UA-38196275-1

dilluns, 28 d’octubre de 2013

Les nits que van fent la nit

El 23 d’abril de 2007 tres artistes de l’underground, Lou Reed, Patti Smith i Laurie Anderson, van recitar una selecció de poemes de la literatura catalana contemporània a Nova York, en un acte promogut per l’Institut Ramon Llull. Avui, que ens hem assabentat que Lou Reed ha mort, vull recordar el poema de Vicent Andrés Estellés --procedent de La nit (1956) aquell llibre escrit quan el jove periodista de Burjassot, arran de la mort sobtada de seua filla de tres mesos, es féu adult d'un cop--, que el rocker recità, sense xupa i amb americana, en aquella nit novaiorquesa, amb un títol difícilment oblidable: “Les nits que van fent la nit”.




Les nits que van fent la nit
Voldria escriure, ara, un amable poema
parlant de certes coses que encara hi ha d'amables,
segons crec o m'han dit el veí del costat.
Vull ser amable, avui vull dir coses amables:
aniria per tota la casa a genolls
buscant coses amables, pregant que avui em siguen
donades certes coses que siguen ben amables.
He perdut el costum de les coses amables;
ja se sap el que són les coses d'aquest món...
He perdut el costum, no sé on les he deixades,
és possible al cafè, és possible en un un banc
d'un passeig qualsevol, és possible, és possible...
Vaja vosté a saber. Ara, però és de nit
i francament no són hores d'anar buscant
coses amables, coses tendres, coses amables,
exactament: està tancat ara el cafè
hi ha foscor al passeig, s'hi troben certes dones
que volen certes coses, estic cansat, no tinc
ganes de res de res, serà millor que em gite,
demà serà altre dia i ja se'm passarà
aquest desig, aquesta mania fulgurant
de les coses amables que m'ha vingut de sobte.
Que m'ha vingut de sobte. Vull dir: que m'ha vingut.


Hi recità, no cal dir-ho, la versió anglesa obra del malguanyat David H. Rosenthal:


Nights that make the night
Now I’d like to write a nice poem
and talk about certain things you still can find that are nice
in my opinion, or according to the neighbor next door.
I want to be nice, today I want to say nice things.
I’d through the whole house on my knees
looking for nice things, praying that today I’d be given
certain things that were really nice.
I’ve gotten out of the habit of nice things;
everyone knows what the things of this world are…
I’ve lost the habit, I don’t know where I left them,
maybe at the café maybe on a bench
by some promenade, it’s possible, it’s possible…
How should I know? But now it’s night
and frankly it’s no time to go out searching
for nice things, gentle things, nice things
precisely. The café’s closed now,
the promenade is dark, you can find certain women
who wan certain things, I’m tired, I’m not in the mood
to do anything, it’s better to go to bed,
tomorrow’ll be another day and by then I’ll be over
this desire, this flaming mania
for nice things that’s suddenly come over me.
That’s’ suddenly come over me. I mean; that’s come to me.


No he trobat l'enregistrament d'aquesta recitació, però podem accedir a les que hi féu a partir de poemes de Blai Bonet o Joan Margarit. Vicent Partal, que hi fou present, escrigué una magnífica entrada al seu blog Mails per a Hipàtia que, pel seu interés, i com a homenatge Reed-Estellés, gose reproduir (he d’anotar que a les classes ja havia fet ús tant del poema d’Estellés com del comentari de Partal).


Quan Lou Reed llig Estellés
vicent | dissabte, 24 de març de 2007 | 21:17h
Ahir a la nit, al Baryshnikov Center de Nova York, Lou Reed es va acostar al micro de forma desganada. I amb un fil de veu va començar a recitar Estellés:

"Now I'd like to write a nice poem
and talks about certain things you still can find that are nice
in my opinion or acording to the neighbour next door.
I want to be nice, today I want to say nice things..."

I el públic va riure. Em vaig no sé si sorprendre o indignar. Van riure obertament. I jo vaig tardar uns segons a adonar-me'n que reien perquè ells "llegien" Lou Reed més que no Estellés. Els arribava primer la veu i la imatge del recitador que no la intimitat del poeta.

Però el poema va seguir i conforme anava avançant, conforme anava creixent, les rises anaven callant. Lou Reed va alçar lleugerament els muscles en un gest de cansanci, potser de desesperació, mentre llegia:

"How can I know? But know is night
and frankly it's no time to go out searching
for nice things, gentle things, nice things
precisely."

Aquell gest tan simple va semblar que desfeia del tot l'equívoc. "Les nits que van fent la nit" no és un poema senzill ni costumista. Més aviat sembla un cop de puny desesperat a la panxa i els cops de puny no deixen riure.

Quan el poema va acabar el silenci va ser espés i molt especial. Estellés havia superat Lou Reed i el públic de Manhattan havia descobert, imagine que sorprés, la grandesa del poeta de Burjassot.

Confrontat al silenci final, estrany, com un silenci culpable de la rialla fàcil de l'inici, em vaig sentir orgullós i feliç. I molt agraït a Lou Reed, que s'havia deixat dur per l'Estellés, amb les ulleres alçades i les mans enganxades al cinturó, amb una desgana aparentada que no sabria dir si era real o teatre.

1 comentari:

  1. Ací tens l'enllaç del recital "Made in Catalunya": http://www.youtube.com/watch?v=-AjA6nfyw90

    Alexandre, gràcies per la història! Sembla l'inici d'una novela... Realment, captivadora...

    Només em faltava saber que Lou Reed feia sonar al seu contestador el poema "All Brow" de Blai Bonet:

    -Què seria de l’home sense les bèsties?
    -Si, en un moment, se n’anessin de la terra
    Totes les bèsties de la terra,
    L’home cauria en una gran depressió...
    -Recordo el dia en què ell ho digué
    però recordant-ho. Semblava
    que feia la cita d’un gran autor...
    No hi havia res que el tragués
    tant del clot i que l’encengués tant
    com el fet de sentir anomenar
    les bèsties com a éssers inferiors. L’enutjava
    sentir parlar de bestialitat
    en fets i accions que atenyen la persona,
    sobretot les persones que tenien la pegada
    contundent, com els cops del campió de boxa
    All Brow. Quan en parlava
    el seu comentari sovint era
    que en la literatura i en la boxa
    s’empra el mateix llenguatge: l’estil.
    N’All Brow es veia en claror amb abril
    que el caràcter de l’art era la mentida,
    una raça d’amor mesclat amb l’horror
    perquè ser boxejador, negre i homoeròtic,
    és una situació en la qual
    el pitjor que hom pot fer és penedir-se...
    Això més o menys devia brunzir
    dins el cap i en els sentiments d’All Brow,
    quan Jean Cocteau s’enamorà apassionadament
    d’ell i sense aturall va fer passes
    fins que aconseguí que Cocó Xanel
    els arreglés una cita a l’Hotel de Castilla
    on Cocteau no aconseguí res perquè n’All
    era un dandy, enviava les camises
    a planxar a Londres, li agradava
    col•leccionar cavalls pura sang,
    però volia que l’amor fos amb la bèstia
    d’un garrit jovenet de barriada.
    Si hagués quedat sense les bèsties, n’All Brow
    també haguera caigut en una gran depressió
    molt, molt, molt, semblant a la cultura....

    Quins personatges...

    ResponElimina