UA-38196275-1

dissabte, 22 de juny de 2013

Em reconec en una ceba crua




El vers d’Estellés està sempre present. Ens identifiquem amb allò més senzill, amb el producte que dóna la terra, amb un aliment bàsic, respresentació d’allò més elevat  que ens és humà. L’Horta multisecular és això, una alqueria senyalada per una palmera, un bancal amb fruites i hortalisses, un solc de cebes, un plat amb ceba tendra, amb sal i oli d’oliva per únic acompanyament. La ceba és a l’origen de la nostra civilització grecollatina. La ceba, a més, fa plorar. Heine explicava que l’origen del sentimentalisme italià està justament en l’abundància alimentícia de la ceba. Segurament, els menjadors de ceba som extrems i exaltats. Mengem ceba i plorem cada vegada que la pelem. Un poeta alemany, per als mediterranis, no és més que un bàrbar. I, com recorda Fuster, un bàrbar "mai no té raó contra nosaltres".

El passat 16 de maig reeditàrem la ruta per l’Horta de Benimaclet (“Dins l’aire net” per dir-ho amb un títol poètic de Carles Salvador). Un grapat d’alumnes universitaris i un parell de professors arribàrem en aquest racó de l’horta on comença Alboraia, per conèixer-la, per poder estimar-la una mica més, per resseguir uns versos i unes formes de la cultura agrària, per collir carxofes i cebes i per, tot seguit, torrar-les i menjar-les. El senyor Hurtado, home recte i perseverant, és el propietari d’aquest tros de terra amenaçada per la ciutat. “Tots els dies de la meua vida, sense excepció, menge ceba”, ens declarà amb tota convicció. Menjar ceba a diari és una font de salut, sí. Però, sobretot, és una font d’arrelament. La ceba ens recorda la terra d’on venim, la terra on tornarem (“pulvit eris et in pulvit reverteris"), ens evoca l'exhuberància de la llengua oral, les capes de la llengua històrica i el gust de tot el sistema de relacions del món rural que tenim tan a prop. La ceba és el nostre cervell, que naix de la terra fèrtil que reguen séquies infinites. Però, com ja haureu comprovat, corren mals temps per la ceba. La voracitat dels darrers temps, l'afany pels diners ràpids i el creixement urbanístic han girat l'esquena a l'horta, un miracle de segles, la qual cosa equival a desconsiderar la llengua i la saviesa dels pares de la terra que habitem. El nou simulacre de la cultura defuig la ceba. La ceba té mala premsa: cou i provoca hal·litosi. El poder i l'ostentació social, sempre en expansió, buquen el perfum i el boato, l’oripell i la falsa cornucòpia de l’abundància. I d’això, nosaltres, hem fugit sempre. Mestre Carner proclama evitar les corones fugisseres del poder i l'aparença amb un vers: “No vull corona de tot vent joguina”. Potser per això tenim tan atrofiada, passats els anys i els tractes, la nostra relació amb el poder. Sense l'ajut i el benefici del poder tot costa més. Per desgràcia, es premien els resultats, siguen nets o bruts. Ens furten la cartera, i correm el risc de quedar fora de joc. El preu de la independència és molt car. I provoca més d'un desànim, mentre ens hi juguem la vida en la contesa. Perquè saber exercir el poder és tot un art. El Vaticà n'és una mostra evident. No serem mai cardenals ni sobreviurem a les intrigues de la cúria. Ens conformem, almenys, amb no patir-ne les seues conseqüències devastadores.

De tot això, i sobretot de l'Horta, del territori i de l'educació, parlem, perquè el passat dijous 20, participàrem en la “I Jornada d'estudiantes l' Hort 2.0: proposteseducatives multidisciplinàries”. Quin goig veure els alumnes caminant sols! Compartir una taula de comunicacions, on s'exposava el treball d'un curs, les reflexions de les pràctiques docents, els projectes per innovar en un sistema que ha de tendir a l'excel·lència. Evocar camins compartits. Des de la Marjal Pego-Oliva fins al Pouet de Campanar, passant per Silla i l’Albufera arribàrem novament a evocar Benimaclet i Carles Salvador. Tot i això, en algun moment ens xiulava l'oïda. Per moments, escoltàrem evocacions de l’Horta en castellà, com si la ceba crua fora un simple objecte d’anàlisi entomològica, dit en una llengua altra. Vaig pensar que calia traure de nou la bandera lingüística de "La brama dels llauradors de l'Horta de València", aquella proclama de finals del segle XV contra els burgesos ciutadans, que un dia arribarien a castellanitzar-se. Em quede amb les paraules de l’estudiant del Pouet que va concloure que li havien furtat l’horta al temps que li havien negat la llengua. Amb aquesta punyent presa de consciència i amb l'actitud de tants estudiants que estimen l’horta i la ceba, amb ells, "pa i ceba" (“contigo, pan y cebolla”). La ceba cantada per Neruda (“Pero al alcance / de las manos del pueblo, / regada con aceite, / espolvoreada / con un poco de sal, / matas el hambre / del jornalero en el duro camino”) i fixada a la nostra memòria per Estellés (això que, com ja hem escrit, forma part del nostre entusiasmevital): Oh mots molt meus, productes de la terra! / Em reconec en una ceba crua”.

1 comentari:

  1. Benvolgut professor, m'he dut una grata sorpresa al comprovar aquesta entrada al seu Blog. És la meua primera intervenció, així que li demane perdone els errors cotmessos.
    Li he de confessar el meu amor a la ceba. Com ha descrit a la seua entrada, la ceba representa alguna cosa més enllà d’una hortalissa. Evoque la ceba per l’amarg treball que duu embrutar-se les mans de fang (la qual cosa no està ben vista) per després pugues gaudir de dur-te a la boca el sabor de la terra (acompanyats d'un bon embutit a la brasa).
    Però res no m’agrada tant, com tot allò que la terra ens dóna. De vegades no són sols fruits i verdures, sinó unes Jornades de l’Hort 2.0. Per aquest motiu, seguiré llaurant la terreta que m’envolta.
    D'un tabaleter.

    ResponElimina