UA-38196275-1

dijous, 5 de desembre de 2013

Vós, mestre Ferrer


Antoni Ferrer Perales fou el meu professor a 2n i 3r de Bup, els cursos 1978-79 i 1979-80, a l’Institut “Cid Campeador” de la ciutat de València. Encara el recorde ara com l’he recordat sempre. Arribava Antoni Ferrer al Cid, amb aquell Citroën dos cavalls, brut de la pols dels camins de l’Horta, quan els campanars eren encara els senyals més elevats dels pobles. Algun llibre sempre a punt per ser llegit, la cigarreta a mà, la barba concreta i els cabells vagament desendreçats, amb aquells pantalons vaquers de tergal, tan dels anys setanta, com els que jo mateix duia aleshores.

Tenia quinze anys, em feia grapats de preguntes i trobava escasses respostes en un món del qual només albirava les ombres. I si aleshores sentia fascinació per alguna matèria, potser fou per aquella peculiar assignatura de religió on buscava trobar una explicació a una transcendència més enllà de pors i doctrines. Encara conserve, a la casa dels pares, els llibres i els apunts, passats a net, amb lletra acurada, d’aquelles classes, farcides de noms de filòsofs, amb una teologia que era també tota una poètica.

De tots els enigmes que em despertà aleshores la seua persona, el seu caràcter antidogmàtic, per damunt de tots hi hagué la descoberta de la poesia. Reconeixia en ell el primer mestre poeta. El meu primer llibre d’aquells anys, el meu primer llibre de poesia, tenia un nom enigmàtic “Fragmentos con figuras para un vaso minoico”. Me’l llegia i rellegia, en aquell temps sense fites, com volent endevinar els secrets ocults del laberint. Havia descobert que el meu mestre escrivia poesia, que havia guanyat el premi Ausiàs March, de la mateixa ciutat de Gandia que feia un parell d’anys havia abandonat definitivament. Encara conserve, com un tresor, el llibre signat pel meu professor el 20 de març de 1980, quan encara no havia fet els setze anys. La dedicatòria deia així: “Per a Alexandre Bataller, alumne de Bup. I aguardant que ell me’n regale algun quan els escriga”. Els últims dies he rellegit als seus versos, amb una joia renovada:

Cómo, sin ti, se abren
cataratas y estrías
de dolor y de agujas y de miedo en la noche.
Cómo, sin ti, se alían.
Y, sin embargo, júbilo al recordar tu nombre.

He tornat al temps del grumet que es preparava per les navegacions que havien de venir i buscava les brúixoles, els sextants i els companys de travessia. I per això havíem fet nostres els versos i el desig de Toni Ferrer, perquè Penèlope, algun dia, ens teixira una camisa amb el seu nom.

Ulises

Tejer quiero tu nombre, y destejido
me encuentro cada noche en mis telares.
Trazar quiero la carta de tus mares
y estoy, de sol a sol, de ti perdido.

Si quiero darte alcance, caigo herido
por yo no sé qué fuego en los ijares.
Si llamarte, sirenas insulares
me dejan a su voz enmudecido.

Quiero andar por tu mar, quiero sañudo
minarte la mirada, acorralarte
de esta sombra que soy, pena de hombre.

Cuando llegue a tu playa, así desnudo,
náufrago y malherido de buscarte,
téjeme una camisa con tu nombre.


Uns anys després, sent alumne a Filologia, quan editàrem el llibre “La generació valenciana de 1930 i el seu temps” li vaig fer arribar un exemplar a la redacció de Saó, al carrer Garrigues. Fins fa ben poc temps que no havia sabut res d’ell. M’acompanyaven els seus llibres. I és així que al Llibre del professor en faig diverses referències explícites, com el fet que el seu poema Vinea mea electa” fora una lectura compartida amb “helenetes del temps d’ara” a les portes del Mercat Central. O, també, l’al·lusió, tan bíblica, a la “clau tan mestra”. Però, sobretot, trobareu el mestre Ferrer al poema dit “El mestre poeta”, amb qui dialogue in absentia, per dir-li que l’alumne, un dia es feu mestre. I que el seu record és un lligam amb aquella primera pujada a les escales del temple de Súnion, que fou el nostre primer institut, a la ciutat d’Alacant.


El mestre poeta

Ara ensenye català i el castell de pirates
m'espanta quan s'enfonsa en el meu cor de nata.
Salvador Jàfer

Vós, mestre Ferrer,
fóreu qui primer em dedicà
uns versos.

En les vostres classes
no parlàveu de Déu:
sense dogmes, tot era humà.

D’amagat, vaig fer meus
uns fragments amb figures
per a un vas minoic,
unes partitures laberint,
unes cançons per bressolar galàxies.

Tot allò que era un soll
ara em sura:
els versos de Quevedo
editats per Blecua,
músiques de la passió, teologies.

Amb vós, mestre Ferrer,
no hi hagué intimitat,
no travessàrem el llindar
de casa, no hi hagué adéus.

Arribat el temps nostre,
havíem cregut
que fer classes era marxar
per sarraïns a preïcar,
però ens retérem
de bon començament
tan sols amb pujar les escales
d’aquell nostre Súnion alacantí,
irrecuperable temple mirant la mar,
envermellits davant els matiners
somriures, far dels nostres dies.

Ara ja ho sap, mestre Ferrer,
hem viscut dels guanys rebuts,
girats d’esquena al patró,
fugint de l’escai i el cercle buit,
al costat de l’espurna jove
sempre, fent l’ànima forta.
I, ara que en sóc mestre,
li puc ben assegurar
que són els aprenents
els qui, també, em tiren.

El nostre Súnion d'Alacant (1987)



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada