Dies de lectura marquiana. Ausiàs, el poeta de Gandia sempre ens acompanya. Un nom introbable al santoral que il·lustrava certs espais urbans de la ciutat. De menut, l’escultura del melianer Josep Rausell davant l’estació de trens de Gandia era un enigma que hauria de desvetllar-se anys més tard, quan vaig adquirir l’antologia amb les versions de Joan Fuster, en una fira del llibre de finals dels setanta. Per aquells anys, Raimon ens descobria la força d’una veu i d’una llengua (“No·m pren així com al petit vailet” el vaig escoltar per primera vegada emés a “De dalt a baix” de Toni Mestre). Un enlluernament, que ha anat a més. Que sempre torna. L’emergència del jo marquià ha estat i és, també, la nostra emergència.
I, també, la descoberta d'un territori. La casa de València ("Ací estigué la casa on visqué AM"). La seua tomba a la Seu ("Jo só aquest que en la mort delit prenc"). Les restes del seu alberg a Beniarjó. El ball de la bandera el dia de sant Marc, el 25 d'abril, a Beniarjó. Aquelles factories de sucre dites trapitjos. L'assut al riu Vernissa que ell va projectar. Un món de séquies evocadores travessant una part de la Safor. La séquia March, que passa per Ador, d'on els meus avantpassats haurien pres l'aigua per al reg, i on encara passa una aigua que ens retorna a un temps ("Tot llaurador és pagat del jornal").
En els últims anys, les
edicions i els estudis s’hi han succeït. Coneixem més l’home torturat i el sentit
dels seus versos. I, sempre, l’hem llegit i l’hem explicat als alumnes de
secundària. El seu to hiperbòlic (certament valencià) atrapa els joves, quan es
superen els primers esculls derivats de la llengua i els seus referents medievals.
Ens encanta March, tan directe i contundent. El seu desig no és platònic, ni admet espera: “Socorreu-me
dins los termes d’una hora” reclama.
Avui, precisament, he aprofitat el viatge
d’anada i tornada a Xàtiva per a per escoltar les versions que fa Raimon dels
poemes de March. M’he retrobat a mi mateix. He evocat Estellés, el gran lector
de March. He pensat en aquell sant Sebastià de la Seu, en el prodigi d’un jove
de Xàtiva que ha aconseguit el miracle de divulgar un poeta aparentment obscur
al gran públic. “Veles e vents” és ara el nom d’un edifici portuari a la ciutat
de València o d’un institut al Grau de Gandia, per posar un cas. L’any 2009,
participàrem en el guió d’un documental televisiu “Cor d’acer, de carn i defusta”, amb una tria de versos marquians que uns joves llegien davant una
foguera en una vesprada freda de gener, en la platja de Gandia. Vull compartir
ací uns versos que trobareu recitats en l’últim minut del programa:
Jo sóc aquell pus extrem amador
Callen
aquells que d'Amor han parlat
Amor, Amor, un hàbit m’he tallat
de vostre drap, vestint-me
l’espirit:
Plena de seny, donau-me una
crosta
del vostre pa, que em lleve
l’amargor
Un sabor d'agre e dolç amor llança
Jo tem
la mort per no ser-vos absent,
per
què Amor per mort és anul·lat
La velledat en valencians mal prova,
e no sé com jo faça obra nova.
A temps he cor
d'acer, de carn e fust:
jo sóc aquest que em dic Ausiàs March.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada