Vetlada poètica amb Gaspar Jaén

Tornem d’una agradable vetllada compartida amb Gaspar Jaén. Aquesta vesprada, a la Llibreria 3 i 4 de València, dins l’edifici Octubre, hem fet la presentació del seu darrer llibre, Testament. Un llibre que, fins ara, semblava quasi clandestí, perquè és aquesta la primera presentació pública que se n’ha fet. Ha oficiat l’acte Núria Cadenes, reconvertida en llibretera, tan simpàtica i amable com imprecisa en els noms. Entre el públic, dues companyes estimades del meu centre de Campanar, Joana i Maria i l’icombustible Isaïes Minetto, el millor poeta valencià sense obra (per ara) publicada. Hem saludat el poeta i medievalista Rubén Luzon, el meu alumne més efímer. Entre la resta dels assistents, quasi una família, destacava la presència de Robert Archer, l’editor i estudiós d’Ausiàs March que, una vegada jubilat, acaba de fixar la seua residència a València. Ha deixat Londres i és ara entre nosaltres, tota una novetat. En acabar el vi d'honor, hem compartit un agradable estona de sopar a la taverna del Gat. A l’eixida, al Negrito, hem saludat Fran, també ausiasmarquià sense saber-ho, perquè moltes nits va visitar, al carrer Cabillers, “la casa on visqué Ausiàs March” en un particular viatge cap al país d’Itàlia. Hem continuat després la conversa amb Gaspar, a Quart de fora, aprofitant l’agradable nit valenciana.

Entre d’altres temes, hem recordat aquell moment en què Gaspar Jaén visità el centre de Campanar per presentar Fragments, una història d’amor que va ferir i entusiasmar el cor dels adolescents d’aleshores. Va ser el gener de 2000 quan Gaspar parlà de Fragments davant d’uns vuitanta alumnes de primer de batxillerat, a l’IES Campanar de València, que havien llegit el llibre. Aquests joves li plantejaven els dubtes propis d’un lector adolescent: “no és [el llibre] una forma exagerada de contar la intimitat?” “no et fa una mica de por que ho puguem saber tot de les teues relacions?” “realment li desitja sort a l’amat? no l’omplin els sentiments d’odi i de recança?”. Davant l’auditori, el poeta recordà el criteri d’utilitat de la poesia i la necessitat imperiosa d’escriure aquests versos. Fou certament, un impacte irrepetible. Gaspar sempre ha recordat aquell dia felicitari que donà peu a una relació que portà els nostres alumnes al mateix escenari il·licità on s’havien escrit els versos que havien colpejat el mestre i, de retruc, els seus alumnes fidels.

Per si us ve de gust acostar-vos al món poètic de Testament, us en recomane la lectura. La del llibre i, és clar, la del seu estudi introductori. Mentre el moment arriba, us reproduiré el text de la presentació que li hem fet:

Presentació de Testament de Gaspar Jaén i Urban

(València, 16-1-2013)

És per a mi una satisfacció presentar –per primera vegada‑ l’últim llibre de Gaspar Jaén, un poeta que m’ha acompanyat durant molts anys i una persona de qui en tinc l’amistat –de la mateixa manera que ha estat un tot un privilegi redactar-ne l’estudi introductori‑ i poder fer-ho a València, la ciutat on el poeta d’Elx sempre torna, perquè ací ha viscut i ha aprés el gust per tantes coses: el país, l’idioma, la cultura, la llibertat, els amors, la urbanística i les paraules. Un camí, que comença i acaba en el país de les palmeres, tantes vegades recorregut, immortalitzat als versos finals d’aquell “Cambra de mapes”, corprenedor i premonitori:

Hauré d'anar-me'n ja

d'aquesta ciutat buida que s'ha tornat desert

i on he estat tan feliç mirant el riu amplíssim,

pulsera d'alberedes, un collar de colomes.

Hauré d'anar-me'n ja cap a la llum primera.

