El cosmos d'un institut

Vicent Borràs davant alumnes de batxiller de l'IES Campanar (18.9.2009)

“Un institut de secundària és el cosmos on es pot produir el miracle de la metamorfosi, que farà que els preadolescents que hi entren, quan en surten ho facen com a persones tocades per l’alè de la literatura. Aquests poemes d’Alexandre Bataller són el nostre espill”. Aquest és el destacat del text que Vicent Borràs publicà divendres passat (17.1.2014) al suplement Posdata del diari Levante. He d’agrair a l’amic Vicent el to de les seues paraules. I especialment haver remarcat, com a fil conductor del llibre, la recerca de la bellesa viscuda a les aules, com una mena de currículum ocult que ens acompanya. I considerar, per tant, que l’ofici d’ensenyar i l'ofici d'aprendre a viure són una mateixa passió.

La ràdio silenciada

Una pàgina del nostre llibre Tabarca 4

Els matins és l’hora d’escoltar Mònica Terribas, la veu que ha crescut amb nosaltres, perquè moltes nits del passat les acabàvem amb els comentaris directes d’aquell informatiu de culte televisiu dit “La nit al dia”. Al migdia sintonitze “L’oracle”, amb temes polítics punyents i tertulians que ens aportaven una interpretació distinta, on podíem escoltar algunes de les veus valencianes que ací ens neguen, com Josep Vicent Boira, que ha escrit de l’odi secular dels valencians capitalins cap a tot allò que fa olor d’horta. I, per això les portes i les muralles. El programa el presenta Xavier Grasset. Quan fa un temps vaig dur alumnes valencians a la ràdio, assitírem al programa que aleshores presentava el periodista de Vila-seca, a l’estudi 1, que mira a la Diagonal. Tot això és a la nostra memòria, perquè el meu sintonitzador només té que emissores caigudes en el silenci. De nit, en tornar a casa, escoltava “El café de la República” de Joan Barril, amb aquella música contagiosa, de ressons balcànics (“Nane Tsora”, interpretada pels Bratsch), que diu just això que ara ens manca: "no tinc falda, no tinc brusa..." Els caps de setmana, associe els matins a la veu imperativa de Sílvia Coppulo a “El suplement”. I, sempre, sempre, ens acompanya i en fa conhort Joaquim Maria Puyal, precís, incombustible i font de saviesa, en les transmissions dels partits del Barça. Aquest és l’únic paisatge sonor, català i en català, que ens quedava després del tancament de Ràdio 9. La resta, el buit lingüístic i colonial, un món sonor castellà i en castellà. Unes emissions que ahir, per imposició governamental, acabaren. L’últim programa que vaig escoltar era un valuós comentari sobre l’aportació del director d’orquestra italià Claudio Abbado, mort fa un parell de dies. Però el silenci imposat d’una ràdio no ha estat cap mort natural. Ahir a les vuit, els governants que el poble no es mereix –els eterns “índigenes indignes” en paraules de l’enyorat patriarca de la ràdio en valencià Toni Mestre- ens tancaren Catalunya Ràdio. Volen destruir-nos, fer-nos tornar al temps de la foscor, mentre els motius que funden la ràbia d’un poble es multipliquen. Ens queda internet. Mentre la llengua és cada vegada més oculta, sense cap gran mitjà en català que puga ser escoltat a terres valencianes, ens resta una realitat sonora virtual. "Gràcies i fins sempre a tota la gent del País Valencià", després de vint-i-quatre anys, aquestes han estat les darreres paraules emeses per ones valencianes.

Vetlada poètica amb Gaspar Jaén

Tornem d’una agradable vetllada compartida amb Gaspar Jaén. Aquesta vesprada, a la Llibreria 3 i 4 de València, dins l’edifici Octubre, hem fet la presentació del seu darrer llibre, Testament. Un llibre que, fins ara, semblava quasi clandestí, perquè és aquesta la primera presentació pública que se n’ha fet. Ha oficiat l’acte Núria Cadenes, reconvertida en llibretera, tan simpàtica i amable com imprecisa en els noms. Entre el públic, dues companyes estimades del meu centre de Campanar, Joana i Maria i l’icombustible Isaïes Minetto, el millor poeta valencià sense obra (per ara) publicada. Hem saludat el poeta i medievalista Rubén Luzon, el meu alumne més efímer. Entre la resta dels assistents, quasi una família, destacava la presència de Robert Archer, l’editor i estudiós d’Ausiàs March que, una vegada jubilat, acaba de fixar la seua residència a València. Ha deixat Londres i és ara entre nosaltres, tota una novetat. En acabar el vi d'honor, hem compartit un agradable estona de sopar a la taverna del Gat. A l’eixida, al Negrito, hem saludat Fran, també ausiasmarquià sense saber-ho, perquè moltes nits va visitar, al carrer Cabillers, “la casa on visqué Ausiàs March” en un particular viatge cap al país d’Itàlia. Hem continuat després la conversa amb Gaspar, a Quart de fora, aprofitant l’agradable nit valenciana.