Viure no és necessari, navegar sí

Navigare necesse est, vivere non necesse. Cal navegar, no cal viure. Aquesta és la cèlebre frase amb la qual, segons relata Plutarc, Pompeu va arengar els seus mariners quan aquests es negaven a embarcar davant l'amenaçador estat de la mar per recordar-los que el deure està per sobre de qualsevol por o de qualsevol circumstància. Fernando Pessoa la transformà en un bell poema, “Navegar é Preciso”, que comença així:

Navegadores antigos tinham uma frase gloriosa:

“Navegar é preciso; viver não é preciso”.

Quero para mim o espírito [d]esta frase,

transformada a forma para a casar como eu sou:

Viver não é necessário; o que é necessário é criar.

Caetano Veloso va compondre la cançó Os Argonautas després del seu pas per la presó el 1969 i el seu exili. Veloso es va basar en el poema de Pessoa, i amb música de fado expressa el seu lament per les persones que lluiten, com Jasó i els Argonautes, per vèncer els obstacles de totes les mars. Entre les versions que se n’han fet de la cançó, m'arriba especialment a l'ànima la de la portuguesobelga Lula Pena.

El professor, cada curs, emprén una navegació en què s’hi juga la vida. Prou que ho sabeu i n'hem parlat. No estem sols. He conegut companys de feina que, arribats en aquest punt, s'obliden de viure. Navegar és una feina difícil, que requereix totes les atencions i esforços. En aquest quadern, voldria haver-vos narrat, des de fa dies, els avatars viscuts durant les últimes setmanes, bona part dels quals he compartit amb navegants, units en la travessia per l’atzar. Navegacions nocturnes per sales de teatre on es dramatitzaven les pors de la infantesa o diürnes, cercant, entre els infants, els misteris de la invisibilitat. Joves que passegen per santa Catenina, per la plaça de Nàpols i Sicília o pel portall de la Valldigna. Descobrírem que tothom pot fer teatre, fins i tot els actors i que es pot fer teatre en qualsevol lloc, fins i tot dins dels teatres. Sessions acadèmiques de congrés, desentranyant els misteris de l'ensenyament de la gramàtica, on hem divulgat públicament les investigacions dels últims mesos, on hem departit amb especialistes i hem conversat amb joves que descobrexien les fronteres de les recerques més específiques. Contra la nostra diversitat, contra el nostre pensat i fet, la visió dels bàrbars del nord, categòrics i assenyats.

I, una nit de divendres, feliç i cansat, després de compartir les copes de la joventut, el professor arriba a casa inquiet i, caigut en un abisme insondable, descobreix per a la seua desolació que ha perdut el pendrive on havia anotat i escrit tots els seus pensaments, apunts i treballs, des del primer de setembre. Aquella nit, com no pot ser d’una altra manera, no dorm. Deambula per la casa i busca i rebusca entre les costures de la jaqueta, la motxilla, el maleter del cotxe i les butxaques foradades dels pantalons. La pèrdua és una petita mort, una tragèdia intransferible, personal i irrecuperable. Aquella nit pensa en navegacions enmig la tempesta. S’enrecorda dels exvots mariners oferits per navegants que han salvat la vida, vistos a Notre Dame de la Garde de Marsella. I pensa en la història de Joan d’Eixarch, aquell noble valencià del segle XV que se salvà d’una tempestat i, com a promesa, féu construir el Convent del Socors als afores de la ciutat emmurallada de València. Un espai que és, de fa anys, la seua vista diària, des de l’observatori de la talaia on aquest professor mariner passa les hores i els dies. Eixarch havia conegut la Mare de Déu del Socors al convent agustí de Palerm, aquesta ciutat siciliana tan semblant a la nostra, i va trobar que havia d’erigir un convent, just el 1501, després que d'una aparició mariana a Roma, proclamant aquella frase per a la llegenda: "Jo seré el Socors de València".

En fer-se el dia, un dissabte silenciós i fred, el professor torna a recórrer l’itinerari de la nit anterior. A desfer el camí. Abans escriu a l'alumne observador de la nit anterior, aquell que tot ho mira amb detall. Troba els carrers deserts. Personal de neteja. Pares que acompanyen els fills. Res no indica els moviments de la gentada dispar de la nit anterior. La taverna irlandesa és tancada. Cap rastre a les voreres. Sense massa convicció, torna a l’edifici universitari. Pensa que estarà tancat, que haurà de parlar inútilment amb el guarda de seguretat. Aquell matí, curiosament, hi ha una porta oberta. Només hi ha un parell de xicons amb motxilles, ja dins, esperant algú. Travessa la tanca. Els seus passos el duen al lloc  exacte de l’immens aparcament on havia pres el vehicle, amb els alumnes, la fosca nit anterior. Ara, un desert. Fulles seques per terra. Soledat absoluta. Vent. I, allà, a terra, amb el seu llacet i la seua tapeta, hi és el pen! El miracle s’ha produït. Són les nou del matí d’un primer de març. Ebri d’emoció i alegria, el professor truca son pare per felicitar-li l’onomàstica. Pensa en sant Rossend, en Eixarch, en el Socors. Hi comparteix el seu ànim transfigurat.

La navegació tempestuosa l’ha deixat exhaust. L'apocalipsi descrit per Ausiàs March en aquella tempestat del poema "Veles e vents" s'ha fet present. La gran por ha fet surar, en la seua rebolicada mar interior, secrets ocults. Ha tardat un temps a recuperar les forces. Salvat del naufragi, ha vist novament els joves, amb els quals ha repassat els fets viscuts, els aprenentatges a fer. Ha fet esquemes i ha dissenyat treballs. El navegant no pot aturar la seua navegació. Hi ha ports que aguarden. Illes on fer estada, territoris per conquerir. El navegant anota només en el seu quadern aquelles mirades efímeres d’emoció compartides, la resposta d’uns esguards, les paraules d’alegria, algun vers, tot allò que serà, almenys per a ell, associat a uns llocs, a uns racons idefugibles de la ciutat, mentre ell ha de seguir conduint la nau, atent a les brúixoles i sextants. El navegant s’oblida, una vegada més, de viure. Tan sols navega.