(…)

Hauré d'anar-me'n ja on palmeres com temps

beuen sang i m'esperen. Tota la meua sang

s'han de beure. Tinc por que me gelen el cos.

Trenta-set anys separen el seu primer llibre de poesia publicat (Cadells de la fosca trencada, de 1976) d’aquest Testament de 2013. I, vista l’obra en perspectiva, tot al llarg del seus llibres trobem la configuració d’una obra poètica unitària definida per la precisió del llenguatge i de la mètrica, per la seua arrel estellesiana i per la utilitat i imposició de l’escriptura, com una necessitat vital, que s’eleva contra l’oblit des de l’elegia i la denúncia.

Amb aquest darrera entrega poètica, Gaspar Jaén, el poeta de la terra del sud, el poeta arquitecte dels versos , el poeta jardiner dels horts de palmeres, ens lliura un testament poètic que tanca una aventura poètica que s’inicià fa més de tres dècades. Un llibre que és, i es diu, un testament. “Com es fa un testament?” Què és allò que es vol llegar? Qui en són els destinataris? Aquest és un inventari testamental que alça acta d’uns bens atresorats per a uns lectors que en seran els marmessors. Uns bens amb una voluntat de perdurar, rescatats per un jo concret, en un lloc i en un temps determinats.

Aquest és un poemari que clou i condensa tota una trajectòria poètica. Un poemari marcat per la necessitat imperiosa de deixar un llegat que ha de transcedir l’existència del seu autor. Un testament pensat i llargament meditat on es deixa constància de la fi d’un cicle poètic. El testament d’un jo confessional, que narra el periple d’una vida i d’una llengua poètica que ha anat destil·lant-se amb els anys. Un testament, també, en el sentit de recopilació i refosa de llibres anteriors. Un llibre bastit amb materials poètics nous construïts sobre uns altres d’antics, en una mena de procés de repoetització, d’autotextualitat, que connecta les versions primeres amb unes de noves.

Recordar, viure i aprendre a morir. D’aquest exercici circular naix una poètica de la memòria, basada en el despullament del jo i en la retòrica de la intimitat. Uns poemes sorgits dels retalls d'un dietari, una poesia memorialista amb l’inevitable punt de localisme, amb paisatges i gents on es fixen els records i la llengua. Tot plegat, ben lluny de les múltiples màscares de la postmodernitat. I potser també per això, una veu seductora com poques, incitant i perdurable. Una proposta poètica amb la voluntat de transcendir cap a l'universal. De lectures múltiples que depassen la immediatesa de les vivències, els amors i els paisatges que evoquen.

Presentem, doncs, un llibre que és el llegat poètic del seu autor. Un llibre que continua un discurs poètic que edifica la memòria i exalta la vida, al temps que es prepara per la mort.

Els lectors hi trobaran un autoretrat del jo basat en l’evocació. Els poemes que el conformen descriuen el moment present en què es recorda, amb un moviment de vaivé des del moment recordat cap al mateix moment de l’escriptura. De tots els moments de la memòria evocats hi destaca el món perdut de la infantesa, simple en la seua imediatesa, aquell que la imaginació pot recrear amb l’ajuda de la memòria. El retorn als orígens personals i familiars, a l’Elx antic, n’és una constant.

Ell llibre està estructurat en quatre llibres, que són introduïts per dos sonets inicials. A l“Endreça” es fa la versificació de la dedicatòria del “Poema per a ben morir”, escrit en plena joventut, tota una declaració d’estima per la llengua, la gent i la terra (“Vodria dedicar aquest poema a la meua ciutat. A la ciutat d’Elx, allà baix, en el centre de la comarca més meridional que parla català. La ciutat d’Elx, polsosa de palmeres, com deia Salvador Espriu, al final del mapa”):

Oferesc aquests versos al que fou el meu poble,

Elx al final del mapa, de palmeres polsoses [...]

