El Misteri de l’estiu i les fronteres de l’ànima

Alacant i Elx, les dues gran ciutats del sud, viuen en la nostra memòria i configuren part del nostre imaginari. És per això que, a més de pensar-les, hi tornem tant com podem. Hi havíem estat abans en els dies grans de l’agost, però mai fins la setmana passada havíem assistit a la representació completa de les dues Jornades del Misteri d’Elx: a la Vespra i a la Festa.

Recordem amb una emoció especial aquella Nit de l’Albà viscuda en un terrat d’un edifici d’Elx, a la vora del Vinalopó, acompananyats per Biel Sansano i per Artur Quintana, que aleshores ultimava el seu recull de literatura popular sobre el Carxe. La nit, la «palmera de la Mare de Déu» que il·lumina tot el poble, els coets que dispara la gent, l’olor a pòlvora, els melons d’Alger ‑dits “d’aigua” al camp d’Elx‑ que s’encetaven i es menjaven col·lectivament enmig de la nit per rentar el gust del fum i la pòlvora i establir més lligams comunitaris. Un ambient que cal viure, com bé descriu Estellés, un enamorat del país del sud:

Per les terrasses, des de les terrasses,

Els rams de foc amb conjuntat destí,

Coets de tro i pompa de carcasses.

El ritual municipal del foc

Omple la nit, de majestat dinàstica,

Creua la nit amb llapasses fulgents.

El poble mut, expectant, amantíssim.

El palmerar es traslladava al cel.

Obren melons a les terrasses: mengen,

Miren pujar una carcassa, blanca,

Blanca també, com mantell estelar.

Recordem també una vespra en la memòria i una roà ‑“La Maria s’ha mort!” ens exclamava una dona del poble que feia la volta, quan li preguntàvem pel sentit d’aquesta processó nocturna‑. És cert que havíem seguit alguna representació televisada, quee havíem llegit el Llibre d’Elx d’Estellés i La Festa de Gaspar Jaén. I, és clar, havíem viatjat a Elx ‑ a la ciutat, al camp i a la mar‑ que és el sud de la nostra ànima. Hi havíem dut els nostres alumnes capitalins de batxillerat fins a la mateixa frontera de la llengua. Fins la platja de Pinet, al costat mateix de del Tamarit, on es diu que fou trobada la imatge de la Mare de Déu il·licitana. I, des del cel, ens havíem trobat amb Gaspar Jaén al campanar de Santa Maria, per evocar el paisatge del Camp d’Elx, per parlar de poesia, de Cavanilles i de Baudelaire a un mateix temps.

Ha estat ara que, novament, ens hem trobat de ple amb la festa. Amb la gent d’Elx, la gent que oficia el ritual de la festa, que menja i beu a la fresca, que s’ajunta, que s’aplega als ponts del Vinalopó per veure els castells. Hem begut nuvolet oferit als visitants de la mascletà festiva. Ens han oferit ciris i ens hem mesclat amb l’espectacle humà que giravolta els carrers de la roà. I hem reviscut els versos de Gaspar Jaén: “Esquinç del paradís. Majestat de marfil. / Passen dones amb ciris, tota la nit rodant. / Els carrers a tibó. Nocturn, nocturn incògnit!”

Hem sentit de prop la gent del camp d’Elx, la que s’expressa en valencià, que cada vespre acudia a la plaça del Congrés Eucarístic, per presenciar espectacles d’allò més diversos, des d’una sarsuela a un mostrari de cançoner local. Ens cridà l’atenció el repertori del grup coral de gent gran anomenat Sant Agatàngelo. Cada vers del cançoner és un pou que toca les fibres d’un auditori amb el qual la meua ànima vol empeltar-se. Des dels rites etnobotànics del dia de l’Ascensió (“No hi ha millor ratet / ni més diversió / quan venim de fer herbetes / el dia de l'Ascensió. / Portem un cantauesso i rabo-i-gat”) fins a les melodies populars de “De l’aigua dolça venim”, (“No begues molt, / que te pot fer mal, / el nugolet / te se'n pot pujar al cap”) o el fons d’havanera del “Ja mo n’anem”: “Que bé se viu, / que bé s'està, / en la barraca, / a la vora del mar”. El món evocat era viu en els presents. Un món del qual podem rastregar vestigis. Fins i tot, evocar senyals d’un temps.

