Som els nostres mestres

Ahir cremaren les falles. La inèrcia del temps ens les fa viure de casa estant, al cor del Cap i Casal. Al nostre voltant ens han acompanyat uns dies de desmesura i d’excés. Quasi sense voler, aturem la navegació i vivim empesos per la festa que ens encercla. Dies de passejar la ciutat a totes hores, de descobrir carrers i racons enmig gents i gentada de diverses edats i condicions. També, els rostres coneguts a les falles populars i combatives. Una allau irrepetible de músiques populars que anuncia la nova primavera, un paisatge de concentració humana, tocat per l'estridència dels coets i la visió efímera i la sentor inequívoca del fum de la pòlvora i les cendres. Ahir cremaren les falles i el ritme de la rutina diària torna i fa difícil reconèixer-ne els rastres dels focs de març. On és ara l'olor d'oli fregit que invaïa la ciutat? Tornem a la vida real i ens notem desacompassats, perquè novament constatem que la roda del temps viatja sempre més apressa que el nostre cor.

I, un any més, la meua aportació a la festa l’he feta dins el llibret de la falla de la meua infantesa, la falla de la Vila Nova a Gandia, per evocar i glossar la figura del mestre decissiu: el pare Vicent Faus. Quan tens deu anys, els mestres et poden deixar una empremta de per vida. Aquell obstinat pare barbut, amb el seu revulsiu lingüístic, estigué present des de l’adolescència fins el temps de formació juvenil i, només per aquest deute, li devia aquest text emocionat.

El llibret, anomenat “Escola de felicets”, nascut des de la humilitat, ha recollit enguany guardons que avalen la feina ben feta per aquesta comissió gandiana, com són el premi al millor llibret de les falles de Gandia 2014, el premi a la qualitat literària, atorgat pel CEIC Alfons el Vell de Gandia i el 7é premi de la Generalitat a la promoció de l'ús del valencià.

Més enllà dels reconeixements, m’arriben les paraules de l’escriptor, crític literari i escolapi Enric Ferrer Solivares, que m’ha escrit fa uns dies per agrair-me “l’excel·lent i emotiu homenatge al P. Faus”. Un agraïment que és mutu i que es fa extensiu, una vegada més, a Héctor Serra que, en aquest mateix llibre circular de records felicitaris entre mestres i deixebles, em dedica un text impagable. I, tot seguit, el text que du la divisa "Som els nostres mestres".

Som els nostres mestres

Record emocionat del mestre i escolapi Vicent Faus

 

Vicent Faus a l'arxiu de Santa Anna (Gandia)

Molt del que ara som ho devem, en bona mesura, a la llavor que alguns mestres sembraren en nosaltres, en el moment just en què ho necesitàvem. Perquè un mestre, un bon mestre, és aquell que ens ajuda a ser nosaltres mateixos. A ser com ara som. I, passat el temps, l’exemple dels nostres mestres, en siguem conscients o no, actua com una mena de flama que ens mena a seguir endavant.

Als primers anys setanta, tots els alumnes de l’Escola Pia érem fills de valencianoparlants. Però només els qui venien dels pobles de la Safor parlaven valencià entre ells. Fou un mestre, el pare Vicent Faus, qui ens va fer caure a tots del cavall. Recorde el dia transcendental en què tot va canviar. Després d’una de les seues classes, amb uns deu anys, vaig tornar a casa i vaig dir amb convicció que jo parlaria sempre valencià també a casa, amb els pares, els avis i els germans. Si gire els ulls enrere, puc afirmar que ha estat la persona que més m’ha marcat en aquells anys en què eixíem de la infantesa. I, si ara parle conscientment i escric en valencià és, d’alguna manera, per aquella llavor sembrada pel aquell escolapi barbut. I, com jo, altres companys de generació en reberen el seu mestratge i influència decissius.

Ensenyar valencià en aquells últims anys de la dictadura era, per als pares i els monyicots que encara érem, tota una novetat. La llengua es feia present als butlletins de notes amb una enigmàtica expressió: “llengua vernacla”. Per què, aleshores, la llengua no tenia nom? Per què els nostres pares tampoc no l’havien estudiat mai? Tot eren ombres en aquella cova platònica que habitàvem. Ensenyar valencià era una novetat. I això ho percebíem en la manca d’uns llibres de text, semblants al de la resta d’assignatures, acreditades per una llarga tradició escolar. Els materials eren els llibres de la col·lecció “Els vents del món” que editava el pare Riutort, amb aquella maquetació bàsica, amb una tipografia de màquina elèctrica, amb dibuixos fets a ploma, sense cap ornamentació gratuïta. Eren uns llibres bàsics, però contenien tot el món, perquè estaven escrits en aquella llengua que tots al nostre voltant parlaven, però que ningú no escrivia. Eren lectures diverses que ens acostaven a una identitat col·lectiva que restava oculta, com les mateixes rondalles, les cançons i els jocs populars, que els mestres pionens començarien a introduir a les aules per aquells anys. La seua renovació pedagògica no afectava la metodologia sinó que tocava de ple la base del sistema. Calia alfabetitzar uns alumnes en la llengua viva, en la llengua del poble. En aquella tasca pionera, va saber percebre com ningú que, des de l’escola, calia fer esforços per evitar la galopant interrupció de la transmissió intergeneracional de la llengua.

Recorde la ironia de les seues classes. Les seues dites memorables. Fins i tot, alguna de les seues propostes formen part encara de la nostra memòria formativa. Recorde que, durant les vacances de les falles, ens va proposar un treball singular. Havíem de cercar, en els cartells explicatius dels monuments fallers, allò que consideràrem lingüísticament erroni. Ens va dir que agafàrem una llibreteta de mà i una llapissera i que, mentre recorríem la ciutat, havíem d’anotar tot allò que consideràrem com una errada ortogràfica o gramatical, segons la nostra pobre consciència lingüística. Sense saber-ho, aquesta proposta va fer que ens aficcionàrem a veure les falles d’una altra manera. Una forma de mirar, a partir de la llengua, que m’ha acompanyat fins ara. Quan vaig deixar l’escola i vaig passar a l’institut, em vaig traslladar a València. I, recorde com en les meues primeres falles valencianes, amb una ingenuïtat colossal, vaig voler fer una tasca semblant, amb una llibreta que quedava curta per les dimensions inabastables de l’extensió i volum de les falles al Cap i Casal. Potser per això, no hem pogut viure ja mai les falles, sense un l’estimulant recorregut urbà a la recerca de la llengua feta sàtira i vers.

Recorde també la seua fermesa, les seues idees tan clares i convincents. Un dia va reclamar voluntaris entre els alumnes de l’últim curs per col·laborar en una mena d’”Operación Rescate”, aquell programa televisiu de recuperació arqueològica que ens agradava tant. Ens va dir que havíem de reconstruir les restes dels taulellets ceràmics del segle XVIII, fets miquetes, recuperats de l’ermita de Santa Anna, que ell havia disposat en una aula buida. Mitja dotzena d’alumnes arribàvem durant les hores del pati, amb l’esmorzar en una mà i en l’altra un fragment que havíem d’encaixar en algun dels múltiples trossos perduts. El resultat d’aquella restauració perdura i es pot veure si pugem a l’ermita.

La introducció del valencià en la litúrgia fou una altra de les seues revolucions. Perquè la població devota havia estat acostumada a escoltar les “divines paraules” només en castellà o en llatí. Assistir a la misssa dominical de les onze equivalia a ser davant d’un model formal i públic de valencià oral que difícilment podríem trobar a la ciutat en cap altre lloc. Recorde que la meua uela, la senyora Angelina, li tenia una especial predilecció. No faltava mai a les misses diàries, sempre matineres. Tot i que li enutjava enormement escoltar el valencià dalt l’altar, amb el canvi de les oracions bàsiques, o el registre tan elevat (el “sapiguem” que li rebolicava la panxa), reconeixia en el pare del valencià un home de fe que feia unes obres que es feien visibles, per exemple, en el renovat retaule de l’Escola Pia. A l’àvia li agradava especialment la seua conversa planera, de qui destacava la seua fe incombustible. Perquè el pare de la barbeta, que sempre tenia pressa, trobava el moment, sempre breu però atent, per a fer el barret amb les devotes més constants.

