UA-38196275-1

dissabte, 24 de maig de 2014

Nàpols al cor


Comentava el medievalista Jaume Turró que investigar a la Biblioteca Nacional de Nàpols era tot un privilegi perquè des de les seues finestres podia contemplar els més bonics capvespres del món. La silueta de Nàpols, vista dels del mar, no pot ser una altra que la que mostra la Tabola Strozzi, una imatge pintada entre 1472 i 1473 que il·lustra l’entrada triomfal de l’armada catalanoaragonesa després de la victòria naval a Ischia, contra Giovanni d’Anjú el 12 de juliol de 1465. El Castel Nuovo, la impressionant fortalesa reial que guardava el port i la ciutat, és encara una imatge en la memòria. Així la vaig trobar l’any 1997, quan hi vaig anar per parlar del joc dels escacs durant el regnat del rei Alfons el Magnànim. La ciutat se’m revelà esplendorosa com un ensomni i, des d’aleshores, a les classes de batxillerat el segle d’Or valencià va tenir sempre la seua parada napolitana.

Tant comunicàrem aquesta passió, que la fascinació per Nàpols va ser compartida intensament per certs alumnes d’aleshores. Sobretot per la destinàtaria –i agent provocador‑ dels versos del poema “El gest prudent”.

Vinc d'on tu véns,
i voldria, tan sols per un instant,
tornar als teus setze anys
només per asseure'm al teu costat,
i compartir la il·lusió del teu rostre,
per veure, un segon, el món com iguals,
als peus de la talaia de Pigmalió,
la badia de Nàpols per celistia.
I per molt que el teu silenci
siga distància, gest esquerp,
sàpies que amb mi duré
el teu somriure jove i còmplice,
l’agent provocador dels versos.

Quan s’acosta la fi del curs sempre pense en l’amor a Itàlia, que ens recorda somnis de llibertat impossibles, com els que descriu l'Estellés trencat pel dolor al seu Coral Romput. La idea de Nàpols és una idea, també, de llibertat i d’utopia. Moltes vegades, Nàpols se’m fa visible als mercats valencians, als dilluns de l’església de sant Nicolau, bigarrats de devoció i plegària, que em recorden la devoció napolitana per Sant Genaro. “I si ara es liquara la sang del sant?” pense sempre.
Per Sthendal, Nàpols és la vila més bella de l’univers, per Malaparte la més misteriosa. Josep Pla, més directe recomana “perdre's pels seus carrers". Així ho féu Josep Piera, com descriu a Un bellíssim cadàver barroc: “Açò és Nàpols, també: una sorpresa possible a cada cantonada, una emoció llunyana que retorna amb tendresa, un imprevist que ens aboca al fantàstic, que ens convida a licors amargs, ens desperta la sensibilitat i ens fa més vius. Nàpols, una al·lucinació quotidiana”. El poeta Iban Llop l’evoca així: “La fi gura de Josep Piera carrer avall, / parlant dels jardins que encara s’amaguen en la ciutat, / i dels jardins que canten l’aigua / en els versos d’un vell poeta àrab”. Rellig un text d’Isabel Clara Simó: “em sento molt propera a Nàpols, com si d'alguna manera en formés part. Hi ha alguna cosa de Nàpols en tots nosaltres -i no sols en els valencians, de qui sempre s'ha dit que hi tenim una pregona semblança emocional-, molt més que de cap altra ciutat”. I sí, en algun temps, vam ser molt semblants.
La setmana passada, Vicent Escartí, publicà al Levante una columna amb un títol que he mallevat per aquesta entrada, carregat d’idees evocadores: “allò que més em colpeix cada vegada que visite aquesta ciutat es la proximitat a València i, alhora, la llunyania que s'hi pot detectar, en segons quines coses i quins comportaments”. El nostre cel, el del somni, és i serà, per sempre més, la ciutat de Nàpols. Com el somriure jove i complice dels nostres versos.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada