UA-38196275-1

dijous, 27 de març de 2014

Passeig d'aniversari


El meu passeig d’avui no ha estat el de Narcís Comadira –Un passeig pels bulevards ardents‑, per bé que hi haja sedes que m’abrassen, ni tampoc el de Jaime Gil de Biedma –“Barcelona ja no és bona, o mi paseo solitario en primavera”‑. Més aviat, s’ha aproximat al de Joan Vinyoli –Passeig d’aniversari‑ que ens recorda la lliçó bàsica del temps: Mai-més i Sempre són germans / irreconciliables, de naixença, en l’home”.
El passeig del vint-i-uné aniversari de la mort d’Estellés m’ha dut a les coves de Paterna, des d’on he albirat la seua torre, símbol de la història, de la memòria, de la finitud de les nostres vides i de la permanència de les generacions.
He passat el matí en una d'aquelles coves, la Cova Gran, treballant. La lliçó del temps em crida a seguir les passes del meu admirat Ricard Blasco, per qui aquesta data que avui evoque fou l’inici de la publicació de la seua obra erudita o, com Joan Brossa, que aprofità per donar a conèixer la seua Poesia rasa, o, potser com Marià Villangómez, que abandonà aleshores la creació poètica per dedicar-se només a la traducció. Però les cinquanta raons que ens ressonen ens aboquen directament a Gabriel Ferrater, que ja se’m féu present el passat divendres amb l’emissió per TV2 del documental “Trabajos de seducción perdidos”, fill d’aquell altre documental d’Enric Juste anomenat Metrònom, que AF, l’última alumna ferrateriana reconeguda, ens dugué, com una penyora, a aquella tertúlia de la històrica cafeteria del vell edifici de Montolivet.
I, per reblar el clau en la insistència del temps, m’ha arribat fa un parell de dies una fotografia del 1987, presa en la nostra casa d’Alacant, quan encetàrem la vida de professors. Una foto amb quatre xicots, abillats d'època, i una dona. Érem tan joves! Els mateixos vint-i-tres anys d’aleshores són els que avui ha fet MM, l'alumne que ahir a la nit em vingué a saludar, perquè li signara un exemplar del Llibre del professor i, entre d'altres amenitats, per fer-me memòria d’aquella passejada burjassotina seguint el reclam de la molsa que ens havia unit. Aquest jove, seduït al temps pel dialecte, per l'estàndard i per la cultura anglesa, és un pou de coneixements de la ruralia valenciana, i així em comentà que al poble, quan algú fa els nou anys,  deixa ja de celebrar els aniversaris, perquè fer-se adult significa deixar les joguines, els contes de fades i deixar de creure en els reis. Li vaig recordar que Josep Pla experimentà aquest sentiment de normalitat quan deixà la casa dels pares: “Una de les coses agradables de la família sembla ser la incapacitat de convertir una qualsevol escena –grossa o petita– en espectacle”. MM, el jove de la Costera, em confessà que els versos que m'havia llegit eren com frases que jo li havia dit, que parlaven com jo ho havia fet abans amb ell. Cert, perquè han nascut com una guia espiritual. I, per por que el company se'm desnortara més, no em vaig poder estar de traure la vena pigmalionista: “No t’escoltes mai qui et parle d’egoïsme, no vulgues ser aquell que no ets, guarda distàncies amb el simulacre que la vida diversa ens depara.”
El conhort d’aquesta jornada m’ha vingut, també, des de la casa on vaig nàixer. La mare que ha trucat al dematí per fer-me'n recordatori (“d’un ventre trist eixir m’ha fet natura”), després les paraules amables del pare amb perfum d’aigües del Vernissa, i a les cinc el record, de Bèlgica estant, de la germana que es fa visible. Tot això que els missatges electrònics d’una màquina, que també arriben, no poden guarir. I, encara amb la llum encesa de l’horta, el cel de primavera, he entrat al cementeri de Burjassot. Inevitablement, hi hem tornat. M'acompanyava la dona de la foto d'Alacant. Cert que som ara uns altres, però no hem deixat mai de ser aquells joves carregats d'il·lusions. Al cementeri, un recinte familiar i integrat en el paisatge del camups de Burjassot regna el silenci i un cert aire d'abandó. Els vius han d'ocupar-se de la vida. Un passeig íntim, a la fi.

