El professor Stoner i el mestratge de Riquer

L’última lectura de l’estiu ha estat la novel·la Stoner de John Williams. Ignore si l’amic que me la va recomanar vivament sabia fins a quin punt aquesta història m’havia de deixar tocat. El relat de la vida d’un professor universitari americà, que sobreviu a les dues guerres del segle, que manté la dignitat personal per damunt de les humiliacions del món universitari ens ha resultat un referent massa proper. La literatura (especialment la medieval) i l’amor mouen els seus actes. I en cap dels dos casos podem dir que haja reeixit especialment. El preu que cal pagar per mantenir la diginitat, la puresa impossible, és massa alt. Una vida dedicada a la docència (la seua paternitat no és tampoc joiosa) de la qual no queda cap rastre perdurable després de la mort real i acadèmica (si de cas, només perviu aquell llibre que l'alumna estimada li dedicarà, amb dues críptiques inicials que ben pocs desxifraran).

I havia de ser professor, i ho havia estat; tot i que sabia, i ho havia sabut sempre, que durant una bona part de la seva vida havia estat un de tants. Havia somiat en una mena d’integritat, en una mena de puresa absoluta; havia trobat el compromís i la desviació agressiva de la banalitat. Havia considerat la saviesa i al cap dels anys havia trobat la ignorància.

John Williams, Stoner, trad. d’A. Torrescasana, ed. 62

Avui que han soterrat a Barcelona el mestre Martí de Riquer escric aquesta nota d’urgència. Perquè em trobe ara fent una estada a la Universitat de Barcelona, on el savi de la literatura catalana medieval va ser professor. Quin privilegi per a la institució! Jo també vaig ser, un temps (bé, diguem que encara ho sóc), un medievalista seduït per Riquer i els seus meritoris deixebles. La seua influència i tanscendència han estat enormes. La vida continua: viurem i treballarem per omplir el buit que ens ha deixat.

Més encara. El savi humanista era un entusiasta, que sabia fer feliços els alumnes. Ana Díaz-Plaja, amb qui havia quedat al matí, era al soterrar de Martí de Riquer. Les cròniques parlen de 300 persones, entre les quals Gimferrer i Eliseu Climent. Una cerimònia en llatí, amb un fragment de Cervantes (extret del pròleg de 'Los trabajos de Persiles y Sigismunda': "Tiempo vendrá , quizá, donde, anudando este roto hilo, diga lo que aquí me falta, y lo que se convenía. ¡Adiós, gracias; adiós, donaires; adiós, regocijados amigos; que yo me voy muriendo, y deseando veros presto contentos en la otra vida!"), el cant gregorià i el "Veles e vents" en versió de Raimon. El seu fill, Borja de Riquer, ha recordat son pare com "un home entusiasta que sabia viure la vida amb il·lusions i que ho encomanava a la gent que tenia al seu voltant", encara que va formar part d'una generació marcada per la guerra civil de la qual ja gairebé no queda ningú. "Els sabers humanístics patiran la desaparició de savis tan complets i amb tanta capacitat d'arribar a la gent com ha passat amb la generació del meu pare", ha afegit. Copie la nota de premsa:

Tocades ja les dotze del migdia ha començat a sonar en una de les sales del Tanatori de les Corts 'Veles e vents han mos desigs complir' de Raimon a partir d'un text d'Ausias March. Així ha començat la missa funeral per donar l'últim adéu a l'humanista, filòleg, escriptor i acadèmic Martí de Riquer. Unes 300 persones amb la presència del conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, i el de Cultura, Ferran Mascarell, han acudit a la missa que ha estat majoritàriament en llatí i que ha finalitzat amb el Virolai. El seu fill Borja de Riquer ha dit que el seu pare "va ser feliç al llarg de la seva vida i va saber fer feliç a la gent que l'envoltava i no només a la família, sinó als alumnes i col·legues".

Martí de Riquer pertanyia a una generació de savis que han sabut transmetre la seua passió per la nostra tradició literària amb un entusiasme encomanadís. Mestres que han sabut comunicar-nos el rigor, el mètode i l’erudició amb naturalitat. Que viuen la disciciplina i ens la fan viure. Unes qualitats que escadussegen, que costen de trobar i, fins i tot, de defensar. Llig a la premsa de València un article de Rafael Alemany, el deixeble benidormer del mestre, catedràtic a la Universitat d’Alacant, on recorda oportunament que “Riquer vivia i feia viure les primitives literatures romàniques amb un entusiasme inusitat”, per al qual cosa se sent agraït per haver-ne estat alumne: “Tot un llegat que mai no agrairem prou tots quants tinguérem el privilegi de ser-hi els seus alumnes”.
 

En relació a la personal i lúcida visió de Riquer sobre la feina d’ensenyar i  la missió del professor, Josep Massot (LV, 18/09/2013) ens recorda unes paraules del savi:

"Sap, jove? Jo no he treballat en tota la meva vida", deia Martí de Riquer, decantant el cap amb el seu somriure burleta i els ulls espurnejants. L'ancià mestre volia provocar el seu interlocutor, alumne o periodista, perquè aquest protestés, desconcertat. Es prenia el seu temps i, ajudant-se prodigiosament amb el seu únic braç, omplia de tabac la cassoleta de la pipa, l'encenia, inhalava una glopada i després de la llarga pausa continuava per fi la frase: "Jo mai no he treballat, m'he divertit.... El millor consell que puc donar és que busquen una manera de guanyar-se la vida que els divertisca. Recorde la meua primera classe a la universitat. En silenci, vaig mirar l’aula i em vaig dir: “Si d’ací a tres anys, no hi ha qui sàpia l’assignatura millor que jo, hauré fracassat”. Perquè la missió del professor és transmetre coneixement, si no, no hauríem sortit encara d’Aristòtil. Recórrer a una tradició per a no interrompre una cadena que dura ja segles”.