La plaça del Congrés Eucarístic és un prodigi “ampla, utilitària i de molt específics usos socials i culturals”, escriu Cerdán Tato . Les seues terrasses i cafés ‑trobem a faltar aquell emblemàtic “Ternari”‑, són el termòmetre de la vida local. No em canse mai de ser-hi, de mirar la gent que passa, que va i que. Els ferms moviments de la gent urbana, la varietat del calcer que configura tot un mostrari, la vestimenta directa i expressiva en el cor de l'estiu, mai no desmesurada de les joves il·licitanes, tan distintes a les alacantines -aquestes més estilitzades o fines, diríem-, però sempre sorprenents, necessàries en la nostra memòria i ara en la nostra contemplació.

Agradabilíssima companyia de Biel, que feia de “porter” de la representació –segons ens digué‑ del Misteri. Gabriel Sansano, sempre resolutiu i directe, és d’Elx i és professor a la Universitat d’Alacant. Coneixem Biel dels primers vuitanta, a la Facultat de Filologia de València i, més enllà de les distàncies, sempre ens és grat retrobar-nos-el. Més encara a les portes del Misteri. Una amable conversa amb Joan Castanyo (director del Museu de la Festa d’Elx i qui més en sap) i Biel –bevent un gotet meitat orxata, meitat aiguallimó‑ és una imatge d’estiu positiva i confortant. El món, vist des d’aquest indret poderós de frontera, és encara civilitzat.

Havíem arribat a Elx des del raval i no albiràvem encara la “mitja taronja blava” de la cúpula de Santa Maria. Era la vespra i arribàvem miraculosament a hora per contemplar des d’un balcó la representació. Santa Maria, l’església parroquial d’Elx, l’escenari de la Festa, conté l’univers sencer. La gent, amb els seus ventalls, la seua atenció, els seus aplaudiments i emocions, fan viva la representació. Dos xiquets són els àngels de coxí i tres més són les maries, la Maria cantaora (Maria la Major) i les Maries mues (Maria Iacobé i Maria Salomé). Biel dóna pas als petits actors, que són els primers, i així a tots els que entraran i eixiran per la porta, sota el tendal de línies blaves. Si mirem amunt, un llenç amb el cel i les seues portes. I a terra el passadís, l’andador que condueix al cadafal situat al creuer del temple, casa i sepulcre de Maria. El Paradís és a trenta metres, la cúpula que presideix el temple d’on baixen les màquines aèries, que transporten els éssers angèlics, subjectades per una maroma voltada de cinta blava. L’àngel Gabriel baixa a anunciar el proper traspàs de Maria lligat al núvol o mangrana, que s’obre en huit gallons, mentre cau l’oripell, la pluja daurada de la divinitat (“Esposa e Mare de Déu / a nós àngels, seguireu. / Seureu en cadira real / en lo regne celestial”). Jesucrist en persona, envoltat de quatre àngels músics, davalla a recollir l'ànima de la Mare en l'araceli.

Tot això s’esdevingué a la vespra. I el matí de l’Assumpció l’aprofitem per fer una passejada pel Camp d’Elx. Les ventes de la carretera de Dolores són tancades, passem per una solitària carretera del Lleó i, encaban, ens allarguem fins a Matola, on sembla que el cognom Coves té una notable vigència. Un paisatge sempre humanitzat. I de tots els horts de palmeres on podríem anar, en visitem un que ha deixat de tenir un ús agrícola, un emplaçament municipal a la vora de l’Hospital d’Elx: l’Hort de Motxo. Durant generacions, propietat de la família de Gaspar Jaén, va esdevenir el lloc central en la geografia literària de la seua obra. En la cambra de la casa de l’hort que mira a migdia s’escrigué el poemari La Festa o on s’inicià l’escriptura de Fragments, entre d’altres. Ja havíem estat en aquesta mena de santuari literari, acompanyats amablement per Gaspar, que ens mostrà la casa i l’hort. Ara el poeta-arquitecte no hi era, ni ací ni tampoc a Elx. Costa, com tots hem pogut comprovar, tornar als llocs on hem estat feliços. El silenci i l’abandó regnen ara en la casa, en el seu jardí abandonat, encara viu i rabiós de vida i de frondositat, ara descurades. Cap senyalització indica res del que el nostre cervell processa. Fem una passejada al voltant de la tanca, en prenem unes imatges i evoquem mentalment versos i imatges –ja en parlarem de Testament, el darrer llibre de Gaspar, que du a la portada una imatge d’aquesta casa‑. Aprofitem l’ocasió per recordar unes proses sobre la Festa escrites pel jove Gaspar en aquest indret:

