El més bell i difícil dels jocs

Ensenyar és una feina tan bella com difícil. Així ho he escrit als versos inicials del poema “El tauler i el simulacre”, que prenen la imatge del joc dels escacs, amb les seues regles precises i, en el cas de la partida continua i continuada que té lloc a les aules,  amb unes peces (de fusta de boix i, en algun cas, d'ivori)  que es presenten davant nostre perquè les acabem de tornejar. Un tauler sempre encés, com descriu la tradició dels escacs amorosos. Com una declaració de principis, hi faig meu l'esperit del vers del príncep de França Charles d'Oleans: "J'ay aux échecs joué devant Amour". 

He jugat als escacs damunt taulers encesos.

Davant amor també, en nits d’insomni.

Des d’un octubre plujós de fa més de vint anys,

sobre un escaquer plegadís,

amb peces encara per tornejar,

pense i jugue el més bell i difícil dels jocs.

Més enllà d’aquest tauler,

la vida diversa té el do del simulacre,

les regles del joc en són unes altres.

A dintre, tot té un ordre:

aules, corredors, escales i pati.

A fora, el món en construcció,

una intempèrie d’artificis.

Precisament amb el títol "El més bell i difícil dels jocs", la reconeguda revista de poesia Reduccions, editada a Vic, a la secció "Llibre" de la seua seua web, ha publicat una impagable ressenya del Llibre del professor, escrita per Vicent Borràs. Agraïm la difusió d'aquest text, que també reproduïm ací.

El més bell i difícil dels jocs

Vicent Borràs

Avalat pel Premi de Poesia Roís de Corella de 2012, dels XXX Premis Literaris Ciutat de València, ens arriba el Llibre del professor d’Alexandre Bataller (Gandia, 1964), de qui ja coneixíem altres preocupacions de caràcter etnolingüístic i filològic (per exemple l’estudi i l’edició crítica del Liber de les costumes dels hòmens e dels oficis dels nobles sobre lo joc dels escacs), a més d'altres treballs sobre didàctica de la llengua i literatura (ja bé siga en format de ponència o de llibre, de taller literaris per a joves o rutes literàries per la nostra geografia cultural). Però la seua poesia, llevat d’algun text dispers, havia restat oculta i inèdita fins ara que veu la llum amb aquest recull de poemes.

El fet que els cinquanta poemes que configuren el Llibre del professor hagen estat escrits al llarg d’una vintena d’anys no resta unitat al poemari; ans al contrari, n’augmenta la significació última, perquè una sàvia i repensada disposició dels textos ens els mostra com una proposta poètica, que afegeix un plus de sentit, per damunt de cada poema concret, tot oferint un nou dibuix global. Cada poema, com la peça d’un mosaic enorme col·locada al lloc correcte, contribueix a configurar una imatge, que només prendrà valor si s’observa des de la distància justa: la passió per l’ofici d’ensenyar no és distinta de la passió per l'ofici d'aprendre a viure, es retroalimenten, interactuen en aquest escaquer que és la vida. La vida, però, és diversa i múltiples són les realitats que la composen; així les coses, la mirada de l'autor s'ha volgut centrar en allò que és la seua vida: el cosmos d'un institut d’ensenyament secundari, allà on es pot produir el miracle de la metamorfosi, que farà que els preadolescents que hi entren, quan en surten ho facen com a personetes tocades per l'alè de la literatura.

Els poemes, nascuts molts d’ells a partir d’una anècdota concreta (ja siga un intercanvi escolar, l’esclat d’una pregunta innocent, la jubilació d’un company de claustre o la lectura d’uns versos, posem per cas), s’organitzen al voltant del calendari que marca un curs acadèmic. I és justament ací on entra en joc la visió íntima i personal que caracteritzen els versos de Bataller: l'anecdòtic d'un moment fugaç a les aules o als laberints escolars transcendirà, a través de l'abstracció, en categoria. Com a bon lector de Ferrater, el poeta coneix les paraules del de Reus i les fa seues: “Ben poca cosa és un poeta si no és capaç de redactar sense angoixes, pas a pas i en qualsevol moment, amb una assegurada eficàcia estilística, qualsevol motiu que hagi arribat a concebre amb claredat. Òptimament, tot poema hauria d’ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir en una paraula, divertit.” Això mateix és el que trobem al llibre de Bataller: poemes clars, lúcids i apassionats, els quals, a més, ens descriuen, a través dels esdeveniments quotidians, el posicionament moral del jo poètic davant la realitat que l’envolta.