Puc afirmar que Vicent Faus va ser, com a mestre, el meu agent provocador, tot i que mai no he conegut ben bé la persona. Era un savi, que dedicava moltes hores a l’estudi, però sobretot era un home d’acció. Recorde que els majorots de l’escola l’anomenaven “sapo” i, amb aquest nom de guerra, em ve sempre a la ment una pintada escrita en una paret a la vora de la plaça de les Escoles Pies. Qui era realment aquest home geniüt i obstinat? Quina força l’empenyia a mamprendre empreses tan decisives i perdurables? En aquella Gandia en blanc i negre, on vagarejàvem sens rumb, com imbuïts per l’esperit de Paco Maria, en aquella Gandia que tenia la música de la pilota de vaqueta rebotant per les parets del trinquet, en aquella Gandia rica i derrotada, resplendent i grisa com un ermitori abandonat que esperava ser alçat, la tasca del pare Faus era la d’un heroi quasi mitològic.

La nostra ment sempre torna a l’escola, perquè busca refugi en la infantesa. Quan vaig veure unes imatges de Joan Manuel Serrat tornant als Escolapis de Sant Antoni a Barcelona, jo evocava el pare Faus, que també hi va ser alumne com a fill de valldalbaidins emigrats, aprenent al recer de Montjuïc els misteris i la importància de la llengua. La meua secundària la vaig fer a València, on la llengua era encara més oculta. El meu primer xoc amb la nova realitat, en aquell esperançador any 1977, fou enorme. Jo ja sabia, des d’aquell moment, que dedicaria el meu temps i els meus esforços a aquella llengua en què el nostre mestre, tossut i dedicit, ens havia alfabetitzat.

El diumenge que el van atropellar jo havia anat a la Mostra de Vins i Aliments que s’osrganitzava al llit del riu Túria. Mentre buscava aparcament, vaig passar per la cantonada dels carrers Arts Gràfiques i Doctor Moliner on, unes hores abans, un vehicle tot terreny, conduït per un jove de vint-i-un anys, li havia segat la vida. S’havia alçat d’hora per practicar la caritat, abans de dir la missa dominical de les nou en valencià. Aquell diumenge d’abril del 2010, el valencià no s’escoltà a la parròquia de Sant Pasqual Bailón.

El dimarts següent el soterraren a València. La cerimònia, multitudinària i emotiva, fou a l’Escola Pia del carrer Carnissers. Hi vaig acudir pel meu compte. Encaban de dinar, sol i de dol. El temple circular era ple. A l’escola, la vida seguia el seu curs. Hi assistiren les autoritats diverses. Dos dies abans de la seua mort l’ajuntament de Gandia l’havia proposat com a fill adoptiu de la ciutat. A l’homilia del funeral, el pare rector recordà les paraules de l’evangelista Mateu (“que no sàpia la teua mà esquerra allò que fa la dreta”) per explicar un dels misteris de la seua personalitat, que sense que ningú no en sabera res, ni tan sols els seus germans, s’alçava a les cinc cada diumenge per anar a repartir menjar als necessitats.

Quan ara mire per la finestra de la finca de Ferro, evoque aquells dies que fugaçment podia imaginar el pas actiu del pare Faus, les seues hores d’estudi a la cambra. Quan ara puge a santa Anna, cada any, per la nit de nadal, busque en el cant de la Sibil·la, en aquella jove sacerdotessa que canta a l’altar, una profecia que faça unir l’origen i la fi. Toque els taulells ceràmics de les parets. Busque amb la mirada la botija que el, també enyorat, germà Federico tenia sempre a punt amb aigua fresca. Contemple la meua ciutat, el castell de Bairén, la marjal, amb la mar al fons. Contemple la història. És aleshores que recorde els mestres que m’han fet ser com ara sóc. Com aquell visionari home d’acció, aquell benicoletà universal, fill adoptiu de Gandia, que va fer de Santa Anna un far contra la boira, que va educar en l’estima i coneixement de la llengua moltes generacions de gandians i que ara és a la memòria de tants ciutadans. Jo li reconec la llavor que ha determinat la meua dedicació d’ensenyant, com una mena de llaurador etern.