El vol d’un jove poeta

Els últims anys han estat els de la descoberta dels universitaris posseïts per la passió expressiva pel llenguatge, per la poesia. Un dels més visibles ha estat Joan Castellano, l’inefable alumne de somriure irònic, amb el seu punt díscol, com Ícar, sempre atent  a les meues paraules, observacions i comentaris (sobre la literatura, la vida i l’educació), fins al punt de saber-los de memòria i reproduir-los fins a extrems sorprenents. Han estat moltes les converses i les paraules compartides dins i fora de les aules (també s'ha manifestat com a lector i comentarista del present blog). Fent-se i desfent-se, l'hem vist crèixer fins começar a volar sol. És per això que, quan m’ho va demanar, no vaig poder negar-me a escriure-li el pròleg del seu primer llibre de poesia, Icària (Germania, 2014): “L’escriptura poètica com a forma de coneixement i desplegament d’ales”.

La redacció del pròleg duia implícita la presentació del llibre a Benissanó (el Camp de Túria). L’acte tingué lloc despús-ahir. Benissanó és una població d’uns dos mil habitants envoltada de muralles, que conserva un castell bellíssim que data de la segona meitat del XV (per a Joan Fuster, sempre tocant de peus a terra, “més sembla un xalet capriciós que no pas un alcàsser”). Tots els alcaldes dels temps recents han estat adscrits als partits més conservadors que hom puga imaginar i, curiosament, quasi tots s’han dit Castellano (el més conegut dels quals ha estat, sens dubte, Serafín, conseller de tristes actuacions i pilotari aficcionat). L’acte de divendres tingué lloc a la Casa de la Vila, en una sala plena a vessar de conciutadans, amb una espectació positiva i saludable. La presentació poètica s’inicià amb unes paraules de Manel Alonso i amb la música directa d’Ivan Brull i el jove guitarrista Blat de Moro, vinguts tots dos des de Silla. De la presentació de Joan no em sobtà la seua capacitat comunicativa, la dosi justa de paraules gracioses i còmplices, sinó més aviat l'oportunisme per saber traslladar el mite d’Icària a la realitat local.  El sentit del llibre s'esclaria en mostrar-lo allà on havia estat concebut. Aquell divendres últim de la quaresma, en un recinte decorat amb els retrats en blanc i negre dels jubilats del poble, entre Ariadnes (alguna n'hi havia, certament, però no vaig aconseguir entrellucar dins la sala la identitat de la jove que descabdella el fil o la del "dona'm la mà") i Teseus inconeguts, podia al·ludir-se a l'erotisme, podria exaltar-se la luxúria i  assumir haver compartit l'altar de la líbido amb Lesbos. Passar de l'amor al sexe no era cap provocació que exaltara cap ànim, ni que remoguera alteracions en l'auditori. Ara bé, quan el poeta local explicà i recità, com una consigna, aquells versos que parlaven de la necessitat de trobar la llibertat per escapar de la llar del tirà, per a eixir de la pressó del laberint, l'auditori expressà la complicitat amb aplaudiments abrandats. La idea (poètica, si més no) de la revolta encenia fàcilment els castigats ànims benissaners. Un esclat que culminà amb la lectura d'uns versos que foren rebuts amb eufòria pels assistents: “Algun dia guanyaran els atenencs / i s’hauran d’acostumar a la victòria”.

Tot plegat, un acte entranyable, on vaig tenir l'ocasió de saludar benissaners diversos com ara el narrador oral Leopoldo Vidal (Poldo) i que em serví per retrobar-me amb Hèctor Serra, el fidel alumne-poeta, i tota una entusiasta colla d’amics de la poesia i del viure poètic, en una vetlada amable, amb un passeig nocturn i evocador pels carrers de la vila, animat amb converses.  I, ara sí, us deixe amb el text que hi vaig llegir, amb la presentació d'un llibre, d'una veu, que ens convida a elevar-nos per damunt els laberints. Una actitud no gens fàcil en el viure diari.