Ara i ací, el professor en iniciar el curs s’enfronta a “l’àrdua tasca d’alçar / de nou l’edifici”, i es planteja el repte com una partida d’escacs “contra la freda estructura, / contra els tres pals del treball, / contra l’engranatge del poder, / contra la llei de la misèria, / contra la impostura quotidiana, / contra la incomprensió gratuïta”. Al seu davant els alumnes són “peces encara per tornejar” i per això pensa i juga “el més bell i difícil dels jocs”. Parla dels escacs. Parla de l’ensenyament. Parla de la vida. Amb els versos i els textos d'altri com a pretext i com a arma, davant el lector atent van apareixent els llocs i motius habituals, és a dir tota la litúrgia pròpia de l’any acadèmic i els espais físics i metafísics d’un institut (les aules, els corredors, les guàrdies, les pissarres, les sales dels professors, la sala de fotocòpies, el punyent diàleg amb el jovent...), mentre a fora, hi ha “el món en construcció / una intempèrie d’artificis”. Davant aquest panorama entre professional i vocacional, i que en els temps actuals dissortadament és carn de notícia o de queixa laboral, és remarcable (i lloable) l’actitud de l’autor: sovint entusiasta, sempre apassionada i brillant, de vegades irònica; i sempre mostrant un difícil equilibri entre el pigmalionisme i l’enamorament cap a l’objecte de les seues preocupacions (“recordeu-me demà com jo us contemple avui”, exhortarà els alumnes quan ja l’olor del comiat comença a palpar-se).

D'altra banda, per tot el llibre sura un diàleg constant amb el mateix autor, amb l’alumnat, però sobretot amb alguns textos, els autors dels quals són més o menys explicitats a través d’una citació, però en altres ocasions esdevenen subtils al·lusions i, encara en altres, reten petits homenatges a l’Olimp poètic particular del nostre poeta. Aquests textos i autors tracen el full de ruta, la bibliografia d’un currículum ocult, els fonaments d’una matèria no sempre avaluable com és acompanyar uns adolescents en el trànsit cap al món adult, per tal que cresquen feliços d’una sal exaltada i esdevinguen futurs ciutadans, lectors i, per què no, també autors. La nòmina d'intertextualitats seria llarga però hi trobarem noms tan dispars com Ausiàs March o Serge Gainsbourg, Estellés o Salvat-Papasseit, J.V. Foix o Juli Bustamante.

En els poemes, Alexandre Bataller tira mà d’un repertori ampli de formes i recursos, que fan que els seus versos es deixen llegir tot acaronant l’epidermis i l’oïda. L’autor no se sent víctima o abanderat de propostes hipòcrites i fàcils, per això no defuig els metres i les estrofes que la tradició posa a l’abast, però sense sentir-se’n esclau, amb la qual cosa els alexandrins o els decasíl·labs compartiran escenari amb els versos lliures i blancs. Així mateix volem observar, ni que siga de passada, que al llarg del poemari podrem trobar distints tons, ja que, llegint els poemes, tenim la sensació que realment es tracta del llibre, del dietari, que escriu el professor; de manera que, en aquesta crònica d’un curs fictici (en realitat al darrere dels poemes, ja ho hem dit, hi ha més de vint cursos!), el jo poètic de vegades reflexiona sobre un fet, d’altres està vençut per l’elegia, però també en ocasions amb enginy i humor ironitza, per exemple, davant la comèdia d’un qualsevol dinar de jubilació per transcendir i parlar de l’expulsió del paradís que suposa abandonar “el més bell i difícil dels jocs” .

Des d’ací, animem, doncs, a la lectura atenta d’aquest quadern de bitàcola a tot aquell que transita aules, que és sensible als vents adversos i que s’interessa per això tan simple i complicat alhora que és la vida i el pas del temps. Davant l’allau de propostes poètiques, moltes vegades insípides, agraïm i aplaudim aquests versos sòlids, que no han estat improvisats, sinó que, d’un gest d’ulls adolescent, Alexandre Bataller posa en marbre el color de la mirada jove i eterna.