Marellades

Manuel, Paco, Remigi i Agustí interpretant les marellades

Hi hagué un temps (quan la mar era "la mar", i no "la playa", ni tampoc "la platja") que els terrenys de vora mar eren terres de mareny (de "marell" o "marells" com diríem a la Safor). Bancals d’aigua abundant, procedent de rius i séquies, ullals o aiguamolls. Tomateres, pebrars, melonars, carabasseres, fesolars i, a la Ribera, els arrossars omnipresents. “Quantes paelles!” exclamà un dia Fuster a Pla, en contemplar el paisatge des de la Muntanyeta dels Sants.

Fer-se un mareny, tindre un mareny, un marenyet, equivalia a dipsosar d'un recer abandonat on poder treballar la terra. Quan encara els xalets no existien, en les casetes dels marenys es guardaven aixades i llegons. Quan arribava el bon temps, per Pasqua, era el temps d’anar de marenyà o de marellà, una reunió exultant al voltant d’una paella on anava a parar tot allò que passava per davant, amb el vi oficiat solemnement i un ambient descaradament festiu, acompanyat de cançons de gresca i de taverna.

Les “marellades” ‑aquesta paraula que no registren els diccionaris‑ tenen el ritme de les havaneres. Les que avui escoltarem, han estat recopilades per Andreu Martí i Remigi Morant a Oliva i Gandia, i són un testimoni musical de l’esperit festiu popular valencià.

El text que us he transcrit ha estat llegit en aquesta nit de dilluns, amb els primers aromes de les falles a la ciutat, com a presentació de les dos marellades saforenques que han interpretat quatre músics de contrastat magisteri (Remigi, Agustín, Francesc i Manuel). Unes paraules ben humils que, curiosament, han tocat certes fibres de l’auditori que poblava l'aula on s'ha esdevingut aquesta litúrgia de música i paraules en homenatge a la companya que ha guanyat el seu jubileu. Unes fibres que s'han exaltat amb la interpretació, amb flautes dolces i percussió, de les dos marellades, un cim de la música popular, que mentre sonava no haguera canviat per tota l'obra rigorosa d'un Bach, per dir un nom i extremar la hipèrbole..

El text sobre aquestes reunions festives que donen nom a un gènere musical no ha nascut del no-res. Fa un temps, l’havia deixat escrit com a nota a una entrada (De Denver al Marenyet) del blog amic de Sergi Durbà, el sempre sorprenent Costumari Durbà. Sergi tastà la mel de fer classes a Campanar, però també l’infern dels barracons hostils de la Torre Vella i d’aquests fets n’ha deixat testimoni al seu dietari Camins del Sud.

Com ens ha recordat Remigi, molts valencians, de la mateixa Safor, emigraren a Cuba i, en tornar, portaren els ritmes festius que ressonen a les oblidades marellades. La festa dels marells saforrencs s'ha expressat amb ritmes d'havanera.Com vaig deixar dit aleshores, paga la pena escoltar una versió que ens actualitza el gènere “L’havanera del mareny”, que canta aquesta veu tel·lúrica que respon al nom de Pep Botifarra

A la mar senyores

es fa collita molt afanyà,

peres, melons, poma i sucre,

ací es canta la marenyà.

Tot lo món pot adquirir

un mareny per pocs diners,

però si està vora riu

no l'hi penses collir res.

Natros amb la il·lusió feta,

treballem la terra

amb gran interès,

per a quan vinga un dia de festa

dir-li a la companya:

ací està el meu mareny.

I a la sombra – sombra

de les figueretes,

matem els pollastres

i ens els mengem.

Després a la tarda,

les cançons s'entonen

i acabem la festa

agarrant mig pet.

I a la sombra – sombra

de les figueretes,

matem els pollastres

i ens els mengem.