Presentació d’Icària (Joan Castellano)

Per a ser llegit l’11 d’abril a Benissanó

Fa aproximadament deu anys que vaig arribar al Camp de Túria per recollir testimonis orals dels últims cultivadors de seda valencians, que segurament també ho eren els de tota l’Europa occidental. De tot això en parle al llibre Les paraules de la seda. D’un passat, tan present. Arribar a Benissanó equivalia a fer-un viatge, des de l’espai cap al temps, que ens duia a una de les últimes ribes de l’essència mediterrània. El cultiu dels cucs de seda, el noble art de la sericultura, havia acompanyat els valencians durant més de vuit segles i era a Benissanó on em trobava, de primera mà, algunes de les últimes mostres.

El benissaner senyor Pasqual, també dit Castellano, m’explicà vivament les penalitats dels anys de postguerra: “[En aquells temps] s'agarràvem a una paret llissa!”. Els cucs de seda determinaven completament la vida durant uns quants mesos, perquè hi havia un temps que a les cambres de Benissanó s’escoltava “un roïdo que feia horror, perquè els cucs pareixien matxos menjant”. Era el “temps de la fressa” i totes les mans eren poques per anar a buscar fulla de morera allà on hi haguera. Una altra benissanera, ben trempada, la seua dona, conservava la memòria de les belles cançons locals (“Los gusanos de Pedrola / tienen muy mal proceder / después de hartos de hoja / echan al amo a perder”) i m’explicava el moment més bonic de tota la collita de la seda, traure els capells de les botges, descapellar. Les botges amb els capells es baixaven de la cambra a la porta de les cases: “Ahí se sentaven una corralà de dones i xiquets a descapellar i encaban féem una convidaeta i tots los xiquets contaven cuentos.” Contar contes, com una forma primigènia de literatura, era el premi final d’una activitat esforçada com poques. Segurament els treballs d’abans són ara un record. Tot s’acabà perquè les “cambres es cansen”. La imatge de les cambres cansades és, per sí sola, una creació poètica d’alt poder evocador. O, simplement, podem considerar que el passat, tan recent, s’ha fet “fum de botja!”.

Fa dos anys, fa dos cursos exactament, vaig conèixer un altre Castellano. Per formar els professors de futur posàrem en pràctica un taller poètic, que ja ens havia donat satisfaccions a secundària i que ara ens les aporten en forma d’experiències creatives que tant ens han fet aprendre dels alumnes i dels seus terrabastalls poètics, que encara m’il·luminen. Joan Castellano, a més de mestre i poeta en preparació, a parts iguals, praticava en una rondalla l’art de la poesia oral de tradició popular i potser per aquesta aficicció posà en pràctica, acompanyat d’un guitarró i d'uns pantalons sempre vermells, un taller de versificació popular per als alumnes, ens espais oberts fora de les aules. Vaig tutoritzar Joan Catellano en les seues pràctiques docents i, des del primer moment, hi vaig percebre la seua mirada irònica, la seua rialla sorneguera, la seua passió per la paraula, la seua capacitat per entrar i fugir d’estudi i, sobretot, per jugar amb els sentits metafòrics del llenguatge: li agradava, per exemple, compartir amb mi el nom del temple de Súnion (aquell referent literari que fa que evoquem el seu nom amb un crit d’alegria) per a designar el seu Institut de Llíria o el de Lorelei per anomenar les joves aprenents en pràctiques. De totes les experiències viscudes, aquella que em va deixar més petjada fou un dinar compartit a Benissanó, a pocs metres d’on ara som, en un establiment que era, almenys aleshores, un reducte de pràctica de la fe barcelonista.

Recorde que vaig arribar a Ca Poldo, en un migdia lluminós de primavera, el mateix dia que arribaven les primeres faves. Les faves, des de l’antiga Grècia, es troben en l’arrel permanent de la fascinació humana. Perquè els mediterranis hem estat i som uns grans menjadors de faves –tot i que de seguida fatiguen‑ i en aquell recinte poblat per la bona gent en vam menjar unes, acabades tot just de collir, acompanyant un ou caigut i una peça d’embotit solemne. No calia anar a Grècia per reviure i ser a prop dels personatges de la mitologia. El bancal florit de mites i poesia és ací mateix, en un racó privilegiat del Camp de Túria, bressol de tantes civilitzacions. A Ca Poldo vaig retrobar l’hedonisme, la loquacitat i la supervivència, com a formes d’una literàtura popular poblada d’històries, de dites i de paraules que no se m’han esborrat del cap.

És per això que, quan el meu exalumne Joan Castellano em demanà unes paraules per al seu primer llibre de versos, no em costà gens entrar en un món on la paraula poètica i l’obtenció del fil subtil de la seda eren i són una mateixa cosa.

Icària, el llibre que esta vesprada es presenta, ens convida a un viatge que arranca al Temple de Minos i ens du cap a Ícar, un personatge que no sabé, com son pare Dèdal, dominar el coneixement de la matèria ni respectar les lleis de la natura. Així és l’aventura de l’ànima humana, que vol elevar-se per damunt dels límits materials cap al món de l’esperit i la poesia i, com esdevé amb Ícar, cau al mar de l’oblit i la indiferència.

Joan, tot i la seua joventut, ja ha descobert la primera lliçó. El desig, l’ànsia de llibertat, els seus límits, el laberint, tot acaba: “Com has maleït abastar l’inabastable! / Foses les ales, a Icària restaran els planys / portadors de l’estirip d’eterna insubmissió”. Arribats ací, se’ns esmenten uns versos del poema “Museu de Belles Arts” de W. H. Auden, escrits el 1938, ben esclaridors. Al Museu de Belles Arts de Brusel·les, on per circumstàncies personals he tornat sempre per veure els primitius flamencs, es troba una taula de Pieter Brueghel el Vell, “Paisatge amb la caiguda d’Ícar”, que mostra com Ícar mor mentre la resta del món segueix el seu ritme, aliena a la catàstrofe. La lliçó ens recorda la repercussió estrictament personal de tota tragèdia. Castellano fa seu l’ensenyament, sabedor que després de la desfeta cal fundar una “reiniciada acròpoli”, amb les armes de la poesia. Amb aquesta voluntat, s’hi inclouen uns significatius salms, a manera de decàleg definitori de les funcions de la paraula poètica: cançó, goig, ràbia, crit, confessió, refugi, plany, teràpia, somni i, com a síntesi de les anteriors, vol.

Com em va confessar, el jove benissaner va fer el seu viatge de fi de carrera a les illes gregues i, per tant, ha vist i ha sabut llegir els mites. Però sempre torna a la seua estimada, humil, retirada i universal terra sericícola, on més que en cap lloc pot sentir-se déu entre els déus i humà entre els humans. I sap que sempre, darrere de tot, hi ha un rerefons. I que després de mirar, el poeta ha de saber veure. Al pròleg del llibre, des de la talaia de l’experiència i el seny, li faig uns consells seguint el to de les Cartes a un jove poeta, escrites fa més d’un segle per Rainer Maria Rilke: “Camine cap a vosté mateix. Explore el que vosté anomena escriure. Comprove si estén les arrels en el lloc més profund del seu cor”. Així és que li dic: “mire’s el seu cor, no diga de vosté el que no és, ni tampoc diga allò que és, que no cal dir-ho. Però, sobretot, siga poeta cada dia de la seua vida. Com Joan Salvat Papasseit ens ensenyà: ‘...sigueu Poetes. Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i sobretot sincers’. Refer-se de cada desfeta, enlairar-se una vegada més, estendre les ales sobre la mar immensa, fugir del laberint, combatre la impostura. Escriure poesia”.

Tot això val per a Joan, però també pels ciutadans de l’acropòlis i de la civilització que el nostre jove poeta somnia. I a vostés, que amablement m’han escoltat, simplement els recomane desplegar com Ícar les ales i endinsar-se en l’aventura de la lectura del llibre.