I, amb el “Pòrtic en blanc i negre” se’ns convida a entrar dins el món de l”Elx antic ple d’enyor”, autèntic protagonista dels poemes que han de venir, guiats per la mirada d’un jo que inicia un inventari.

Així, el “Llibre primer” agrupa en tres seccions vint-i-tres sonets

A “De re Aedificatoria” s’evoca el temps dels estudis universitaris d’arquitectura viscuts a la ciutat de València. Uns anys dolços que tenen el seu contrapunt en la “terra amarga” (“anys enlloc ja més dolços que en els versos de Jàfer”).

A “Per a una elegia incompleta” es fa una mirada retrospectiva cap al moment de retorn a Elx. Les palmeres i “la paüra que em gelassen el cor”. L’engany de l’amor en “un paisatge desfet” submergeix el “jo” en una “fonda tristesa”: “he viscut amb dolor l’emoció de veure / com el temps destruïa tot allò que estimava”. I s’evoca el temps d’escriptura a l’estudi de l’hort de Motxo (“a l’estudi de l’hort / vaig escriure frenètic, posseït pel dimoni”).

A “L’exili interior” la mirada torna al passat. Des de la infantesa al poble, a la casa, al barri de la Tripa, a la por de la infantesa, fins a la participació, com a arquitecte, en el disseny i construcció de la ciutat i els fets que feren desvetllar el sentiment d’odi, marcats per la mort de les palmeres.

I ara em trobe reclòs en el poble dels meus,

encerclat per la història, amb hores que no em deixen

la dolçor i el neguit dels companys de l'amor,

Al “Llibre segon” la llengua poètica es fa més sensible, si cap, a la parla col·loquial del camp d’Elx, perquè els poemes són l’evocació d’un món perdut. La riquesa de la llengua antiga de les rondalles i del cicle festiu contrasta amb la castellanització galopant de la ciutat actual, que fa sentir-se “forasters a ca nostra”. Estampes costumistes, de l’Elx d’una època passada: el món familiar, el bressol blau, les imatges i els personatges d’un temps.

El llibre tercer format per vint-i-sis sonets escrits en alexandrins justifica, per sí sol, el subtítol del llibre “Sonets de l’hort de palmeres” i el dibuix de “La casa de l’hort” triat en la portada. Un hort que és el paradís del temps feliç: “Les hores més felices de la nostra infantesa. Quan no existia el món”. L’antic jardí d’Ítaca com a locus amoenus, com a microcosmos i com a destí mític. Amb una mirada sobre un paisatge real amb significació simbòlica, amb l’ús de l’elegia com a evocació d’un temps passat i l’enyorança d’uns éssers estimats, amb una poètica de la sinceritat, amb la bellesa i puresa del llenguatge, amb la mestria en la tècnica del vers, i amb un sentiment cívic, que configuren Gaspar Jaén com un dels més alts poetes elegíacs, com Joan Alcover que hi és evocat:

Penjada d'una branca de la mimosa groga

veig una engronsadora on pujava de nen

feta amb uns vells cordams de munyir les palmeres

El poeta cultivador, que cuida el jardí i poda les hortènsies, que habita el paradís entre “flors dels antics vergers d’Elx” observa la vida que brolla i fa la crònica del dolor del pas del temps i la pèrdua de la cultura agrària, com ja havien fet els grans prosistes del noucents (es diguen Pla, Miró o Azorín). La història del poble valencià, d’antiga tradició agrària, es condensa en la història d’un hort, de trista fi.

La clausura d’un món motiva una escriptura que ens transporta a una pau horaciana perduda, la del poeta que escolta el cant de les cigales i escriu llibres de versos, que experimenta l’amor per la vida i el paisatge primigeni, seduït per la força dels topònims, des dels partidors de les séquies fins els noms dels molins:

Em ve dolor i ràbia al davant del final

del meu temps i el meu poble. Faig dels anys l'inventari

i em rebel×la la idea del triomf de la mort.

Al llibre quart, que s’inicia amb el poema “Ofegat al Nil”, dedicat a Salvador Jàfer i es completa amb unes proses que evoquen un temps on platges eren fetes de barraques, ens transporten als sonets de “Al país d’Itàlia” on el viatger solitari reivindica el dolç regust de viure al temps que n’assumeix la soledat:

Sé que hauré de tornar a la pròpia terra,

eternament ferit pel desig de tornar

a la mateixa casa, on tot em representa

Tot seguit els tres esborronadors sonets escapçats d’“Aproximacions a la mort”, dedicats a la mort i la memòria de Pier Paolo Pasolini, expressen amb descarnada cruesa, les pors i els límits de la vida, premonició dels versos d’”Inici de la mort”:

M’envoltaran de sobte els càntics de la Festa,

tindré amb mi l’oripell i les palmes de l’àngel

I com un retorn als orígens, clou el lllibre el “Poema per a ben morir”, que fou premiat als Jocs Florals de Barcelona de l’any 1980. Un poema que recità Gaspar en aquell homenatge a Celdoni Fonoll, editat en disc el 1984. L’audiciò del poema i la dedicatòria, mantenen, trenta anys després, el mateix poder hipnòtic i una força capaç de corprendre les ànimes més rocalloses.

El “Poema per a ben morir” condensa segurament, en el seu germen seminal, tota la poesia de Gaspar Jaén, la que havia escrit fins aleshores i aquella que encara estava per venir. El poema té, així, una força visceral ben profunda. Aquest homenatge a la terra, al Baix Vinalopó, és un recordatori als morts familiars i una preparació de la pròpia mort. A l’estil de les Ars moriendi medievals, el bon ciutadà es prepara de ben jove per a la mort inevitable i diu adéu als llocs estimats amb un enyor salvatge, que acosta el poema a les grans elegies que s’han escrit.

El poema és un plany exaltat a aquest petit país, on la nostra llengua té la seua simbòlica frontera, que és el camp d'Elx: "...salines de santa Pola, platges del Carabassí, / no us tornaré a veure mai".

Si em permeten, esmentaré un l’itinerari personal que m’ha fet tornar a una vegada més a l’Hort de Motxo, al físic i al mental, centre de la seua obra escrita i també dels seus dibuixos.

Com a professor, he tingut la joia d’encomanar el meu gust per la poesia de Gaspar a diverses anyades d’adolescents. I així recorde l’impacte de l’obra i de la coneixença del poeta entre alumnes valencians de Batxillerat, seduïts per la força dels versos de Fragments, amb els quals viatjàrem a Elx i coneguérem la casa de l’hort on el llibre havia estat escrit.

Com a persona, quan viatge a Elx ho faig amb els versos de Gaspar Jaén. El passat agost he baixat a la Festa d’Elx, i el matí del dia de l’Assumpció vaig tornar a l’hort de Motxo. El silenci i l’abandó regnaven ara en la casa, en el seu jardí abandonat, encara rabiós de frondositat. Cap senyal externa indicava que ens trobàvem davant d’un santuari literari. Tot és als versos i en l’inefable de la  nostra ment.

El destí crapiciós ha volgut que els fets sobrevinguts al l’Hort de Motxo, aquest hort de palmeres, paradís de la infantesa del poeta, hagen avançat, si es pot dir així, aquella mort inevitable de les coses, del paisatge, del món dels pares i els avis, i de la mateixa llengua.

Amb amb ràbia i tristesa, davant la desfeta del jardí, Gaspar ha explicat la vigència d’un poema escrit el 1979 “ara, obsessivament, amb fervor, recite (o potser em recita ell a mi), com una jaculatòria, en les meues nits d'insomni i vetlla d'aquests dies”

moriré amb la boca reblida de gesmil

estés a la terrassa de la casa de l'hort

que mira a migdia [...]

I, ara ja sí, amb aquests versos que ens recorden, com escrivia Estellés, que el principi la fi són la mateixa cosa, donem la paraula al poeta Gaspar Jaén.