Vam fer d’ella un símbol viu, una bandera de fe, un recull de paraules, un carro que escampava pels carrers del poble grapats de flors de trencaolla i de baladre. Ja ho va notar Joan Fuster: per als qui vam nàixer a Elx, la Festa tenia sobretot una seducció emotiva lligada a instints obscurs i poderosos de la nostra vida comunitària. (…) Hi persistia el nostre poble; el camp i les places; els nostres avantpassats. (…) Hi havia els horts de palmeres que rodejaven la vila i bressaven l’Assumpta, les palmeres mil·lenàries per on els homes se’n pujaven només amb l’ajut d’una corda trenada amb caps d’espart i baixaven els dàtils de tots els mercats d’Espanya. (…) La Festa era l’olor dels nostres cossos, nosaltres mateixos, gent del Vinalopó, gent de trons, de sequeres i de torrentades, de peix i de dàtils, d’oliverars i vinya. Gent pobra, d’espart i de palma, de xarxes i de salines, d’espardenyes i estores. Érem valencians de la festa, de festes que eren trons i traques, com músiques per l’aire. L’olor de la pólvora se’ns entrava pels narius, per la pell i la roba, pels carrers i pel cel, i pel riu i les places.

La gent, la terra, la llengua. Tot allò que som i ens configura s’atresora a Elx. Tot ho hem trobat, entre palmeres, junt a Santa Maria. A la vora del Vinalopó. Tot junt al Misteri. Revelacions humils i profundes. El temps que passa i ens determina davant nostre. El sentit ocult dels nocturns de Vicent Andrés Estellés. Seguraent ens hem entés, una miqueta més, a nosaltres mateixos.

I el dia quinze Santa Maria rebenta d’humanitat. Es fa difícil moure’s dins el temple. Tota la vida conflueix en una festa. La rescèlica torna a baixar per recollir, en cos i ànima, la imatge de Verge ressuscitada. Mentre es produeix l’Assumpció, un tercer aparell volador es gronxa en l'aire per convocar la Trinitat. El Pare Etern amolla la corona, suspesa d'una corda de seda i voreja el cap de l'Assumpta. Trons, músiques, aplaudiments i oripell. El moment culminant de la representació i de la festa d’Elx és la coronació, veritable catarsi col·lectiva. La nostra ànima escèptica es remou. Visca la Maredéu! Visca! Viva i sentida. La Festa és Elx.

I l’endemà, remoguts i canviats, deixem Elx, passem per Oriola i arribem al límit del Regne de València. Som a la població de Desamparados, que fita amb Beniel, la primera població murciana. Davant nostre un símbol de la nostra història: els mollons del regne, obra del segle XV, que separen els dos regnes. Parlem amb l’últim valencià, que ens deixa entrar al seu hort, que ens mostra les seues moreres macocanes i ens regala amablement figues de pell de toro i mel de llimera. Passem el llindar. La frontera.

Han passat els dies. I com esdevé sempre en tot viatge al sud, hem de tornar a casa. A la nostra primera casa, a la ciutat d’Alacant, a tocar de la plaça dels cavalls. La plaça que mai volíem anomenar amb aquell nom de copla (los “luceros”) era per a nosaltres la plaça de Miquel Grau, perquè fou ací on mataren aquell jove de vint anys un octubre del 1977 quan enganxava cartells per celebrar el dia del País Valencià (“Per cridar "Vull l'Estatut" a Miquel assassinaren"). Hem vist el sol pondre’s per les salines de Santa Pola i quan arribem a casa s’ha fet de nit. Tornem i ens trobem a la plaça amb l’estació del metro. Trobar escrit el nom “Estels” ens parla d’esperança. Vinguts des de Múrcia, seguint la N-332, la pinada que anuncia el terme de Guardamar ja ens havia fet conhort. I ací, al bell mig d’Alcant, en una nit d’agost, sota la mirada tèrbola de l’Institut Jorge Juan, el nostre Súnion particular, se’ns remou una certa confiança. Els miracles, per poder-los viure, cal treballar-los dia a dia.