5 comentaris:

  1. Moltes felicitats. Et recorde llegint un dels poemes que més m'agrada del teu llibre: "Escriure't versos".
    Aprofite per felicitar - te també pel llibre i agrair-te el teu mestratge. Tens raó la llavor germina i creix.
    Espere que coincidim i em pugues signar el llibre.
    Tinc records i molt bons.
    Isabel

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les teues paraules. Per no esborrar el record. Per ser llavor que germina. Per tindre aquest esperit vital i ferraterià. Per ser lectora fidel. Per voler reunir companys al voltant d’uns versos. És per això que el professor escriu versos als agents provocadors que fan que file seda (per cert, on llegia jo “escriure’t versos”?). És per això que el temps és tan important i per això la joia i la por es renoven cada curs a parts iguals. Aquest és, precisament, l’esperit de Gabriel: “Gabriel hubiera disfrutado viviendo con todos sus amigos en una especie de comuna, donde les hubiera tenido permanentemente a su disposición para hacerles oír su última idea pintoresca”. (Servià, J.M., Gabriel Ferrater, reportatge en el record)

      Elimina
  2. Company,

    Com tu, ahir, jo també vaig fer el meu passeig d'aniversari. No t'espantes. No va estar un passeig físic, més aviat va ser un passeig introspectiu. Una mena de balanç que la meua hisenda personal em reclama cada cert temps, una cita ineludible a la que no falte quasi mai.

    M'estalviaré detalls per remarcar dos pensaments clau estrets d'aquell passeig.

    El primer, molt tranquil·litzador, lleva del meu cap tota cabòria ferrateriana referent a l'edat. Me n'he adonat que la meua personalitat moderada que només brama i s'encen en flames en comptades ocasions, m'ha atorgat el dubtós honor de la maduresa. Podem dir-ne que fa anys que sembla que en tinga més dels que cumplisc. Prova n'és la sorpresa mostrada pels companys xilens a l'assabentar-se dels anys que tinc.

    El segon queda reflectit en uns versos dels Manel. "Els anys, en fi, ens han fet com homes." I malgrat tot això em sent tant lluny del que eixa paraula tan feixuga comporta que m'haig d'amagar darrere la meua barba per tal que la gent continue pensant que és així. Aquest pensament podria, en certa forma, contradir el primer, però com tu bé saps "la vida diversa té el do del simulacre" i les absurdes regles del joc per les quals aquesta es regeix permeten i normalitzen aquest tipus de contradiccions.

    ResponElimina
  3. Un matí es transforma quan una acudeix a la crida de Vinyoli. Un matí es transforma quan uns quants lletraferits i uns altres d'aprenents es reuneixen un dia fred per ser abril (canviarem la temporalitat de la cançó dels Manel) i s'endinsen en un passeig d'aniversari un mica anòmal que acabarà per revelar que uns ulls de naufragi també lligen els mots que el vell mariner comparteix en la seua pissarra de la vida i, per tant, hui "Plena de muses ferides per sempre per claus rovellats en cançons de poetes vulgars (encara que Vinyoli no siga un poeta "vulgar")" s'ha decidit a fer palesa aquesta lectura. Serà per l'últim vers de Vinyoli o serà per haver recordat aquella ruta feta a 3r de magisteri on descobrirem aquelles coves de Paterna, junt a la seua torre, que s'anima a escriure't. O serà per haver-li compartit aquestes anècdotes davantmà i voler-les comentar per, d'alguna manera, recordar-hi tot el que li ha aportat conèixer (o redescobrir) Ferrater, Estellés, Paterna, Burjassot, etc de la mà d'un professor de "Formació literària per a mestres" (entre d'altres) ara nostàlgic.

    ResponElimina
  4. Confesse que la sessió matinal del club de lectura, molt plaentera i participativa, m’ha deixat abaltit quan he tornat a casa (“La casa, ara sí”). Els versos de Vinyoli no han estat cap broma. Els duia al cap però ara, compartits amb vosaltres, m’han foradat l’ànima. Vosaltres sou joves, no teniu per què patir, aneu als balls de carnestoltes, podeu viure sense records. La gota de rou s’ha convertit en verí. Les imatges han sacsejat el cor. La sala on tot són records i no hi ha futur. El desert on van desapareixent els camells. La constatació del dolor. La vida feliç de l’hipopòtam. Els animals engabiats. La sensació que anem sense mans. El vi de la pròpia vida compartit. Res ha estat superficial. Deu haver estat el poder evocador de les paraules. Deu haver estat per haver esmentat Ferrater. Deu haver estat el fet de recordar el meu passeig d’aniversari. No tinc, per ara, respostes. Sóc a la font i bec. Se m’ha passat la vesprada llegint Ausiàs March, aquest altre germà.

    ResponElimina