UA-38196275-1

dissabte, 9 de març de 2013

Ausiàs March, que sempre torna




Dies de lectura marquiana. Ausiàs, el poeta de Gandia sempre ens acompanya. Un nom introbable al santoral que il·lustrava certs espais urbans de la ciutat. De menut, l’escultura del melianer Josep Rausell davant l’estació de trens de Gandia era un enigma que hauria de desvetllar-se anys més tard, quan vaig adquirir l’antologia amb les versions de Joan Fuster, en una fira del llibre de finals dels setanta. Per aquells anys, Raimon ens descobria la força d’una veu i d’una llengua (“No·m pren així com al petit vailet” el vaig escoltar per primera vegada emés a “De dalt a baix” de Toni Mestre). Un enlluernament, que ha anat a més. Que sempre torna. L’emergència del jo marquià ha estat i és, també, la nostra emergència. 


I, també, la descoberta d'un territori. La casa de València ("Ací estigué la casa on visqué AM"). La seua tomba a la Seu ("Jo só aquest que en la mort delit prenc"). Les restes del seu alberg a Beniarjó. El ball de la bandera el dia de sant Marc, el 25 d'abril, a Beniarjó. Aquelles factories de sucre dites trapitjos. L'assut al riu Vernissa que ell va projectar. Un món de séquies evocadores travessant una part de la Safor. La séquia March, que passa per Ador, d'on els meus avantpassats haurien pres l'aigua per al reg, i on encara passa una aigua que ens retorna a un temps ("Tot llaurador és pagat del jornal").
En els últims anys, les edicions i els estudis s’hi han succeït. Coneixem més l’home torturat i el sentit dels seus versos. I, sempre, l’hem llegit i l’hem explicat als alumnes de secundària. El seu to hiperbòlic (certament valencià) atrapa els joves, quan es superen els primers esculls derivats de la llengua i els seus referents medievals. Ens encanta March, tan directe i contundent. El seu desig no és platònic, ni admet espera: “Socorreu-me dins los termes d’una hora” reclama. 
Avui, precisament, he aprofitat el viatge d’anada i tornada a Xàtiva per a per escoltar les versions que fa Raimon dels poemes de March. M’he retrobat a mi mateix. He evocat Estellés, el gran lector de March. He pensat en aquell sant Sebastià de la Seu, en el prodigi d’un jove de Xàtiva que ha aconseguit el miracle de divulgar un poeta aparentment obscur al gran públic. “Veles e vents” és ara el nom d’un edifici portuari a la ciutat de València o d’un institut al Grau de Gandia, per posar un cas. L’any 2009, participàrem en el guió d’un documental televisiu “Cor d’acer, de carn i defusta”, amb una tria de versos marquians que uns joves llegien davant una foguera en una vesprada freda de gener, en la platja de Gandia. Vull compartir ací uns versos que trobareu recitats en l’últim minut del programa:


Jo sóc aquell pus extrem amador

Callen aquells que d'Amor han parlat

Amor, Amor, un hàbit m’he tallat
de vostre drap, vestint-me l’espirit:

Plena de seny, donau-me una crosta
del vostre pa, que em lleve l’amargor

Un sabor d'agre e dolç amor llança

Jo tem la mort per no ser-vos absent,
per què Amor per mort és anul·lat

La velledat en valencians mal prova,
e no sé com jo faça obra nova.

A temps he cor   d'acer, de carn e fust:
jo sóc aquest   que em dic Ausiàs March.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada