UA-38196275-1

dijous, 14 de novembre de 2013

Dir versos a Gràcia


A l’espai de Gràcia on conviuen vins i llibres, regentat per la valenciana Pau Raga, acudiren una trentena de persones vingudes d’àmbits diversos. Des de les estimades professores de la UB (Glòria Bordons i Margarida Prats), la bibliotecària d’amable conversa (Elsa de la Fuente) fins a alumnes del mateix campus d’educació de Mundet, esdevingudes lectores ("Envia'm un àngel" va ser el primer poema que diu haver llegit una d'elles). Entre les cares conegudes hi hagué actrius (Isabel Rocatti) i crítics literaris (Marina Espasa). També m'acompanyaren docents del Servei d’Ensenyament (Cecília Lladó i l'almassorí Miquel Albert). I l’entranyable i fidel exalumne, ara professor a Barcelona, Jordi Borràs. I, com no, el meu company inseparable de converses, passejades i lectures durant la meua estada barcelonina, Jordi Clopés, amb el seu amic d’Arenys de Munt, Jordi  Daumal, fent  bandera del riure, d'un estat felicitari ben contagiós.  I, a més, gent diversa, veïns de Gràcia (fins i tot, la dona que buscava el llibre per al seu marit alteà). Tot ben entranyable, senzill i autèntic. En un ambient amb caliu, entre vins que proclamaven "més que paraules". En el mateix barri on visqué Ovidi Montllor. En un ambient jove i creatiu. Potser per això, la nit acabà a la Terreta, apurant les últimes converses, on un fill de saforencs regenta l’establiment. Us anote tot seguit les paraules que hi vaig pronunciar en aquell moment, per a tota la bona gent aplegada a Lo Pinyol, prèvies a la lectura pública d'uns versos.




És per a mi tot un plaer poder ser la Vespra de Tot Sants a Barcelona, més encara a Gràcia, presentant un llibre que evoca el temps veloç del professor entre aules, corredors i patis –seguint el curs escolar que és la imatge del curs de la vida–, atent a cada gest, a cada mirada, a cada agent provocador dels versos.
Puc dir que el parell de mesos que m’ha deparat l’estada a la Universitat de Barcelona (que demà acabe), amb el guiatge inestimable de Glòria Bordons –interpret clarivident dels laberints, de la poesia i de la mirada de Joan Brossa‑ i amb l’acompanyament d’altres dues dames també de la didàctica de la literatura, com són Margarida Prats –la tenaç biògrafa de Màrius Torres‑  i l’amable presentadora de l’acte, Ana Díaz-Plaja, han estat la causa i motiu d’aquest privilegi.
Durant els més de vint cursos que he estat professor a Secundària, poder ser a la Ciutat d’Ivori, durant una setmana qualsevol del curs escolar, era un miracle que només la vareta màgica d’un viatge literari podia fer possible. Travessar el carrer Gran de Gràcia, per obtenir el premi de ser durant uns instants a la plaça del Diamant, havia estat un ritual anual compartit amb alumnes valencians de batxillerat.
Durant aquests anys feliços, hem acompanyat anyades d’adolescents en la seua descoberta de la llengua –quasi sempre oculta‑ i del territori literari que li era associat –encara més desconegut. Com un llaurador etern, havíem anat sembrat unes llavors, que fins i tot han donat fruits. I, així, hem vist alumnes esdevenir poetes.
Mentre he tingut el privilegi de ser a les aules de Secundària era conscient que calia viure intensament aquella experiència irrepetible davant unes aigües que renovaven eternament la seua joventut. Cada curs la vida ens eixia a l’encontre i era necessari alçar un nou edifici i caminar damunt les cendres inevitables –i, de vegades, brases‑ que el foc del curs anterior havia deixat en les nostres memòries.
Hauríem volgut fer eterns molts instants, però només hem estat capaços de rescatar del fabulós temple del Súnion de les aules una mica de llum i de sal exaltada en forma de poemes escrits a mesura que hem viscut i vivim l’experiència de ser mestres.
En deixar les aules de secundària, des de la nova talaia universitària, per desfer-nos de l’enyorança, volguérem que el rastre poètic de tots els cursos viscuts esdevinguera el curs que descriuen els poemes del “Llibre del professor”.
Els fragments d’aquell dietari poètic són ara un llibre (editat per Bromera) que comença a trobar uns lectors. Els versos inicien un nou viatge i prenen noves significacions. Una aventura de la qual no érem conscients quan iniciàvem l’escriptura.
I el fet de presentar el llibre ara i ací, entre moltes mirades amigues i alguns rostres inconeguts, té un fort valor simbòlic per diversos motius.
En primer lloc, perquè fer classes ha estat sempre per a mi una forma de “donar nous als xiquets”, aquell principi ètic que parla a favor de la felicitat, seguint la màxima de Catul, amb l’altaveu d’aquell llegendari professor i poeta que perllongava les seues classes fora de les aules, a alumnes entre les quals hi havia l’Ana Díaz-Plaja. Aquella jove estudiant que parlà, fora de l’aula amb Gabriel Ferrater –concretament d’una princesa‑, un divendres, just dos dies abans de la seua mort voluntària, està ara ací per recordar-nos que la literatura és una pàtria comuna, capaç d’obrar el prodigi que més enllà del temps i les paraules els lectors ens assemblem.
Un altre motiu té a veure amb la connexió valenciano-catalana de l’acte. Una valenciana de Benetússer exiliada a Barcelona, Pau Raga, criada entre arrossars que miren l’Albufera, coneixedora d’Ovidi Montllor i de Joan Fuster, per citar només dos noms que ens agermanen, ha generat l’entusiasme necessari perquè aquest acte siga possible. Per a aquesta dona forta també el meu reconeixement.
I, tal com acostuma ser habitual en la presentació d’un llibre de poesia, els llegiré uns poemes:
·               El tauler i el simulacre (14-15)
·               El meu horari (21-22)
·               Intercanvi escolar (54-55)
·               El rastre de la paraula (57-58)
·               El reclam i la molsa (61-62)
·               Recordeu-me demà (70-71)
·               Clau mestra (92-93)
·               Aula buida (102).
·               Com el ferro vell, rovellat (106-107)

3 comentaris:

  1. L'enyorança de les aules sembla esvair-se en aquest text, es nota en el to de les seues paraules. Potser perquè amb la publicació de Llibre del professor aquells anys passats sota el cel protector de les aules han quedat immortzalitzats i el perill de l'oblit és menor; potser perquè els aires de la Catalunya Vella us han fet bé; potser és, al capdavall, perquè el llaurador etern ha fet amb el llibre balanç de la collita i el cabàs va ben ple, modestament.

    ResponElimina
  2. Les seues paraules, ajustades i precises, són sempre profundes. Ja fa uns quants anys de l’última classe amb alumnes de secundària i ja no puc sentir la nostàlgia permanent que m’inundava el primer any. És cert, la publicació dels poemes ha ajudat a tancar la carpeta del temps feliç que ha estat com tancar el temps jove (“Donem-li temps i oblit”). Tants dies seguits a Barcelona durant el temps del curs escolar ha estat un privilegi insòlit per a un docent que ha viscut sempre a peu d’aula. Ha de tenir en compte que el professor venia cada any a Gràcia amb un grup d’alumnes diferent cada curs, després d’haver llegit “La plaça del Diamant” i ara, amb cares i companys nous, em sentia estranyament sol (“passejava la meua soledat sense vosaltres”), com la mateixa Colometa quan torna a la plaça on tot va començar i fa el crit d’infern.

    ResponElimina
  3. Gràcies Alexandre per la bonica menció! Va ser un plaer haver-te conegut! Fins la propera!

    ResponElimina