivint plegats el somni

que des d'avui us emporta a escenaris no escrits,

camins on perdre-vos, llums de civilitat,

ciutats, noms i jardins, vergers, illes de joia.

Amb incertesa obriu els ulls, la veu, la fosca,

seguint dictats d'amor, fidels només al cor,

amics del temps del clam, de l'horror desamics,

un temps ardents, esclaus tothora d'una fúria

antiga com el cel que ara us dibuixa els ulls.

Un fil d'atzar us lliga, teixint a contracor

moments, sentits diversos. Unint silencis muts,

interrogants, mirades, encara jocs d'infants.

Coneixeu la trinxera, el dur replec de l'illa,

Déu, la convenció, el grup, la lluita: regles.

Ulls, rostres, ficcions: no me'n podré desfer.

Pujats al cim, l'esclat us guanyarà. Com ones

d'un nou estiu que mor. Cobriran els cossos bruns

els pàmpols del camí. Mai més us veuré així:

recordeu-me demà com jo us contemple avui.

El setembre del 2010 vaig ser durant una setmana a Tubinga, la ciutat universitària alemanya on visqué el poeta Hölderlin. Hi vaig anar per impartir un curs sobre patrimoni literari català. Tornat a València, m'evaïa una melangia tardoral: la ciutat m’havia tocat i no sabia per què. La casa del poeta a la vora del riu, com un somni. La ciutat vella. I, clar, el professor universitari novell que arriba tot sol i descobreix un món nou, uns alumnes diferents, una lectora de català, i un retorn a València que et retorna a la realitat. Per omplir el buit de l’absència vaig presentar el poema als Jocs Florals de Tubinga que tot just es celebraven unes setmanes després. El poema va resultar guanyador i CT, la lectora de català, el llegí en públic. Poc després Ricard Torrents, el germanista verdaguerià i vigatà, al seu blog Atlàntida, escriu un evocador text “Tardor a Tubinga”, que acabava fent esment a uns versos del poema, tot just els que parlen de l’atzar que ens uneix i que ens ha fet compartir els moments del curs. Com ja sabeu ‑i tal com us he llegit als vostres comentaris estellesians‑ si escrivim és justament per això, per deixar un rastre de record.