UA-38196275-1

divendres, 21 de juny de 2013

L'adéu als alumnes


Martí desitja fidelitat als seus alumnes

No vull crear falses espectatives. No evocaré ara els meus (aquest possessiu atzarós i inevitable) alumnes. No és encara el moment. Martí Domínguez --notable escriptor (El fracassat, sobre Paul Cezanne, és la seua última novel·la, podeu llegir-ne l'entrevista d'Hèctor Serra), científic de formació, llaurador vocacional, il·lustrat valencià, director de la revista Mètode i, també, professor de periodisme a la Universitat de València-- ha escrit a la premsa del recent adéu als seus alumnes. A la segona promoció de periodisme. No és la primera vegada que llegim un text de l'amic Martí sobre els sentiments que desperta la docència (mireu, si no, l’entrada “El llaurador etern”). En un altre moment hauré de parlar amb més detall d’una altra passió, una més, que ens uneix, la seda (com a mostra diré que Martí ens va prologar el nostre llibre Les paraules de la seda).

Com bé coneix i ha experimentat Martí, la professió del mestre té una poètica subtil. D'això n'ha escrit. D'un desig. És el moment de compartir aquest text dit “Desig”, publicat ahir al Quadern d’ElPaís, que de l’esment d’un vídeo dels alumnes i del moment del seu comiat emocionat i inevitable passa a fer la glossa i el subratllat dels versos del nostre Llibre del professor. Us en reproduïm el text.





Desig
El professor envelleix i els alumnes mantenen l’eterna joventut

Divendres passat una nova fornada de periodistes es va graduar. Per tal de celebrar l’efemèride, van preparar un vídeo, en què eixien els promocionats amb una fotografia d’infantesa i explicant en una frase el perquè d’haver estudiat periodisme. És un vídeo entranyable, que va acompanyat del contrapunt dels testimoniatges dels seus professors, on se’ls desitja els millors auguris. Malgrat tot, en el vídeo hi ha un punt de melancolia, per haver acabat els estudis, pel futur incert que els espera, pel final d’un cicle. L’edat adulta s’obre davant d’ells i allò sempre ocasiona una punyent angoixa vital. Però també entre els professors hi ha aquesta mirada commoguda i expectant, de qui s’acomiada d’una generació (al capdavall, han estat quatre anys de convivència, de vegades més) i espera la fornada següent. La constatació del temps que fuig, que corre sense cames, que diria el poeta. El professor envelleix i els alumnes mantenen l’eterna joventut, en un calidoscopi biogràfic que també és angoixant. Per això no era gens fàcil dirigir-se a ells, i per això en el vídeo hi ha els quequeigs dels professors (jo mateix), o els riures, o els sospirs, o les frases impossibles. Tenen vint anys, i nosaltres, en el millor dels casos, fa vint anys que tenim vint anys i els hem de dir alguna cosa, alguna cosa plena de substància. Penses en Rilke, i en els consells a un jove poeta, i vols reproduir alguna idea, alguna frase redona que els acompanye, com un apotegma. Alexandre Bataller recull tots aquests neguits en el seu bell poemari Llibre del professor (Bromera), que va ser guardonat amb el darrer Premi de Poesia Ciutat de València. Els versos de Bataller parlen dels alumnes (“el teu somriure jove i còmplice, / l’agent provocador dels versos”), de les seues il·lusions (“tu, la lectora de Baudelaire”), de les relacions humanes (“Em preguntes, tafanera, / com qui desperta un seny adormit / si sóc feliç”), de la relació del professor amb el seu mestre (“Vós, mestre Ferrer / fóreu qui primer em dedicà / uns versos. / En les vostres classes / no parlàveu de Déu: / sense dogmes, tot era humà”). En el seu poemari, hi és la vida, la vida del mestre i les seues esperances, el desig de transcendir i crear: “Aprofitar, si molt convé, l’ascendent / d’arribar a tantes ànimes. / Aprofitar el ressò de la pròpia veu, / l’estupefacció de sentir-se escoltat”. I la perplexitat de cada any de veure créixer un nou fullam, i cada any acomiadar-se’n, dir-los adéu (“Ara que el curs acaba, / ara que em refaig i recomence, / ara que torne a ser nou”). Un professor mai no sap on arriba la seua influència, deia Henry Adams, i és ben cert. Jo, quequejant, els vaig desitjar, als meus alumnes, que foren fidels a ells mateixos. I estic segur que així serà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada