UA-38196275-1

dissabte, 24 de maig de 2014

L'herba creix de nit


En la seua visita a la universitat, el professor Xema Palanca ens explicà la seua concepció de la “pedagogia de l’invisible” amb una citació d’un vers d’Enric IV de Shakespeare: “l’herba creix de nit”. La feina del mestre és, llevat de les excepcions que ens semblen evidents, invisible. Hui divendres han acabat definitivament les classes i he aprofitat per dir adéu als alumnes irrepetibles, amb unes paraules i versos que els he llegit com a parlament final i dedicatòria, mentre al meu darrere es projectaven unes dolces imatges d'aquella sessió d'improvisació teatral viscuda amb ells --entre elles, l'estampa a favor de la felicitat que encapçala aquesta entrada--, i, al davant, se’m mostrava una escampada de mirades úniques i estupefaents, que encara vigilen els meus somnis.


Divendres 23 de maig. Últim dia del curs escolar 2013-2014 i última classe.
Com haureu tingut ocasió d’experimentar, tant fa que sigues o no estudiant, la primavera és sempre cruel. Les exposicions interminables, el seguit de treballs i dies, us estan deixant esgotats. I, a més, hui és divendres i es fa tard. Acaba el temps de les classes i ara s’obrin uns dies nous, encara amb exàmens, amb hores davant el full i un temps indefinit d’insomni i d’estudi.
Ara, per a mi, arriba el moment de dir adéu a l’aula P1.02 i, també, a vosaltres, els alumnes desconeguts fa només uns mesos i, fins el dia de hui, del tot imprescindibles per la vida (docent) que he anat fent amb la vostra presència, amb un horari que ens ha unit, que ha fet de les vesprades de divendres un espai compartit.
Destinar un curs –un quadrimestre- a aprendre a produir propostes i seqüències didàctiques no és una simple operació tècnica, ni tampoc no amaga el destí últim de la professió per a la qual us prepareu, que serà compartir el vostre temps (el vostre entusiasme) amb uns alumnes inconeguts, en un lloc i en unes aules concretes. Per gaudir del paradís de les aules, del riu de la vida que us espera, per compartir uns aprenentatges, primer cal haver elaborat les estratègies didàctiques, pas previ al moment desitjat, que no és altre que exercir de mediadors entre les propostes que havíeu imaginat i els destinataris últims, que seran els vostres (segur que estimats) alumnes.
Quan el curs acaba, les aules resten buides i al professor li resta, com a primer guany, l’evocació del que ha estat el curs, aquells instants viscuts que podran fer-se eterns a la memòria: aquella mirada que cridava més fort que l’oroneta, aquell somriure agraït, l’emoció que dibuixava un rostre en escoltar unes paraules, l’alegria jove d’una vesprada on no havies pogut dinar, aquella emoció que us he vist experimentar només per compartir unes hores amb uns companys, fent treballs en grup o en parella, el record d’unes hores que passaven (i han passat) apressa.
Acaba el curs i queda el record lluminós d’aquell matí que us esperava a la porta del Teatre Escalante, il·lusionats davant els misteris de la invisibilitat, unes paraules al Portal de la Valldigna (evocant la història i la roba estesa), els versos del club de lectura, a la terrassa de la biblioteca, que parlaven de la mort immiment i de l’amor perdut, el vostre pas entre teories didàctiques gramaticals, la conversa en l’alteró secret d’un café de la plaça de Nàpols i Sicília de València o bé al cor de la plaça Major de Vic. Tot allò que ara és ja record.
De vosaltres em resta també allò que ara m’heu donat físicament i que d’ací m’emportaré per llegir i avaluar: els vostres treballs finals. També, les carpetes on guarde les vostres fitxes, els vostres treballs de classe, les ressenyes del vostre pas per l’assignatura de tercer on us heu barallat amb les rúbriques mentre creàveu seqüències de llengua i literatura.
Segurament, us recordaré com el grup d’Arts i Humanitats que estimava el teatre, que podia ser seduït per la màgia d'un contacontes, el curs on es proposaven lectures que viatjaven des de l’Odissea fins a Petrarca, que evocava l'art dels joglars i els trobadors o que feia propostes radiofòniques amb el cant de les albades, on es proposaven reportatges de denúncia i repertoris multiculturals, assemblees per formar els ciutadans del futur, on es plantejaven itineraris compromesos pels camins de l’Horta o del Cabanyal, on la nit podia ser un tema poètic per a emocionar els xiquets o que la vila de Pego, com aquell indret introbable dels contes d’Astèrix, era el destí de l’esperança i la resistència lingüística escolar.
Tot això, i molt més, ara es troba ací, condensat en uns projectes on haureu deixat segurament una part de la vostra ànima. Com podeu suposar, la sensació de l’última classe d’un curs universitari no és molt diferent de la que experimenten els mestres d’infantil, primària o secundària (i que vosaltres ja deveu haver viscut en el dia de la vostra separació dels alumnes de les vostres pràctiques). Acaba el curs i el mestre es queda amb una sensació de buit davant l’aula buida, amb treballs que ha d’ordenar abans de revisar-los, d’endreçar-los novament fins que torne a girar la roda del temps escolar i arribe el moment de preparar les propostes didàctiques del curs següent.
Mentrestant, ens tranquil·litza pensar que l'herba, la llavor sembrada, pot haver crescut, imperceptiblement.
I, ara, si em permeteu, per dir-vos adéu, us llegiré uns versos.

3 comentaris:

  1. S'acaba el curs més curt. Gràcies.
    Mar Mundet

    ResponElimina
  2. Tot s'acaba Alexandre, però de segur que l'any que ve vindran nous alumnes amb ganes de treballar i de gaudir,i sorgiran nous descobriments!

    ResponElimina
  3. "Todo pasa y todo queda pero lo nuestro es pasar..." Enhorabona a aquelles i aquells que deixeu petjada amb el pas ;)

    ResponElimina